CICLOMOMENTS

                                                                                   Italo Zilioli va obtindre 58 victòries, pero cap va ser "la definitiva" per a consagrar-se A la fi de la temporada 1963, Zilioli es va imposar en quatre clàssiques italianes. No va ser casualitat, el piemontés tenia unes grans condicions físiques i tàctiques. En 1964 va realitzar un gran Giro, en el qual va ser 2n a minut i mig d'Anquetil. En els anys 60, Itàlia buscava el nou Coppi, i Zilioli va ser un dels candidats. La pressió li va poder, quan atacava i no podia despenjar als seus rivals, es desmoralitzava, a més va arrossegar sempre problemes per a descansar durant les grans voltes, insomni i fins i tot somnambulisme. Va repetir el segon lloc en el Giro e...

                                                                                                                                         Derrotant a Kelly en una etapa de la Itzulia  Quants esportistes han despertat grans esperances ! La típica "eterna promesa" en el cas del ciclisme, almenys espanyol, pot identificar-se en el basc de Mañaria, Julián Gorospe. Destacadíssim júnior i amateur, va arribar a guanyar el Gran Premi de les Nacions en categoria juvenil, a més de moltes altres proves de prestigi, era la joia més desitjada de diversos equips professionals i va fitxar pel Re...

                                                                                                     Bon trio participant en la Setmana'73 (Ocaña, Thévenet, Mercks)(*)                                         Rectificació, la foto es de la Vuelta'73 (gràcies Juancar Ruiz Hernández) Si la Volta a Catalunya va ser la carrera per etapes degana a Espanya, des de 1963 a 2005 va conviure amb la Setmana Catalana, 5 etapes durant el mes de març que van reunir sempre un elenc impressionant en la seua eixida.. Les dos primeres edicions van ser guanyades per José Pérez-Francés i du...

                                                                                                                       Agònic sprint al velòdrom de Roubaix Tant Gilbert Duclos-Lasalle com Franco Ballerini van dedicar bona part de les seues brillants carreres a la seua obsessió: la París-Roubaix. Els dos van aconseguir la victòria en dos ocasions, el francés en 1992 i 1993, i l'italià en 1995 i 1998. Gilbert va participar en 18 ocasions i les seues victòries van arribar quasi al final de la seua carrera amb quasi 40 anys. Abans de les seues victòries va ser dos vegades segon i una vegada quart, sext i sèptim. Per la seua part Ballerini va ...

                                                                                                 Giuseppe Martano, campió mundial amateur en 1930 i 1932 Els campionats mundials de ciclisme en ruta van començar a disputar-se en 1921, en principi només per a amateurs. Per a professionals van arribar en 1927. Si ens quedem amb la llista de guanyadors amateurs i li afegim la de campions sub23, que són la seua continuació des de 1996, trobem des de noms que ens sonen poc a uns altres amb grans palmarés com a professionals. Només tres van repetir mundial en la màxima categoria: Jan Aerts, Hans Knecht i Eddy Merckx(3). A més van guanyar voltes grans André Leducq(2), Eddy Merckx(11), Jan Ullrich(2) i Ivan Bass...

                                                                                                                Luigi Ganna, guanyador del primer Giro d'Itàlia  Quan un periodista va preguntar a Ganna què sentia, només finalitzar l'última etapa del Giro i proclamar-se vencedor, este li va respondre . "Em crema el cul". La seua resposta no va ser molt elegant, però era fidel a l'esforç que va haver de realitzar per mantindre el lideratge quan a causa d'una avaria, Carlo Galetti li va distanciar, encara que més tard va ser afavorit per un pas a nivell tancat que va obligar a detindre's a Carlo. Luigi Ganna va nàixer en 1883 i per a anar a treballar com a ...

                                                     Per milímetres Boogerd s'impusa a Armstrong en "la seua" Amstel Michael Boogerd va ser un notable ciclista neerlandés "d'entresegles". Ni més ni menys que tres anys va portar el mallot tricolor de campió del seu país.. Va aconseguir dos etapes en el Tour, va guanyar una París-Niça, dos Setmanes Catalanes i dos Fletxa Brabanzona, però el que més destaca dels seus resultats va ser la gran quantitat de llocs d'honor que va acumular. Dotat d'un fort demarratge i potència de sobres, no era capaç de controlar els seus nervis i es precipitava en moltes ocasions en llançar els seus atacs en les aproximacions a meta, màximament quan els seus rivals ja li coneixien i buscaven la seua roda per a rematar després. La seua carrera favorita era l'Amstel Gold Race del seu país. Allí va aconseg...

