No vore l'evidència: "terraplanistes" del ciclisme

El equipo Molteni que va guanyar el Giro de 1973

Hi ha qui pensa que Eddy Merckx no ha sigut el millor ciclista de tots els temps. Qualsevol opinió és respectable, per descomptat, però es recolzen en dos teories poc sostenibles.

Una diu que no va tindre rivals de nivell en la seua època i, no obstant això, quan llegim qualsevol llistat de ciclistes més llorejats de la història (encapçalat sempre per Merckx), veiem als seus contemporanis Gimondi, Poulidor, De Vlaeminck, Zoetemelk, Maertens, ... que van ser capaços de reunir excel·lents palmaresos malgrat competir amb "el Caníbal", sense oblidar als indòmits Ocaña i Fuente, que van ser capaces de posar-li contra les cordes en alguna ocasió.

L'altra teoria és que estava envoltat d'un gran equip. Per descomptat els equips Faema i Molteni, on va aconseguir la majoria dels seus èxits van ser molt potents però ni molt menys per a justificar la superioritat aclaparadora que Eddy exercia. En els equips citats només va coincidir efímeramente amb un "gran" com va ser Vittorio Adorni, sent primer i segon en el Giro de 1968. Després es va envoltar d'eficients rodadors com Bruyère, Swerts, Huysmans, Lievens, Van den Bossche, Van Schil, tal vegada el millor equip per a les clàssiques però que deixava molt a desitjar quan arribava la muntanya en les grans voltes, només va coincidir un any amb Zilioli, per exemple, que era bon escalador, i qui més anys li va acompanyar de manera eficient en els cims va ser Jozef De Schoenmaecker, sense desmeréixer-ho, un escalador de segon escaló.

Va haver-hi grans, molt grans... i Merckx.