El cim Coppi, un premi clàssic

                                         

Aldo Moser "supera" l'Stelvio

En 1965, cinc anys després de la defunció del "campeonissimo", el Giro va instaurar un premi especial al primer corredor a coronar el port més alt de cada edició.

A causa de l'altitud dels ports que freqüenta la "corsa rosa", no sempre el cim designat en principi com a "Cim Coppi" va ser finalment la que va atorgar el premi, ja que el mal temps, la neu o el gel han impedit en diverses edicions el pas previst. De fet ja el primer any l'Stelvio sol va poder ascendir-se fins a la cota 2000 aproximadament per un despreniment i va ser Graziano Battistini el primer guanyador.

Grans escaladors com Fuente, Van Impe, Breu o Pantani han inscrit el seu nom al palmarés, així com alguns dels més grans: Gimondi, Merckx, Fignon, Induráin, Nibali o Froome, però els que ho han aconseguit més vegades (3) han sigut el mateix José Manuel Fuente, de manera consecutiva i el colombià "Chepe" González.

El port que en més ocasions ha tingut l'honor de ser cim Coppi, ha sigut el Passo Pordoi, per davant d'altres mítics com l'Stelvio, el Gavia, Sella(Marmolada), Sestrières, etc.

Col de la Finestre, altre cim Coppi

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

Cap de cuir, bidó de plom

Imatge
                                                                                                                                Jean Robic en la seua xixonera característica Al 1947 es va reprendre el Tour després de la IIGM i el bretó Jean Robic va arrabassar la victòria a Pierre Brambilla en l'última etapa, encara que per a aconseguir-ho deuria aliar-se i pagar a Edouard Fachleitner i aixina convertir-se en guanyador sense haver portat cap jornada el maillot de líder.. Robic era un tio dur i d'àsper tarannà que no s'atemoria dels grans de l'època (Coppi, Bartali, Koblet, Kubler, Magni, Vietto...) als que desafiava sempre que podia....
Més informació

La gran carrera del sud d'Itàlia

Imatge
                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...
Més informació