                                                                                                                                                                                                                 "Tarangu" irresistible en Superbagneres   Hui dia es tendix a acurtar el quilometratge de les etapes en les grans voltes, però en 1971 quan no era eixa la tendència, v...

                                                     Girardengo i Pollastri, els més famosos de Novi Ligure Els unia el seu origen humil i el seu paisanatge i els dos estimaven la bicicleta. Costante Girardengo la va usar per a omplir les seues prestatgeries de trofeus, Sante Pollastri per a cometre malifetes. Costante es va convertir en el primer "campionissimo", Sante va ser el capo d'una banda acusada de sonats robatoris i assassinats. Si alguna cosa unificava a la convulsa i violenta Itàlia dels anys 20 era la passió pel ciclisme. Mafiosos, camises negres, anarquistes, llauradors o religiosos seguien les gestes dels asos com Girardengo. Sante Pollastri, un dels delinqüents més buscats per la justícia va emigrar a França per a passar desapercebut, però no va poder resistir la temptació d'acudir al velòdrom de París on es va di...

                                                                                                           Per fi, un dels "grans" va ser or olímpic (Induráin-Atlanta 1996) Des dels primers jocs de l'era moderna (Atenes 1896), el ciclisme va formar part del programa olímpic. Allí. el grec Aristidis Konstantinidis va ser campió en ruta, mentres que en les proves de pista va destacar el francés Paul Masson, que va conquistar tres ors. Però eixa estranya i contradictòria condició de l'esperit olímpic que diu d'una banda que han de competir els millors i per un altre que impere el caràcter amateur dels participants, va privar durant molts anys als més grans a poder lluitar pel...

                                                                                              Van Vleuten amb la medalla d'or i amb fractura de colze  Guanyar Giro, Tour i Vuelta en la mateixa temporada ? Això és impossible ! Doncs no. Annemieke Van Vleuten, que portava acumulant triomfs des que va passar a professional en 2010 (quan ja tenia 27 anys), ho va aconseguir. El calendari UCI femení anava incloent carreres. La més prestigiosa era, i continua sent, el Giro d'Itàlia, que Anne es va anotar en quatre ocasions, i quan el Tour de França i la Vuelta a Espanya també van formar part, amb eixa denominació, a la temporada ciclista, també els va afegir a la seua enorme col·lecció de triomfs. Així, quan ja co...

                                                                                                                                        Per fi caigué el rècord D'entre tants rècords que posseïx Eddy Merckx, el de victòries d'etapa en el Tour era un dels més difícils de superar. L'aconseguir victòries en qualsevol tipus d'etapa, fa molt difícil a un especialista superar les 34 només en el seu terreny. Però l'incombustible Mark Cavendish, després d'igualar la seua marca en 2021 ja semblava molt veterà per a aconseguir-ho. No obstant això en la 5a etapa de 2024 en un sprint ideal, d'astú...

                                                                                                                                                                       Raúl Motos Va ser el 4 d'agost de 1958, en la segona etapa de la Volta a Portugal. Segons la versió oficial, Raúl Motos i Joaquín Polo van morir per insolació i deshidratació. L'etapa no era molt llarga (107 km) i portava als ciclistes de Lisboa a Alpianca. La temperatura era alta, pròxima a 40 °C, encara que res estrany per a eixes...

                                                                                                                                      Conquerint el mundial en Leicester (1970) Jean-Pierre Monseré. Després de brillar amb força en el camp aficionat, el mític equip FLANDRIA li fa debutar en professionals a la fi de la temporada 1969, després d'haver sigut subcampió del món amateur, i s'anota, ni més ni menys, que el Giro de Llombardia (és segon en meta, però la desqualificació de Karstens li adjudica la victòria). En 1970 la seua temporada de clàssiques és molt bona per a un debutant, fent top10 en la ...

                                                                                                                          Voeckler, sempre expressiu Ja siga el groc del Tour, el rosa del Giro o l'ara roig de la Vuelta, la peça més cobejada, adquirix el seu valor quan és la definitiva, quan es vist a París, Milà, Madrid o on acabe la gran ronda. Però al llarg de les tres setmanes de competició, ser líder, encara que siga efímer, també té el seu valor. Els ciclistes que més vegades han portat el mallot són qui més vegades l'han guanyada, com és natural. Uns altres han sigut flor d'un o dos dies, circumstancialment per escapades o ...

