CICLOMOMENTS

                                                                                                       El s quatre dels cinc tours. No tots coincidieron en vida per a la foto Diversos gegants del ciclisme van regnar durant quasi una dècada, però sembla que aconseguir el sext Tour de França està vetat de moment, per l'una o l'altra raó, ningú l'ha aconseguit de moment. El primer a arribar a cinc va ser Jacques Anquetil, que també va ser pioner a guanyar les tres grans. En 1965, ja amb 5 tours i una temporada en la qual ja s'havia imposat en la París-Niça i el seu famós doblet Dauphine-Bordeus, decidix no participar en el Tour, i quan torna en 1966, el seu coequipier Lucien Aimar adquirix ...

                                                                                                           Per fi, un dels "grans" va ser or olímpic (Induráin-Atlanta 1996) Des dels primers jocs de l'era moderna (Atenes 1896), el ciclisme va formar part del programa olímpic. Allí. el grec Aristidis Konstantinidis va ser campió en ruta, mentres que en les proves de pista va destacar el francés Paul Masson, que va conquistar tres ors. Però eixa estranya i contradictòria condició de l'esperit olímpic que diu d'una banda que han de competir els millors i per un altre que impere el caràcter amateur dels participants, va privar durant molts anys als més grans a poder lluitar pel...

                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...

                                                                                                                                           Dos ciclistes enormes Va nàixer en 1964, com Miguel. Gianni Bugno, amb un físic i una classe privilegiada, es va convertir en un gran campió. Va anar engrossint el seu palmarés amb victòries cada vegada de més qualitat. Va guanyar el Giro lluint la maglia rosa des de la primera a l'última etapa. Semblava que anava a succeir a Felice Gimondi a ser el següent italià guanyador del Tour però... es va topar amb algú més gran que ell, algú amb unes ...

                                                                                                      Imbatible La superioritat que va mostrar Induráin als cinc tours consecutius que s'anotà va ser aclaparadora. Ningú el podia despentjar en la muntanya, els propis escaladors ho passaven malament soles per a seguir-ho i a les cronos era intractable. Però si havera que triar la millor contrarrellotge de Miguel Induráin, hi hauria que referir-se a la de Luxemburg al 1992, el seu segon Tour victoriós. L'etapa era de 65 km i quebrada, terreny ideal per a que la força del navarrés s'imposara, però el que pocs esperaven eren les diferèncias abismals que va aconseguir amb el seus rivals. Va empr...

                                                                                                                                                        Tour 2003 - Isola 2000 Miguel Induráin va ser un campió atípic. Tots els gran dominadors acapararen victòries mentres puguéren. Per a Eddy Merckx, per exemple, era impensable no intentar guanyar quan es possava un dorsal, segons ell era trair a la pròpia carrera no intentar guanyar-la. Bernard Hinault va esclafar als seus rivales mentres va poder i, quan no,  ho va aconseguir també molt...

                                   Mundial de Colombia 1995 Espanya tenia la gran oportunitat per a guanyar el seu primer mundial. Miguel Induráin era el gran favorit i el duríssim circuit afavoria els seus interessos. Al final, el propi Miguel, Marco Pantani, el suis Mauro Gianetti i Abraham Olano quedaren al cap de la cursa. Calia aprofitar la circunstància de la superioritat numèrica i aixins es va fer. Va atacar Olano per a desgastar als altres dos i que puguera rematar Induráin, però no va ser el cas. Abraham estava fortíssim i arribà en solitari a la meta, encara que per a donar-li emoció, va recòrrer els últimos quilòmetres amb la roda posterior punxada. Per darrere, Induráin va batre a l'sprint als seus acompanyants.

                                               Giro 1994 (etapa Merano-Aprica) El domini de Miguel Induráin, "el gegant de Villaba", era demolidor. Maxacava als seus rivals en les contrarrellotges i el seu ritme infernal pujant soles era suportat por uns pocs. Però en el Giro de 1994, una figura emergent, Evgeni Berzin, es va posar de líder en l'etapa pròleg i ja no abandonà la "maglia rosa". En una de les etapes més dures, després d'haver superat el colós Stelvio i el temible Mortirolo, en la curta però exigent pujada al Valico di Santa Cristina, es va confirmar a més a més la figura d'un escalador fora de sèrie, Marco Pantani. Fins al final del Giro es va vore al Miguel más lluitador i combatiu. Després d'una bonica lluita, Berzin i Pantani van precedir a "Miguelón" al pòdium final.