CICLOMOMENTS

                                                                    Gest d'esforç i ràbia de "Miro" Panizza El seu pare li va cridar Wladimiro en homenatge a Lenin. Panizza va ser un dels millors escaladors i gregaris del pelotó des de finals dels anys 60 a principis dels 80 del segle passat. Ostenta el rècord de participacions en el Giro d'Itàlia (18), dels quals va acabar 16, nou d'ells entre els deu primers, defenent els colors de 14 equips diferents. A Panizza li sobrava força, tenacitat, duresa, fons i intel·ligència, però mancava de velocitat, la qual cosa li va privar d'haver aconseguit un millor palmarés. Era molt valorat pels seus caps de fila, ajudant on més ho necessitaven (en les escalades), a les grans figures italianes de l'època, Moser i Saronni. Va aconseguir guanyar etapes ...

                                                                                                                               Errandonea, el primer guanyador de pròleg del Tour En 1967 el Tour va tindre a bé de realitzar una primera jornada de carrera amb una contrarellotge d'escàs quilometratge, que servira com a presentació dels participants. No es va atrevir a anomenar-li etapa i, encara que els temps comptaven per a la classificació i atorgaven el primer mallot groc, li va dir pròleg. José María Errandonea va tindre l'honor d'imposar-se en el primer pròleg del Tour de França. La fórmula es va mantindre impert...

                                                                                                       El s quatre dels cinc tours. No tots coincidieron en vida per a la foto Diversos gegants del ciclisme van regnar durant quasi una dècada, però sembla que aconseguir el sext Tour de França està vetat de moment, per l'una o l'altra raó, ningú l'ha aconseguit de moment. El primer a arribar a cinc va ser Jacques Anquetil, que també va ser pioner a guanyar les tres grans. En 1965, ja amb 5 tours i una temporada en la qual ja s'havia imposat en la París-Niça i el seu famós doblet Dauphine-Bordeus, decidix no participar en el Tour, i quan torna en 1966, el seu coequipier Lucien Aimar adquirix ...

                                                                                                                Hinault i Lemond (amb el mallot de líder) en la Coors Classic En l'oest americà, concretament a Colorado, va ser on va arrancar definitivament el ciclisme professional nord-americà de ruta. Des de 1975 es va disputar la Coors Classic, encara que en principi es va denominar la Red Zinger Bycicle Classic, ja que tenia un altre patrocinador. El guanyador de les dos primeres edicions va ser John Howard, encara que prompte trobaríem entre els seus vencedors a ciclistes de la talla de Greg Lemond, Patrocinio Jiménez, Raúl Alcalá o el mateix Bernard Hinau...

                                                                                                                                         Derrotant a Kelly en una etapa de la Itzulia  Quants esportistes han despertat grans esperances ! La típica "eterna promesa" en el cas del ciclisme, almenys espanyol, pot identificar-se en el basc de Mañaria, Julián Gorospe. Destacadíssim júnior i amateur, va arribar a guanyar el Gran Premi de les Nacions en categoria juvenil, a més de moltes altres proves de prestigi, era la joia més desitjada de diversos equips professionals i va fitxar pel Re...

                                                  Ni tan sols Hinault va poder en els escarabats Giovanni Jiménez i Cochise Rodríguez van ser avançades, però la irrupció a Europa del gegant colombià es va produir en els 80. Després de la victòria d'Alfonso Flórez en el Tour de l'Avenir de 1980, batent al gran Shoukorouchenkov, un equip amateur colombià va ser convidat al Tour “open” de 1983 amb bona actuació de Patrocinio Jiménez i Edgar Corredor, que van ser top20. Però l'autèntica revolució va vindre en la Dauphine de l'any següent. Quan va arribar la muntanya va sorgir un enorme “Pacho” Rodríguez. El triple guanyador de la prova, Bernard Hinault, es va vore aparedat en la classificació general per “Pacho”, Martín Ramírez, Pablo Wilches i Reynel Montoya. “El teixó” lluny de desistir, va llançar un furiós atac en el penúltim dia baix un temps hivernal. Rodríguez ...