                                                                                                       Pòdium final: Aimar escoltat per Janssen i Poulidor Després de la sorprenent victòria del jove Gimondi en 1965, s'esperava un altre apassionant duel Anquetil-Poulidor per a 1966 en el Tour. No obstant això en la 10a etapa amb final a Pau i ja en la baixada de l'Aubisque, es forma un grup d'uns 20 ciclistes que se'n va darrere de l'escapada del dia. Els escapolits aconseguixen arribar (guanya Tomasso de Pra); a 2' el grup de 20 on s'ha intercalat Lucien Aimar, el principal coequipier d'Anquetil juntament amb Jan Janssen i altres ciclistes d'entitat (Perurena, Delisle, Momeñe, Kunde) que ...

                                                                                                                Vissers, Maes i Ritserveldt en el Col de Vars Sylvère Maes va aconseguir imposar-se per segona vegada en el Tour en 1939 (ja ho havia fet en 1936). Quasi cap dels ciclistes va poder repetir participació, ja que la IIGM i les seues conseqüències van impedir una nova edició fins a 1947. De fet, per qüestions polítiques no van participar els equips d'Alemanya, Itàlia ni Espanya. Això va propiciar l'aparició per primera vegada de seleccions regionals. En 1939 la selecció belga va ser la gran dominadora, fins al punt que el seu combinat "B" va guanyar p...

                                                     Moltes figures per a disputar-se el Tour de 1977 El Tour de 1977 així sense pensar sona com l'últim en el qual va competir Merckx, però va ser una edició molt emocionant i disputada. Després de dos setmanes de lideratge del jove Dietrich Thurau van arribar les etapes alpines. La lluita va ser tremenda, però l'etapa clau va ser la de l'Alpe d'Huez. Van Impe, tractant de revalidar el seu triomf del 76 va atacar fort en el Glandon, va coronar al capdavant i es va llançar en solitari per la vall camí de Bourg d'Oisans, augmentant fins i tot el seu avantatge fins als 2'50". No obstant això es va desfonar en l'escalada final i a més va ser derribat per un cotxe de carrera. Hennie Kuiper es va anotar l'etapa i Thévenet va mantindre el lideratge ja fins a París. En esta edició, a més d...

                                                                                                  Rudi Altig reb en San Mamés el seu trofeu de la Vuelta 1962 Jacques Anquetil ja tenia dos Tours i un Giro en començar la temporada de 1962. Volia ser el primer ciclista a aconseguir les tres grans voltes per etapes, així que el seu equip, el Saint Raphaël, va alinear un potent conjunt per a donar-li suport (Altig, Stablinski, Geldermans, Elliott, Graczyk…). Per part seua, l'organització va programar una contrarellotge l'antepenúltim dia de 82 km per les quebrades terres basques, la qual cosa facilitaria la victòria del normand. Va aconseguir el seu propòsit… però l'any següent. En efecte, el Saint Raphaël ...

                                                                   Firmin Lambot Firmin Lambot va guanyar dos Tours de França, el segon d'ells en 1922 amb més de 36 anys (el més veterà de la història a aconseguir-ho). Era un gran fondista i un resistent escalador, ningú mai el va vore posar peu a terra en els grans ports, cosa molt freqüent en aquella època amb el material existent i l'estat de les carreteres. No obstant això no va aconseguir el prestigi d'altres campions per les circumstàncies de les seues victòries. En 1919, primera edició després de la Gran Guerra, a penes van acabar 10 ciclistes i va obtindre el lideratge en la penúltima etapa per una dels famosos trencaments de forqueta de Christophe, que ho tenia tot a favor.  I això de 1922 va ser tot un cúmul de circumstàncies....

                                                    Aldo Moser "supera" l'Stelvio En 1965, cinc anys després de la defunció del "campeonissimo", el Giro va instaurar un premi especial al primer corredor a coronar el port més alt de cada edició. A causa de l'altitud dels ports que freqüenta la "corsa rosa", no sempre el cim designat en principi com a "Cim Coppi" va ser finalment la que va atorgar el premi, ja que el mal temps, la neu o el gel han impedit en diverses edicions el pas previst. De fet ja el primer any l'Stelvio sol va poder ascendir-se fins a la cota 2000 aproximadament per un despreniment i va ser Graziano Battistini el primer guanyador. Grans escaladors com Fuente, Van Impe, Breu o Pantani han inscrit el seu nom al palmarés, així com alguns dels més grans: Gimondi, Merckx, Fignon, Induráin, Nibali o Froome, però els que ...

                                                                                                                       Sprint durant l'edició de 2021 És difícil trobar un país on no se celebren carreres ciclistes, demostrant que el ciclisme és un dels esports més universals. Com exemple, l'Ho Chi Minh Television Cup, que se celebra a Vietnam des de 2004 i que no es limita a ser una prova d'un dia. Durant el mes d'abril, es convertix en tot un tour de Vietnam, que recorre el país durant 25 etapes. La carrera, de caràcter amateur, té una nodrida participació internacional i el vietnamita Truong Tai Nguyen, el sud-coreà Sung Baek Park i l'es...

