Els més grans no podien ser campions olímpics

                                                     

                                Per fi, un dels "grans" va ser or olímpic (Induráin-Atlanta 1996)

Des dels primers jocs de l'era moderna (Atenes 1896), el ciclisme va formar part del programa olímpic. Allí. el grec Aristidis Konstantinidis va ser campió en ruta, mentres que en les proves de pista va destacar el francés Paul Masson, que va conquistar tres ors.

Però eixa estranya i contradictòria condició de l'esperit olímpic que diu d'una banda que han de competir els millors i per un altre que impere el caràcter amateur dels participants, va privar durant molts anys als més grans a poder lluitar pels metalls (també en altres esports). Si bé han sigut campions olímpics ciclistes que més tard van ser grans professionals (Baldini, Kuiper, Ludwig...), ningú dels més grans va poder obtindre el preuat metall fins que, en els Jocs d'Atlanta de 1996 es va permetre la participació dels professionals. Allí, el gran Miguel Induráin, en la prova contrarellotge, que es va estrenar eixe any, va aconseguir inscriure el seu nom com a campió en el palmarés de les Olimpíades.