CICLOMOMENTS

                                                    El danés Ole Ritter, recordman de l'hora, guanyà dos edicions Entre 1950 i 1979 es disputava a Lugano (Suïssa) una contrarellotge d'uns 75 km que posava fi a la temporada, el mes d'octubre. A penes una desena de corredors eren convidats a participar, sobretot els grans especialistes de l'època. Ja la primera edició se la va anotar Ferdi Kubler i, si repassem el seu palmarés, quasi tots els grans han inscrit el seu nom en la prova. Com caldria esperar "monsieur chrono", Jacques Anquetil, va ser el més llorejat, amb 7 victòries. No obstant això, malgrat les victòries de Coppi, Merckx, Baldini, Poulidor, Adorni, Altig, Gimondi, Ocaña, Zoetemelk ...mai va ser reconeguda esta contrarellotge com ho va ser en el seu moment el G.P. de les Nacions, considerat un autèntic campionat mundial con...

                                                    "Obrint-se" pas De principi a fi de la seua gloriosa carrera, Bernard Hinault va ser l'autèntic patró del pelotó. Capaç de mobilitzar o desmobilitzar a la resta de companys i rivals, decidint l'actitud en carrera, encapçalant protestes o fins i tot triant als seus successors. Només la seua presència ja condicionava o intimidava i és que el seu sobrenom "Le Blaireau" (el teixó), li encaixava perfectament. Tal vegada l'únic campió que va guanyar no sols per la seua classe i les seues forces, sinó també pel seu caràcter. En 1978 va encapçalar una vaga de cames caigudes protestant pels horaris que no els deixaven descansar prou. "si no podem dormir a l'hotel, el farem en la carretera". En 1982 uns agricultors van tallar la carretera, El bretó es va interessar per l'assumpte de la protest...

                                                    Graeme Obree "agotzonat" en la seua bicicleta El rècord de l'hora que posseïa Moser va ser tot un desplegament de mitjans,tecnològics, després d'uns conscienciosos estudis físics i mèdics. El trentí amb una revolucionària bicicleta amb una enorme roda posterior per fi batia la marca de Merckx de 1972. Però si la bicicleta de Moser va cridar l'atenció per la seua aerodinàmica, el seu successor en la plusmarca dels 60 minuts, Graeme Obree, va cridar l'atenció... per tot. Un quadre reduït, un manillar minúscul, molt pròxim al sillí i fins i tot peces tretes d'una llavadora. Tot això dissenyat i muntat per un escocés excèntric que havia d'adoptar una estranya posició sobre la seua màquina, molt encollit, on els genolls arribaven molt prop del pit, que estava bolcat sobre el manillar. Per...

                                                                                                                     Coronant-se campió del món Malgrat competir durant les èpoques de domini de Merckx i Hinault, l'holandés Joop Zoetemelk posseïx un impressionant palmarés, plagat de rècords. Ha sigut or olímpic (amb l'equip del seu país en els 100 km contrarellotge a Mèxic 1968) i or mundialista en 1985, el més longeu a aconseguir-ho (38 anys i 9 mesos), a més de guanyar el Tour de 1980 i la Vuelta en 1979. En el Tour posseïx diversos rècords absoluts: és juntament amb Sylvaine Chavanel, el ciclista que més vegades va acabar (16, en tots els que...

                                                    "Purito" Rodríguez tingué a l'abast la Vuelta i el Giro Quan es repassa la llista de guanyadors de les tres grans voltes ens sorprenen alguns noms que van estampar el seu cognom, quan van haver uns altres que, possiblement de major qualitat mai ho van fer. Però Tour, Giro i Vuelta són carreres de tres setmanes en les quals poden donar-se moltes circumstàncies que poden impedir a grans campions, quedar-se sense alguna cosa que, en bona lògica, hagueren hagut d'aconseguir. Alguns exemples: Eugène Christophe, l'home que tenia les més inoportunes avaries en el Tour; René Vietto, el gran escalador que en el seu millor moment va haver de sacrificar-se per al seu líder; Raphael Geminiani, amb qualitat de sobres però sempre amb algun rival per damunt; Stan Ockers, que també va compartir èpoc...

                                                                                                              Imerio Massignan, el primer en coronar el Gavia Vicenzo Torriani, el patró del Giro, obsessionat amb dotar de major duresa a les seues carreres, va pensar que el passo di Gavia de 2621 m seria un bon esperó, ja feia uns anys que s'havia pujat l' Stelvio, així que va programar en 1960 un final en Bormio, previ pas pel cim del nou colós dolomític. Però la cosa no era tan fàcil. El traçat del Gavia era molt precari, amb poc asfalt i zones amb grans pendents i molt estretes. Es temia que en algun tram, algun cotxe dels equips o de l'organització quedara estan...