                                                    Evenepoel, campió del món junior en 2018 Havia sigut internacional amb la selecció belga de futbol, tant en sub-15 com en sub-16, però el seu era el ciclisme. Després d'una gran temporada es presentava en els mundials júniors d'Insbruck de 2018 com la gran esperança de Bèlgica. Mediada la carrera, una caiguda massiva li va relegar a 2' del cap... i ací va començar la seua exhibició. Va anar depassant xicotets grups fins que va arribar al pelotó principal i va continuar "al seu ritme". En principi només dos ciclistes van poder seguir-li, però els va desfonar. Va donar l'última volta al circuit en solitari i va tindre temps de saludar als atònits aficionats i guanyar amb gran avantatge. Remco Evenepoel no va ser flor d'un dia o d'una temporada i va seguir la seua progressió en professi...

                                                         Mundials de ciclobol Associem el ciclisme amb la velocitat, amb arribar el primer, però no en totes les modalitats del ciclisme es tracta d'anar més ràpid que els rivals. El ciclobol és un esport híbrid entre el ciclisme i els esports de pilota i porteries, que està sota l'empar de l'UCI, com el ciclisme de ruta o el ciclocròs. Pot semblar una excentricitat, però el primer campionat mundial ja es va disputar en 1929. S'atribuïx l'invent a un tal Edward Kaufmann allà pel 1893, la mateixa època que feia els seus primers passos la Liège-Bastogne-Liège, la "Doyenne", el més antic monument ciclista. Centreeuropa i el Japó són els llocs amb més "tradició" i si hem de parlar dels ciclistes-jugadors més destacats, cal fer menció als germans Pospisil (Jan i Jindrich), que ...

                                                                                                                        Giro 1975, últimes corbes de l'Stelvio Vincenzo Torriani buscava sempre l'espectacularitat per al seu Giro, i a fé que l'aconseguia. En 1975 no es va programar el final habitual a Milà. Milà acolliria l'eixida i l'última etapa seria en els Dolomites, però no en un port qualsevol, sinó en el més alt, el Passo del Stelvio, amb els seus 2757 m. Per sort, el bon temps va permetre disputar l'etapa, traçar les 48 corbes de ferradura, les finals jalonades per parets de neu. El que no esperava Torriani eren els protagoniste...

                                                                        Herminio si va aconseguir un gran triomf Per a arribar a formar part del pelotó professional cal ser molt bo, per això una vegada s'arriba és difícil destacar entre altres tan bons o millors que tu. Així que hi ha molt pocs destinats a ser líders i la majoria han de lluitar en equips modestos o, si formen part dels equips més potents, condemnats a ser gregaris. Un bon gregari és molt benvolgut en el seu equip però sol passar desapercebut per al públic. Hi ha centenars de ciclistes que tenen un minso o nul palmarés però que, no obstant això han sigut imprescindibles per al triomf d'uns altres. Charly Wegelius, amb zero victòries en la seua carrera, descobrix els secrets de la dura vida del gregari en el ll...

                                                     Mariano Cañardo, el "català" d'Olite Encara que va nàixer a Olite (Navarra), es va establir a Barcelona des dels 13 anys, encara que no va aprendre a muntar en bicicleta fins als 18. Mariano Cañardo ostenta el rècord, de moment inabordable, de 7 victòries absolutes en la Volta a Catalunya (11 pòdiums), que va guanyar abans i després de la guerra civil, acumulant 22 triomfs d'etapa. Es dona el curiós cas que el segon ciclista amb més victòries absolutes és també navarrés, un tal Miguel Induráin (3). El seu millor any tal vegada va ser 1930, quan va aconseguir imposar-se en les tres carreres per etapes més importants que se celebraven a Espanya, les voltes a Catalunya, País Basc i Llevant. Cañardo va ser el principal rival que va tindre Gustaaf Deloor en la primera edició de la Vuelta...

                                             El cridaner mallot butano que Freddy va lluir tota la Vuelta  La Volta a Espanya no passava per bons moments. En 1977 calia atraure alguna figura internacional per a completar un minso planter (només va haver-hi 70 participants). L'organització va aconseguir comptar amb el vigent campió del món, Freddy Maertens, que travessava el millor moment de la seua carrera esportiva, programant una Volta amb nombroses bonificacions i suavitzant la muntanya. Així doncs, l'equip Flandria va anar per totes, alineant al costat del campió belga a Pollentier, Mariano Martínez, Demeyer, Van Vlieberghe, Malfait, Verschuere,... i per descomptat, van aconseguir el seu objectiu. Maertens només va portar el mallot arc de Sant Martí en el pròleg, ja que va ser líder del primer a l'últim dia (lluint un cridaner jersei taronja que...

