CICLOMOMENTS

                                                                                                                    Bahamontes i Anglade, els dos millors del Tour'59 Marcel Bidot, seleccionador francés, va triar als millors, després del seu fracàs en el Tour de 1958. El seu "dotze" semblava imbatible amb Anquetil, Rivière, Bobet i Géminiani, però tampoc en 1959 aconseguiria la glòria. Si en el 58 havia sigut el luxemburgués Gaul, ara seria l'espanyol Bahamontes, qui li va desbaratar els plans. Com ha ocorregut tantes vegades en equips o seleccions amb massa galls, no va haver-hi tàctica d'equip i cada figura feia la guerra pel seu compte. Així va s...

                                                                       Bahamontes escalant al capdavant Alejandro Martín Bahamontes, conegut com "el Lletuga", va passar a la posteritat com Federico Martín Bahamontes, "l'Àguila de Toledo", és a dir, un nom que no era el seu i conegut pel seu cognom matern. I és que la vida i la carrera esportiva del primer ídol de masses de l'esport espanyol (més enllà del futbol) no va tindre res de comú. Les seues extraordinàries facultats per a l'escalada i el seu estrambòtic caràcter i comportament, van contribuir al mite. Exagerat per a lo bo i per a lo roïn, mai va passar desapercebut. Tampoc el seu aspecte era el d'un ciclista a l'ús. La seua extremada primesa (a penes 62 kg per a 1,74 d'alçada), s'assemblava més a una figura treta de les pi...

                                            L'any 1959 va ser el del naixement de l'equip comercial de ciclisme KAS i entre les seues files va comptar amb Federico Martín Bahamontes. Eixe any el toledà va guanyar el Tour, però com la ronda francesa es corria llavors per equips nacionals, l'efemèrides no li la va poder anotar a la marca de refrescos basca. KAS a poc a poc es va convertir en el referent del ciclisme espanyol a nivell internacional i va ser moltes vegades el dominador de les grans carreres per etapes, quan apuntava la muntanya en els seus perfils. Tots, o quasi tots els grans noms del ciclisme espanyol de finals dels 60 i els 70 van passar per les seues files: Julio Jiménez, Gabica, Gandarias, Lasa, Perurena, González Linares, Aja, Lazkano, López Carril, Galdos, Pesarrodona… i el gran José Manuel Fuente “el Tarangu” tal vegada la seua corredor-i...

                                               Soles l'equip belga Groene-Leeuw es va prendre seriosament la Vuelta  En 1959 la Vuelta a Espanya havia resultat d'allò més emocionant, a més de reunir grans estreles, alçant-se vencedor Antonio Suárez. En 1960 s'esperava una cosa similar o millor, amb el flamant guanyador del Tour, Federico Martín Bahamontes i el mateix Suárez en el Faema, l'àngel volador Charly Gaul i Jesús Loroño, l'arxienemic de l'Àguila de Toledo. No obstant això les 17 etapes de l'edició de 1960 es van convertir en un autèntic esperpent amb el protagonisme estel·lar de Bahamontes. En una de les primeres etapes, Bahamontes en un terreny que no li afavoria va protagonitzar una escapada en solitari de 243 km (rècord fins a eixe moment) per a ser atrapat finalment, com era previsible. Les etapes se succeïxen amb escapades que adq...

                                Poulidor, Pérez-Francés, Bahamontes i Anquetil en el Tour de 1963 En la 15a etapa amb final en Grenoble, el veterà Bahamontes havia arribat al lideratge, encara que només amb 3" d'avantatge sobre Anquetil, el gran favorit. Amb una contrarellotge encara pendent, i amb Poulidor ja lluny en la general, el normand només necessitava evitar que l'Àguila de Toledo li distanciara en la 17a amb final en Chamonix, amb els passos del Petit Saint Bernard, Grand Saint Bernard i el Forclaz. Després d'aguantar en els primers passos, el Forclaz es mostrava temible perquè a última hora s'havia hagut de canviar part de l'ascensió per la carretera antiga, que presentava trams en mal estat i pendents més pronunciades. El gran Geminiani, director esportiu d'Anquetil, va tindre una idea: el reglament no permetia canvis de bicicleta, si no era per avaria (no una simple punxada), així que al peu del ...

