El treball (de vegades) té premi

                                                         

Herminio si va aconseguir un gran triomf

Per a arribar a formar part del pelotó professional cal ser molt bo, per això una vegada s'arriba és difícil destacar entre altres tan bons o millors que tu. Així que hi ha molt pocs destinats a ser líders i la majoria han de lluitar en equips modestos o, si formen part dels equips més potents, condemnats a ser gregaris.

Un bon gregari és molt benvolgut en el seu equip però sol passar desapercebut per al públic. Hi ha centenars de ciclistes que tenen un minso o nul palmarés però que, no obstant això han sigut imprescindibles per al triomf d'uns altres.

Charly Wegelius, amb zero victòries en la seua carrera, descobrix els secrets de la dura vida del gregari en el llibre que porta per títol "Gregari" precisament. Mario Scirea, un dels principals llançadors de Mario Cipollini, que acumula dotzenes de triomfs en les grans, a penes compta com a professional amb una solitària etapa en una carreres per etapes alemanya, ja desapareguda.

Però a vegades hi ha premi. El càntabre Herminio Díaz Zabala, incansable rodador i abnegat gregari, a més d'un parell d'etapes en la Vuelta a Cantàbria, d'on és natural, havia vençut en una etapa de la Vuelta a Espanya de 1989, però en 1991 va arribar el seu gran triomf. Ficat en una escapada en la primera etapa de la Tirré-Adriàtic, el potent equipe ONCE en el qual militava va decidir donar-li suport, endurint els finals d'etapa, arribant a la contrarellotge final segon de la general. El líder era Federico Ghiotto, un altre "modest", però a pocs segons portava a Raúl Alcalá i a Thomas Wegmuller, el suís que havia guanyat el G.P. de les Nacions l'any anterior, Però Herminio va traure a relluir els seus dots de rodador que tant havia explotat a favor d'uns altres i va fer segon en la crono, adjudicant-se una carrera del prestigi de la Tirré-Adriàtic.