                                               Terribles pendents en el Muro d'Huy En 1936 es va disputar la primera edició de la Fletxa Valona, tal vegada la clàssica de la zona francòfona de Bèlgica més important, exceptuant per descomptat, la Liège-Bastogne-Liège que se celebra només uns dies després. La carrera va tindre diferents escenaris d'eixida i arribada, fins que en 1983 es va programar per primera vegada el final en la localitat d'Huy, i més concretament en el cim del "Camí de les Capelles", rebatejat per al ciclisme com el Mur d'Huy. No hi ha dubte que des de llavors, eixe poc més d'un km d'ascensió, es convertix en un dels moments estel·lars de la temporada ciclista. Té un pendent mitjana del 9,5% però concentra la seua major duresa entre els 500 i 200 m del final amb rampes del 19 i pics del 26% pel que, de no arribar algun corredor e...

                                                 Lapebie guanya en Digne-les-Bains (Tour 1937) En 1934, Lapebie marxava al capdavant al costat de Rebry i Wauters a 12 km de Roubaix, quan va punxar. Com no arribava l'assistència, va amprar la bicicleta d'un espectador i va eixir en persecució dels seus rivals, als quals va caçar a un km de meta i després els va batre a l'sprint. Era el guanyador de la París-Roubaix, almenys durant 10', ja que els jutges li van desqualificar, ja que el reglament prohibia el canvi de bicicleta. Gaston Rebry va ser declarat vencedor. El Tour de França de 1937 semblava cosa de la gran figura del moment, Gino Bartali. Quan va arribar la muntanya Gino es va posar al capdavant de la classificació amb més de 9' d'avantatge, però camí de Briançon va caure des d'un pont a un rierol i, encara que va poder acabar l'etapa i ...

                                                    Dos bicicletes, un ciclista i un monstre Com son pare, va provar primer amb el futbol i es va passar després a la bici. Tant Eddy com Axel sabien que era impossible que el fill superara o igualara al pare. No obstant això Axel Merckx va demostrar amb escreix que no va estar entre els professionals per portar eixe cognom. Va ser campió de Bèlgica i va aconseguir ser top10 en el Tour, sent el millor classificat del seu país en 6 edicions de la Grand Boucle, a més de guanyar una etapa en el Giro i altres victòries de menor entitat. Però possiblement el major orgull va ser aconseguir alguna cosa que no va aconseguir el seu pare, ser medallista olímpic. Ho va aconseguir a Atenes 2004 on va ser bronze (darrere de Bettini i Paulinho) en la prova en ruta. La medalla, la seua aportació al mus...

                                                    Landis durant la seua al·lucinant cavalcada El Tour de 2006 era una incògnita. Amb l'absència del llavors heptacampió Armstrong, la no participació pel cas "Operació Port" d'Ivan Basso, Jan Ullrich o Paco Mancebo i l'exclusió d'Astana amb el seu líder Vinokourov, era difícil aventurar un favorit. Óscar Pereiro havia utilitzat la seua tàctica que li havia donat resultat en altres ocasions: perdre temps en les primeres etapes per a poder gaudir de llibertat més avant i buscar triomfs d'etapa. Així doncs en la 13a etapa el gallec en el lloc 46 de la classificació entra en una escapada que aconseguix quasi mitja hora d'avantatge, sent segon en meta després de Jens Voigt i posant-se líder amb 1'30" sobre Landis, que era el més fort fins al moment. En Alpe d'Huez resistix molt bé i, encara...

                                               Verbeeck guanya l'sprint de la París-Brusel·les... per a ser segon. Merckx ja havia arribat abans. Frans Verbeeck va ser un gran ciclista flamenc amb un palmarés immens al qual li va faltar una guinda. I és que en l'època en que va competir este dur i ràpid corredor se les va vore no ja només amb els monstres Merckx i De Vlaeminck, sinó amb tal vegada la millor generació d'sprinters i classicòmans que ha existit sense ni tan sols haver d'eixir del seu país (Leman, Van Linden, Godefroot, Maertens, Planckaert…). Després d'un breu pas a professionals sense obtindre grans resultats, va tornar a treballar amb el seu pare com a lleter, apel·latiu amb el qual es va quedar en el pelotó, però li va poder el cuquet i va tornar a competir però esta vegada amb un duríssim entrenament hivernal, ascendint una i mil v...