                                                                                                                              Antoine Marius "Antonin" Magne No va poder Leducq defendre com haguera volgut el seu regnat en el Tour, i en 1931 va ser Antonin Magne qui li va succeir. Líder des de les etapes alpines va ser atacat pels equips de Bèlgica i Itàlia , comandats per Demuysere i Pesenti. Malgrat mantindre 12' d'avantatge sobre Demuysere a dos etapes del final, Tonín es mostrava nerviós ja que la penúltima etapa travessava el pavé, on els belgues eren grans especialistes. No obstant això, compta la llegenda, que la ...

                                                     Ells dos i ningú a la vista L'etapa prometia ser dura, però va resultar senzillament brutal. 237 km i quasi 6000 metres de desnivell positiu, amb els passos de La Madeleine, Telégraph-Galibier, Izoard i final en l'estació d'esquí de Les Orres. En la pujada al Telégraph a més de 150 km de meta, Fuente comença amb els seus demolidors demarratges que només Ocaña i Thévenet resistixen, la carrera es destrossa, encara que abans del Galibier arriben a reagrupar-se 9 corredors, Fuente s'encarrega de tornar a quedar-se només amb el de Conca. Ocaña imposa un ritme impossible en el Izoard amb el Tarangu a roda, mentres tots els altres van perdent més i més terreny. Al final de la baixada Fuente punxa i Luis es llança ja en solitari com un autèntic possés arribant a allunyar en 2' a l'ast...

                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...

                                                               Froome imposant-se en un critérium post-Tour No han constat mai en el calendari de la temporada però els critériums post-Tour sempre van ser molt populars. Antigament les setmanes que seguien a “La Grand Boucle” estaven farcides d'estes carreres, haver destacat d'alguna manera durant el Tour, garantia bons contractes i, de vegades, els havers generats suposaven una bona part dels ingressos dels ciclistes. Actualment estos critériums es concentren més al final de la temporada i ixen de la vella Europa per a arribar sobretot a països asiàtics. Sempre amb èxit de públic pot veure's de prop a les grans estreles del pedal i obtindre autògrafs o fotografies. Crida l'atenció que els podis solen estar copats pels més mediàtics, els grans campions...

                                                         Meznar va estar al lloc oportú Acabava el Giro 2023 i en l'etapa dels tres Cims de Lavaredo, Roglic a penes li havia retallat 3" a Thomas, havia de remuntar 26" més en la cronoescalada del penúltim dia en Mont Lussari. Quan van començar les duríssimes rampes, Primoz Roglic anava recuperant terreny, tot indicava que si seguia la progressió superaria al gal·lés però llavors un forat, un canvi de ferm, va fer saltar la cadena de l'eslové. El seu mecànic va botar del cotxe mentres el propi Roglic encaixava de nou les baules. Difícil d'arrancar en una costera tan pronunciada, però allí va aparéixer un espectador que baixava per la cuneta derrapant, ansiós per ajudar. Entre ell i el mecànic van donar una forta espenta a Primoz que es va llançar amb gran fortalesa cap a ...

                                                                                                                                                   Cartell publicitari de 1954 Adolf Schur, Ryszard Szurkowski i Sergey Soukhoroutchenkov van ser autèntics ídols ciclistes… a Europa de l'est. En 1948, gràcies a la iniciativa d'un periòdic txecoslovac i un altre polonés, es va celebrar per primera vegada la Varsòvia-Praga, que va guanyar el iugoslau August Prosinek. De fet va haver-hi una altra edició el mateix any en sentit Praga-Varsòvia. La carrera va anar pr...

                                                    Pasquale Fornara de rosa en el Giro Podia haver sigut la gran victòria de la seua carrera però va ser aquell terrorífic dia del mont Bondone en 1956 qui ho va impedir. Aquella dantesca etapa, elevada a la categoria de llegendària, que va suposar elevar a mite a Charly Gaul es va cobrar moltes víctimes. Les condicions atmosfèriques van portar a l'abandó a la mitat del pelotó en aquella antepenúltima etapa del Giro. Un dels què van abandonar va ser la maglia rosa, Pasquale Fornara, quan a penes li restaven 5 km per a arribar a meta. Fornara, gran fondista i escalador, s'havia consagrat en 1952 quan es va imposar en el Tour de Suïssa per davant de l'enorme Ferdi Kubler. Suïssa va ser escenari dels seus millors assoliments esportius, no en va és encara el ciclista amb més triomfs absolut...

