CICLOMOMENTS

                                                 "Odile" Defraye primer guanyador belga del Tour de França En 1912 encara es confeccionava la classificació per punts.  A Odiel Defraye li van afrancesar el nom, al cap i a la fi havia nascut un 14 de juliol. L'equip Alcyon el va inscriure per al Tour de 1912 a penes tres dies abans d'iniciar-se i el ciclista va marxar des del seu poble a la Bèlgica flamenca fins a París amb bicicleta, havent de fer nit en una granja. Defraye havia fet mèrits sobrats per a estar en l'eixida, ja que havia guanyat amb autoritat el Tour de Bèlgica, imposan-se en 4 etapes, i el concessionari de la marca d'automòbils va pressionar perquè li inclogueren en l'equip, en principi per a ajudar a Garrigou, últim guanyador i favorit. Tant Garrigou com Defraye es van mostrar com els més forts en les primeres etapes. Despr...

                                                                                                               El pas del Turchino en la Milà-Sant Rem de 1910 Era només la quarta edició de la Milà-Sant Rem, la carrera que es va crear en 1907 com a contraposició al fracàs obtingut per este mateix trajecte per a una carrera de cotxes programada anys abans. En l'eixida, 63 ciclistes. Només faltava el vencedor de la primera edició, Petit-Breton, ja que Cyrille Van Hauwaert i Luigi Ganna, guanyadors en 1908 i 1909 eren de la partida. Era 3 d'abril però el temps no es corresponia a la data. Davant la notícia de la nevada en el Turchino, molts ciclistes opten per f...

                                                                                                                                  Fontan camí de la meta Henri Desgranges va confessar alguna vegada que li haguera agradat que un sol corredor arribara a completar el Tour de França, un únic supervivent a París. I la veritat és que va posar els mitjans per a intentar-ho, amb un reglament que vorejava l'inhumà. Una de les seues regles era que cada corredor havia de reparar les seues avaries i que no podia canviar la seua màquina o les peces d'esta si no es devia a un accident en el qual la bicicleta resultara irrep...

                                                                   Firmin Lambot Firmin Lambot va guanyar dos Tours de França, el segon d'ells en 1922 amb més de 36 anys (el més veterà de la història a aconseguir-ho). Era un gran fondista i un resistent escalador, ningú mai el va vore posar peu a terra en els grans ports, cosa molt freqüent en aquella època amb el material existent i l'estat de les carreteres. No obstant això no va aconseguir el prestigi d'altres campions per les circumstàncies de les seues victòries. En 1919, primera edició després de la Gran Guerra, a penes van acabar 10 ciclistes i va obtindre el lideratge en la penúltima etapa per una dels famosos trencaments de forqueta de Christophe, que ho tenia tot a favor.  I això de 1922 va ser tot un cúmul de circumstàncies....

                                                    "Purito" Rodríguez tingué a l'abast la Vuelta i el Giro Quan es repassa la llista de guanyadors de les tres grans voltes ens sorprenen alguns noms que van estampar el seu cognom, quan van haver uns altres que, possiblement de major qualitat mai ho van fer. Però Tour, Giro i Vuelta són carreres de tres setmanes en les quals poden donar-se moltes circumstàncies que poden impedir a grans campions, quedar-se sense alguna cosa que, en bona lògica, hagueren hagut d'aconseguir. Alguns exemples: Eugène Christophe, l'home que tenia les més inoportunes avaries en el Tour; René Vietto, el gran escalador que en el seu millor moment va haver de sacrificar-se per al seu líder; Raphael Geminiani, amb qualitat de sobres però sempre amb algun rival per damunt; Stan Ockers, que també va compartir èpoc...

                                      Tour de 1913 Havia superat el Tourmalet en aquella monstruosa etapa de 326 km i era líder virtual del Tour perquè Defraye, líder fins eixe dia, portava quasi un hora perduda, però Eugène Christophe trencà la seua forquilla y va haver de caminar més de 10 km, fins St.Marie de Campan , per a trobar una ferreria i reparar ell mateix la seua màquina (aixins ho establia el reglament). Va seguir després l'etapa i finalment va ser 7é en el Tour. Però al 1919, a la penúltima etapa i lluint el maillot groc, prenda que s'estrenà eixe any, va trencar novament la forquilla a prop de Valenciennes i... va haver d'anar a reparar-la, perdent dos horas i mitja i perdent novament el Tour (acabà 3er). I com no hi ha dues sense tres, al 1922 trencà la mateixa peça al Galibier y va tardar més de 3 hores en reparar, sent 8é en la clasificació final. Durant esta edició també va ...