                                                              Molt que escalar fina al Veleta En 1938 el Tour de França es ficava un nou sostre, superant al Galibier, que ja havia sigut escalat més de vint anys abans, era el Col d'Iseran amb el seu cim situat a 2770 m d'altura, Felicien Vervaecke fou qui va tindre l'honor de flanquejar-lo al capdavant per primera vegada. Al 1953 el legendari Fausto Coppi va ser el primer en superar el Passo del Stelvio, que es programà per primera volta al Giro d'aquell any. És el pas alpí italià més alt i que continua el traçat que s'acabà  de construir al 1825, tota una obra d'enginyeria amb 2757 m d'altitud. En 1962 el Tour, en el seu interés de muntar més alt va disenyar un recorregut que després de superar el Col de La Bonette, seguia pujant per una carretera qu...

                                                                                          Anquetil, a roda de Rostollan, perdent contacte en els millors El cinqué Tour d'Anquetil, fou sense dubte, el que més li va costar guanyar. Al dia de descans a Andorra, Anquetil, que soles estava precedit a la general per Georges Groussard i avançava en minut i mig a Poulidor, era el blanc dels fotògrafs tranquil, menjant borrego en el seu director Geminiani i la seua dona Janine. Però la processó anava per dins, una endevinadora li havia pronosticat que moriria al dia següent. El dia en qüestió tenia l'única dificultat muntanyosa des de la mateixa eixida, l'inèdit aleshores Col d'Envalira. En les primeres rampes, Poulidor i l'inevit...

                                                                                                L'estàtua al cim, representa a Octave Lapize, primer vencedor No fou el primer port que es va coronar en el Tour (va ser el Ballon d'Alsàcia), no fou l'únic de la mítica etapa Luchon-Bayona de 1910 (Peyresourde, Aspin, Aubisque), no és tan alt como el Galibier o Iseran, no té paisatges tan aterradors com l'Izoard o el Ventoux y, malgrat això, és el port emblema de la Grand Boucle. S'ha escalat en més de 80 ocasions i coronar-lo al capdavant, encara que no porte premi material, suposa passar a formar part de la història de la carrera. Els que ho han aconseguit més vegades han sigut dos castellans: el toledà Bahamo...

                                                                                Conterno agafa a Bahamontes o és Fede qui arrossega a Angelo ? Soles 13" separaren al guanyador de la Vuelta de 1956 Angelo Conterno de Jesús Loroño. Fou el primer italià en guanyar la Vuelta a Espanya. Poques vegades la Vuelta havia reunit a tantes estrelles com aquell any: Bahamontes, Loroño, Koblet, Bobet, Van Steenbergen, Impanis, Botella, Poblet... però en la 2a etapa, Angelo Conterno després d'una brillant fugida, arribà a Oviedo en més de 3' d'avantatge sobre tots ells. Després es mantingué en els millors, principalment en l'etapa en final a Tàrrega on quedaren sense opcions Bobet, Koblet i Poblet que optaren per abandonar. Malgrat això en l'última etapa, que acabava a Bilbao, Con...

                                                                   Luis Puig, trata de reconciliar a los campeones Encara què, per motius obvis, la premsa exagerara la seua enemistat, no es pot dir què Loroño i Bahamontes sigueren amics precisament. La coincidència d'estos dos talents per a l'escalada, que a més a més compartien equip, varen fer dividir-se als aficionats en dos bàndols (a l'estil de Coppi i Bartali en Itàlia). Jesús Loroño, més major que Bahamontes, va tindre la mala sort de que la Vuelta a Espanya deixara d'organitzar-se durant els seus millors anys, però una escapada li va donar el liderat en 1957, arrabassan-li'l al "Águila de Toledo", el que aquest considerà una traició. El Tour d'esta època es disputava per seleccions nacionales i Espanya portava dos equips en un, amb ...

                                                    Tour de 1954- Col de Romeyère Bahamontes debutava al Tour i bota en el primer port de la jornada, què els portava a Grenoble. Les versions són contradictories i no hi ha foto del moment  però diu la llegenda què Fede arribà al cim en 14' d'avantatge i va esperar al pelotó prenen-se un gelat. Ell conta què se li havien trencat dos radis i esperava al cotxe, altres diuen què tenía por al descens, algún periodista el va acusar de superb. El cas va ser què al el port següent es tornà a escapar i va coronar primer altra vegada. Al "águila de Toledo" aleshores soles li interesava el premi de la muntanya. Després agafà una "pájara" y va perdre un muntó de minuts. Fede, geni i figura.