                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...

                                                    Léon Houa, el primer guanyador de "La Doyenne" Quan va morir Léon Houa als 50 anys, segurament pensaria que seria recordat pel ciclisme com a campió en ruta del seu país en 1894, que no està malament. No obstant això el pas dels anys el va convertir en algú bastant més gran. En 1892 es va organitzar a Bèlgica una carrera ciclista a Lieja, el recorregut arribava fins a Bastogne i des d'allí es retornava al punt de partida, uns 250 km que franquejaven alguns pujols de les Ardenes. Sembla que la carrera pretenia ser un assaig a una hipotètica Lieja-París-Lieja, que mai va arribar a celebrar-se. Aquella edició inaugural, disputada el 29 de maig, i la de l'any següent van ser guanyades per Houa. En 1894 va prendre un caire professional però Houa va tornar a imposar-se malgrat enfrontar-se...

                                                       Coppi en el seu últim viatge En 1959 el gran Fausto Coppi ja no exercia com a ciclista d'elit. Seguia en actiu, militava en un equip que portava el seu nom, el Tricofilina Coppi, que va portar a Bahamontes a la victòria del Tour, però Fausto ja no estava per a competir amb els millors, encara que l'aurèola del gran astre no li abandonava. Coppi estimava la caça i a la fi d'any va ser convidat per les autoritats d'Alt Volta (actual Burkina Faso) a participar en una carrera-exhibició juntament amb altres asos del pedal com Rivière, Geminiani o Anquetil i a una cacera posterior. Suposem que per a un apassionat per la caça, estar convidat a una a l'Àfrica tropical seria irresistible. El cas és que el 13 de desembre Coppi va disputar la seua última carrera (uns 70 km en un ci...

                                                                                                                             Delio acostumava a arribar primer a la línia Ser nascut en Ponteareas i guanyar la Vuelta a Espanya és estadísticament més fàcil que guanyar la loteria. Ni més ni menys que tres ciclistes diferents de la localitat de Pontevedra han aconseguit la victòria final en la Vuelta. Els germans Delio i Emilio Rodríguez en 1945 i 1950 i Álvaro Pino en 1986. Delio a més a més encara té el rècord (i sembla que el conservarà per molt de temps) de victòries d'etapa amb 39 (dotze d'elles en 1941). Delio era mol...

El equipo Molteni que va guanyar el Giro de 1973 Hi ha qui pensa que Eddy Merckx no ha sigut el millor ciclista de tots els temps. Qualsevol opinió és respectable, per descomptat, però es recolzen en dos teories poc sostenibles. Una diu que no va tindre rivals de nivell en la seua època i, no obstant això, quan llegim qualsevol llistat de ciclistes més llorejats de la història (encapçalat sempre per Merckx), veiem als seus contemporanis Gimondi, Poulidor, De Vlaeminck, Zoetemelk, Maertens, ... que van ser capaços de reunir excel·lents palmaresos malgrat competir amb "el Caníbal", sense oblidar als indòmits Ocaña i Fuente, que van ser capaces de posar-li contra les cordes en alguna ocasió. L'altra teoria és que estava envoltat d'un gran equip. Per descomptat els equips Faema i Molteni, on va aconseguir la majoria dels seus èxits van ser molt potents però ni molt menys per a justificar la superioritat aclaparadora que Eddy exercia. En els equips citats només va coincidi...

                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...

                                                                                                                          Guerra portà la primera maglia rosa Learco Guerra era un jove que destacava en els esports per la seua fortalesa física. També sobre la bicicleta, amb la qual havia guanyat algunes carreres en les festes pròximes al seu poble Sant Nicoló Po, a la província de Mantova, encara que sempre amb bicicletes prestades. Gino Ghirardini, un acomodat veí li va fer un regal: una bicicleta nova i un mallot de l'equip Maino, així com una inscripció a la Milà-Sant Remo d'aquell 1929. Learco mai havia competit amb profession...

                                                      Max Bulla, un austríac que va liderar el Tour En el Tour de 1931 els ciclistes es van agrupar en 6 equips nacionals: França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, un equip mixt helvétic-australià amb 8 corredors cada un, i Espanya (que només aportava un corredor, Francisco Cepeda). La resta eren "touriste-routiers", que corrien de manera independent i sense dret a assistència. Max *Bulla era austríac i al no tindre compatriotes amb els quals formar equip va haver d'eixir en esta categoria. En algunes etapes els independents eixien deu minuts més tard per a no "estorbar" als integrants de les seleccions. Eixe va ser el cas de la segona etapa, Caen-Dinan de 212 km. Bulla, acompanyat de René Bernard i André Van Vierst va realitzar l'etapa més ràpida que el pelotó oficial i es va vestir de l...

