CICLOMOMENTS

                                                                                                                                           Dirk Demol A més de 200 km de meta va entrar en l'escapada inicial. Treballava per al principal favorit, Eddy Planckaert, que feia una setmana s'havia imposat en el Tour de Flandes. Van passar els quilòmetres i el grup inicial de 13 ciclistes es va anar desgranant i es va quedar només amb Thomas Vegmuller. Increïble,  Demol anava a guanyar la París-Roubaix ! Feia huit anys havia sigut segon en l'edició amateur però com a professional el s...

                                                                 Ciclistes jugan-se la vida al pas a nivell El tren venia molt bé als tramposos de principis del S-XX quan era molt difícil seguir als ciclistes per l'escassetat de mitjans motoritzats i aprofitaven per a acurtar camins o, almenys, realitzar-los més còmodament que sobre el sillí. Quantes desqualificacions es van produir per esta circumstància ! I quantes quedarien impunes ! La París-Roubaix sempre s'ha vist obligada a travessar passos a nivell i ací el tren no és una ajuda, sinó un altre dels obstacles a superar. L'UCI s'ha vist obligada a reglamentar sobre este assumpte ja que el ciclista, en el seu afany d'arribar a meta abans que els seus rivals, es jugava la vida, eludint la tanca si calguera. Per això la parada davant un pas a nivel...

                                                                                                                                        Demeyer bat a Moser i De Vlaeminck Guillaume Driessens era el director del Flandria, i el seu deixeble Marc Demeyer es trobava en el grup dels millors de la París-Roubaix de 1976, amb Kuiper, De Vlaeminck i Moser. Kuiper era el més lent teòricament i tractaria d'atacar, mentres que els altres dos eren tant o més ràpids que Demeyer, així que no havien massa possibilitats de victòria, però Driessens tenia un pla. Quan per circumstàncies de la prova va vore q...

                                                                                                         1969, la seua primera participació en la Roubaix (fou 5é) Com "el Caníbal" també va canviar la pilota per la bicicleta. Li deien "El gitano" i va anar sense cap dubte un dels millors classicómans del ciclisme mundial, guanyant els 5 monuments (amb 11 triomfs), però si se li recordarà eternament en el ciclisme serà per la París-Roubaix, la seua prova favorita. En les seues 14 participacions, de les quals va acabar 13, la seua pitjor classificació va ser 7é, amb 4 victòries, 4 segons llocs i un tercer, Era tot un especialista en el fang i les llambordes, de fet les seues prest...

                                                                                                                       Agònic sprint al velòdrom de Roubaix Tant Gilbert Duclos-Lasalle com Franco Ballerini van dedicar bona part de les seues brillants carreres a la seua obsessió: la París-Roubaix. Els dos van aconseguir la victòria en dos ocasions, el francés en 1992 i 1993, i l'italià en 1995 i 1998. Gilbert va participar en 18 ocasions i les seues victòries van arribar quasi al final de la seua carrera amb quasi 40 anys. Abans de les seues victòries va ser dos vegades segon i una vegada quart, sext i sèptim. Per la seua part Ballerini va ...

                                                  Fischer competint contra un cavall al 1895 Per la quantitat i varietat dels seus resultats en diferents països, es podria considerar a l'alemà Josef Fischer (1865-1953) com el millor classicòman del S-XIX. Guanyador de la primera edició de la París-Roubaix al 1896, malgrat que per aquells temps no sospitaria la notoriedad que adquiriria la, segurament, reina de las clàssiques i monument ciclista. Este èxit ja l'havria fet passar a la història del ciclisme però a més a més s'anotà una Burdeos-París i altres curses internacionals d'aquella època, com la Moscú-San Petersburg, Viena-Trieste, Viena-Berlín, Milà-Munich, Trieste-Graz-Viena o Munich-Coburg. No obstant també podrien discutir-li ixe honor de millor classicòman del segle ciclistes com Lucien Lesna, Gaston Rivierre i inclús Maurice Garin. Q...

                                                                                  La foto diu que guanya Maes però el jutge va dir que havia guanyat Speicher Al 1936 la meta de la París-Roubaix estava situada a l'hipòdrom. Després d'un dia plujós i 262 km arriben a disputar la victòria els belgues Gaston Rebry, ja triple guanyador, Romain Maes  i el francés George Speicher. Rebry, que havia llançat varios atacs, queda descartat per l'sprint i Speicher és teòricament el més ràpid, però per la seua dreta Maes el supera. El marge és escàs però existeixen dos fotografies des de diferents angles on s'aprecia que el belga supera per uns centímetres al francés, però ací no hi ha fotofinish, ni VAR, ni ull de falcó ni InstantReplay i el jutge d'arri...

                                                                                                                    Hennie Kuiper fou tan dur com els adoquins Quan un ciclista no és ràpid té molt difícil engreixar el seu palmarés, per això els assoliments aconseguits per Hennie Kuiper són per a tindre molt en consideració perquè era quasi necessari que arribara en solitari per a poder guanyar. Com aperitiu, dir que és un dels tres ciclistes que han aconseguit ser campió olímpic i campió del món en ruta (junt a Baldini i Bettini). És dels pocs en haver conquerit 4 dels 5 monuments (li va faltar la Lieja, en la que arribà a ser segon), per a sumar un...

                                                         El bosc d'Arenberg El verdader inici de l'Infern del Nord és el bosc d'Arenberg. A uns 80 o 90 km. de meta este terrorífic tram d'uns 2000 m. comença a seleccionar la carrera. La irregular disposició dels adoquins, la humitat y sobretot, la velocitat a la que entren els ciclistes converteix aquest fugaç pas en un dels moments més esperats de la temporada ciclista. Per a pal·liar un poc la perillositat del tram, es sol passar en el sentit que és lleugerament ascendent, per a que les caigudes, que són inevitables, siguen menys greus. El tram, a l'igual que altres molts d'empedrat que travessa la París-Roubaix, està protegit durant tot l'any, exclusivament per a la disputa de l'event.

                                      12 d'abril de 1981 (París-Roubaix) Odiava esta carrera. Fer més de 250 quilòmetres travessant desolats paisatges plens de fanc i eixos terribles adoquins... però era Bernard Hinault i tenia que guanyar-la i aixins amb el maillot de campió del món ho va fer, malgrat de los punxades i de les quatre caigudes que va patir, l'última a 15 km. de meta, encara que en el grup que l'acompanyà fins al velòdrom de Roubaix estava De Vlaeminck, quatre vegades guanyador; Kuiper, eixe dur holandés que a més a més treballava per a De Vlaeminck; Moser que havia guanayat les tres edicions anteriors i Van Calster i Demeyer, en teoría més ràpids que ell. Però "el teixó" els portà al límit i ningú va poder depassar-lo a l'sprint. Va dir que mai més tornaria a disputar la carrera, encara què no compliria la seua promesa.

                                                     Al 1996 es celebra el centenari de la carrera mès anacrònica del calendari internacional, la París-Roubaix, i no es disputa sprint final perquè es presenten en el vetust velòdromo francés tres corredors del mateix equip, el Mapei. Amb clares instruccione des del cotxe del director, el guanyador deu ser Johan Museeuw, que aconsegueix aixins el seu primer "adoquí" dels tres que col·leccionaria a la seua vida esportiva. L'acompanyen dos italians: Gianluca Bortolami i Andrea Tafi, què també aconseguiría el seu al 1999.