                                                    Els últims francesos Com no podria ser d'altra manera, França és el país amb més victòries a la carrera que transcorre pel seu territori, el Tour. Ni més ni menys que 36 victòries en 20 ciclistes diferents. Malgrat això, ja és cumpleixen 40 anys que es va produir l'última victòria gala. Bernard Hinault va imposar-se a l'edició de 1985 on el seu major rival va ser el seu company d'equip Greg Lemond, que l'any següent va ser el primer no europeu en adjudicar-se la prova. L'época post-Mercxs, havia tornat el domini francés amb Tvenette, Hinault i Fignon guanyant 9 dels 11 tours següents. Però ahí va quedar la cosa. Soles els propis Hinault i Fignon i uns pocs corredors més han aconseguit estar als escalons laterals del pódium fins a 2024 (Bernard, Virenque, Peraud, Pinot i Bardet). Altr...

                                                                                                                                        Soles amb la neu L'oratge de finals d'abril a Bèlgica es imprevisible. Al 1980, tota la Liège-Bastogne-Liège es disputà sobre neu, en un intens fred. La majoria no va poder resistir-ho i va anar abandonant. Quan la carrera arrivà a Bastogne, el neerlandés Rudy Pevenage marxava escapat en uns 2' d'avantatge davant un grapat de corredors, soles 27 continuaven en competició. A 80 km de meta Bernard Hinault augmentà bruscament el ritme en una de les cotes i se...

                                                                                                                     A l Tour de 1979 es va competir fins l'últim metre L'última etapa de cada Tour, arriba plàcidament a París amb les classificacions definides. Quan entren al circuit dels Camps Elísis, els ciclistes acceleren i es disputen l'últim sprint. En un parell d'ocasions s'ha programat una contrarrellotge per a donar emoció, però al 1979 canvià el guió. Des de l'eixida Agostinho i Kuiper lluitaren pel tercer esglaó del pòdium, que finalment va conservar el portugués, però Joop Zoetemelk (injustament recordat com "lleparrodes"), atacà en cada l...

                                                                                                                    Pascal Simon en el moment de la retirada El Tour de 1983 es presentava el més incert dels últims temps. El gran i únic favorit, Bernard Hinault havia renunciat per una tendinitis agreujada pels seus esforços per aconseguir guanyar la Vuelta a Espanya. Havia pronòstics per a tots els gustos: els veterans Zoetemelk i Van Impe podien aspirar de nou a la victòria, inclús alguns periodistes "entesos" veïen en un semidesconegut Jean-Marie Grezêt un outsider. Podia succedir qualsevol cosa en la primera presència en la Grand Boucle d'un ...

                                               Sallanches, 31 d'agost de 1980 Al mundial de ruta de 1980, al circuit més dur que es recorda, Bernard Hinault va donar possiblement la major exhibició del seu poderio. Després d'haver guanyat el Giro, proclamar-se campió de França i tindre que abandonar al Tour per una tendinitis sent líder i guanyador de tres etapas, el Caimà va ixir desbocat des de la primera volta de les 20 que havia que fer al circuit fins completar 268 km., va tirar amb força en cadascuna de las ascensions a la dura cota que havia que superar i va respondre en persona als atacs perillossos de les primeres voltes. Després, ell mateix imposaria un ritme infernal què cada volta anava despenjant corredors, tot afegit a un oratge desagradable amb pluja i fred. Va ser una carrera per eliminació per a conèixer qui anava a ser segon. Baron...

                                      12 d'abril de 1981 (París-Roubaix) Odiava esta carrera. Fer més de 250 quilòmetres travessant desolats paisatges plens de fanc i eixos terribles adoquins... però era Bernard Hinault i tenia que guanyar-la i aixins amb el maillot de campió del món ho va fer, malgrat de los punxades i de les quatre caigudes que va patir, l'última a 15 km. de meta, encara que en el grup que l'acompanyà fins al velòdrom de Roubaix estava De Vlaeminck, quatre vegades guanyador; Kuiper, eixe dur holandés que a més a més treballava per a De Vlaeminck; Moser que havia guanayat les tres edicions anteriors i Van Calster i Demeyer, en teoría més ràpids que ell. Però "el teixó" els portà al límit i ningú va poder depassar-lo a l'sprint. Va dir que mai més tornaria a disputar la carrera, encara què no compliria la seua promesa.