                                                              Il Colle di Ghisallo, al costat del llac di Como és la dificultat muntanyenca tradicional del recorregut del Giro de Lombardia, el monument ciclista de final de temporada. No és un gran port, són uns 10 km a poc més del 5% de pendent mitjà, però juntament amb el Mur de Sormano, sol ser jutge de la carrera. Però Ghisallo és una mica més. En el cim, l'església allí erigida s'ha convertit en un autèntic santuari per al ciclisme, no sols italià, sinó mundial. Els grans campions van començar a tributar mallots, trofeus i bicicletes a la Madonna di Ghisallo i en 1948 el papa Pius XII va beneir el lloc. Es va portar una torxa a relleus des de Roma fins allí, sent els dos últims rellevistes Coppi i Bartali. Actualment, al costat de l'església, copada d...

                                            L'any 1959 va ser el del naixement de l'equip comercial de ciclisme KAS i entre les seues files va comptar amb Federico Martín Bahamontes. Eixe any el toledà va guanyar el Tour, però com la ronda francesa es corria llavors per equips nacionals, l'efemèrides no li la va poder anotar a la marca de refrescos basca. KAS a poc a poc es va convertir en el referent del ciclisme espanyol a nivell internacional i va ser moltes vegades el dominador de les grans carreres per etapes, quan apuntava la muntanya en els seus perfils. Tots, o quasi tots els grans noms del ciclisme espanyol de finals dels 60 i els 70 van passar per les seues files: Julio Jiménez, Gabica, Gandarias, Lasa, Perurena, González Linares, Aja, Lazkano, López Carril, Galdos, Pesarrodona… i el gran José Manuel Fuente “el Tarangu” tal vegada la seua corredor-i...

                                                                     Carlo Clerici es va aferrar a la maglia rosa Encara que el triomf de Walkowiak al Tour de 1956 va ser el més sonat, ja va haver-hi un precedent de l'èxit d'una escapada-bidó en el Giro només dos anys abans, en 1954. Després d'un apassionant duel en 1953 entre Fausto Coppi i Hugo Koblet, que es va inclinar cap al costat de l'italià en l'última etapa dolomítica, s'esperava alguna cosa semblant per a l'edició del 54, cadascú al capdavant dels seus equips nacionals. No obstant això en la 6a etapa camí de l’Aquila, amb l'apatia del pelotó principal es van anar diversos ciclistes per davant. Carlo Clerici, que estrenava nacionalitat helvètica, va guanyar l'etapa acompanyat de Nino Assirelli, dos gregaris de les dos seleccio...

  Trump va tindre el seu Tour  Per què no tindrà un milionari un capritx ? Després de l'èxit de Lemond de 1986 i l'interés sobtat que el ciclisme va suscitar als Estats Units, el milionari Donald Trump va voler crear una carrera a semblança del Tour de França, però a l'altre costat de l'Atlàntic i que arribara a superar a les carreres europees. Al maig de 1989 es va córrer el primer Tour de Trump: 10 etapes, 19 equips (8 d'ells de primer nivell mundial) i uns premis molt suculents. Es va celebrar en la costa est, amb molta menys tradició ciclista que l'oest, que ja comptava amb la Coors Classic des de 1977, que tenia un cert nivell, però va ser molt espectacular i va congregar a molt de públic. L'aventura de Trump només es va prolongar dos edicions. Es calcula que va invertir uns 700.000 $, i en 1991 després de declarar-se en fallida, un altre milionari, DuPont, va arreplegar el testimoni i va prolongar la prova en el calendari fins a 1996, quan va ser conde...

                                                              Paul Duboc, l'enverinat En 1911 la classificació general es determinava per llocs, no per temps. Semblava que Gustave Garrigou després de diversos llocs d'honor en les edicions anteriors anava encaminat cap a la victòria, afavorit pels abandons d'alguns favorits com Lapize, Faber, Petit-Breton i Trousselier o la caiguda per un barranc de Georget, que li havia deixat lluny del cap, però mediat el Tour va sorgir un fortíssim Paul Duboc que es va anotar consecutivament dos etapes i amenaçava el lideratge de Gustave. El pletòric Duboc va atacar d'eixida en la següent etapa, la terrible Luchon-Baiona, de 326 km i amb els passos de Peyresourde, Aspin, Tourmalet i Aubisque. Duboc va coronar al capdavant els tres primers i abans d'afrontar l'Aubisque a...