Sylvère Maes va tardar huit anys en tindre successor

                                         

                                                Vissers, Maes i Ritserveldt en el Col de Vars


Sylvère Maes va aconseguir imposar-se per segona vegada en el Tour en 1939 (ja ho havia fet en 1936). Quasi cap dels ciclistes va poder repetir participació, ja que la IIGM i les seues conseqüències van impedir una nova edició fins a 1947. De fet, per qüestions polítiques no van participar els equips d'Alemanya, Itàlia ni Espanya. Això va propiciar l'aparició per primera vegada de seleccions regionals.

En 1939 la selecció belga va ser la gran dominadora, fins al punt que el seu combinat "B" va guanyar per equips. No obstant això va ser René Vietto qui va dominar en la primera part de la carrera (Pirineus inclosos). Quan van arribar els Alps, Vietto es va afonar davant l'empenyiment dels belgues. En la 16a etapa va perdre el lideratge, just abans de l'etapa reina, una monstruositat dividida en tres sectors !. El matinal tenia 126 km, incloent-hi el pas pel Galibier; el segon era una contrarellotge de 65 km, escalant  l'Iseran; i l'últim de 104 km incloïa el pas de Tamie i arribava a Annecy, després dels quals Maes ja avantatjava a Vietto en 27'.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

La gran carrera del sud d'Itàlia

Imatge
                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...
Més informació