CICLOMOMENTS

                                                                                                                   Giro 1946 i els seus dos mites En 1946 encara no es va celebrar el Tour, així que el Giro va ser l'esdeveniment més important. Vincenzo Torriani en persona va realitzar un reconeixement del traçat per a assegurar que fora possible la carrera en un país devastat. Es van programar 17 etapes (3 de doble sector) però una d'elles no va poder finalitzar-se, ja que acabava a Trieste que estava políticament dividida entre els que volien ser italians i els pro-iugoslaus. Estos últims van boicotejar la carrera a prop ja de meta llançant pedres i bloq...

                                                                                                                                  Fedor Den Hertog Fedor Den Hertog va arribar a arrasar en el ciclisme amateur. Va aconseguir la medalla d'or en els JJOO de Mèxic en la prova de 100 km contrarellotge amb l'equip dels Països Baixos (amb Pijnen, Krekels i Zoetemelk), però malgrat les ofertes dels equips professionals, ell es negava a fitxar. Va guanyar el Tour de l'Avenir, la Milk Race, el Tour de Bulgària, el GP de les Nacions amateur i moltes carreres clàssiques i per etapes. Una mostra del seu domini va ser el To...

                                                                                Julien Moineau, "le Piaf" El Tour de 1935, que va liderar de principi a fi Romain Maes, posseïx l'amarg record de la defunció de Paco Cepeda i els nombrosos accidents i abandons que es van produir (només van arribar 46 ciclistes a París). No obstant això, també trobem una divertida anècdota. Julien Moineau, prop de complir els 32 anys corria el seu quint Tour de França. No li havia anat malament. En la seua primera participació en 1927 havia sigut 8é i en els dos anys següents s'havia anotat sengles triomfs d'etapa. A més d'altres carreres menors, també havia guanyat la prestigiosa París-Tours de 1932. Moineau, sobrenomenat "le Piaf" (un sinònim del seu cognom, que signifi...

                         Miguel Ángel "Superman" López guanyant al Col de la Loze durant el Tour 2020 Va començar a muntar amb bici ja amb 15 anys i, sent juvenil, dos tipus van voler robar-li la seua muntura. Li van donar dos punyalades però no van aconseguir el seu propòsit. Eixa setmana Miguel Ángel va participar en una carrera i un periodista li va batejar com "Superman" López. L'ascensió va ser meteòrica. La seua primera carrera a Europa es va convertir en el seu triomf en el Tour de l'Avenir. Els seus dots per a l'escalada ho van convertir en un dels millors del pelotó internacional. Encara que sempre li va faltar una mica de regularitat, la veritat és que les caigudes i les lesions que va patir li justificaven, mai va poder completar una temporada completa sense algun contratemps d'importància. Va ser podi en Vuelta i Giro, amb sengles tercers llocs i va estar a prop en el Tour, encara que finalment va cau...

                                                                                                                     Les Hammer Series a Stavanger  Va ser només un experiment fallit o serà la preqüela d'una nova forma de competició ciclista que s'imposarà en el futur ? Va ser un projecte ambiciós i innovador. Es tractava d'una competència de cap de setmana en diferents moments de la temporada i que es volia emportar a diversos continents. Una fórmula de tres carreres: una de muntanya, una plana i una altra de persecució per equips, en circuits xicotets al voltant d'una ciutat, on no hi havia guanyadors individuals sinó per equips. Cada eq...

                                                                                                                    Bahamontes i Anglade, els dos millors del Tour'59 Marcel Bidot, seleccionador francés, va triar als millors, després del seu fracàs en el Tour de 1958. El seu "dotze" semblava imbatible amb Anquetil, Rivière, Bobet i Géminiani, però tampoc en 1959 aconseguiria la glòria. Si en el 58 havia sigut el luxemburgués Gaul, ara seria l'espanyol Bahamontes, qui li va desbaratar els plans. Com ha ocorregut tantes vegades en equips o seleccions amb massa galls, no va haver-hi tàctica d'equip i cada figura feia la guerra pel seu compte. Així va s...

                                                                   Jonathan Vaughters després de ser picat per una vespa El reglament està per a complir-lo, per a això existeix. Una altra cosa és la seua interpretació i el seu esperit. En temps pretèrits, en els orígens de l'esport de competició, al ciclisme se'l va conéixer per la seua èpica. Quantes més dures foren les condicions de les carreres, més prestigi per a elles mateixes i els seus guanyadors, més herois que esportistes. La impossibilitat de canviar de bicicleta, el no recolzar-se en altres ciclistes, no poder abrigar-se o alleugerir-se de roba durant les carreres, avituallar-se només per si mateixos,... feien inhumanes les competicions. Però davant les traves, existien les trampes. La dificultat per a seguir als ciclistes durant...

                                                  P lora "Gem", acaba de perdre el groc que encara porta Raphaël Géminiani va ser "batejat" pel seu amic i rival Louison Bobet com "el gran fusell", ja fora pel seu aspecte llarg i prim i el seu esmolat nas o pels seus atacs i el seu caràcter combatiu. Va ser un dels grans que es van quedar sense guanyar el Tour en eixa dècada dels 50 on van coincidir tants monstres del pedal. En 1951 va ser segon, encara que l'aclaparadora superioritat d'Hugo Koblet no li va atorgar cap opció. En la classificació final va quedar a més de 22' del suís. En esta edició va tindre l'honor de guanyar l'etapa que arribava a Clermont-Ferrand, la seua ciutat natal. Va patir una punxada en el descens de l'últim port, però a Jean Robic, que li perseguia de prop, li va ocórrer el mateix i va poder arribar en solitari a meta....

                                                                                                 Cartell de "l'Auto" anunciant l'itinerari del Tour de 1907 Henri Pépin havia participat en la tercera edició del Tour, en 1905. No va destacar especialment, va ocupar els últims llocs de cada etapa, fins a la 7a en la qual va abandonar.. Però Henri era un enamorat de la bicicleta i va decidir prendre l'eixida novament en 1907 però millor preparat, més ben dit, més ben assistit. Pépin era ric i va decidir fer-se acompanyar de dos ciclistes experimentats que l'ajudaren amb les avaries i li protegiren dels espectadors. En el pelotó se'ls va conéixer com "les domestiques", que és com es deia a les persones que ...

                                                                                           L' etern Joachim Agostinho en els colors verdiblancs de l'Sporting CP El domini històric dels tres grans clubs de futbol portuguesos (Benfica, Porto i Sporting), es va traslladar durant dècades a les carreteres lusitanes en la popular Volta a Portugal. Els aficionats de les zones rurals del país ibèric que normalment no podien anar a presenciar els partits dels seus equips a Lisboa o Porto, podien animar als seus colors des de les cunetes durant el transcurs de les etapes de La Grandissima. Encara que altres clubs europeus van patrocinar equips ciclistes fa moltes dècades, només Portugal ha mantingut l'esponsorització en major o men...

           L' 1 de juliol de 1903 davant d'aquest café al sur de París, es va iniciar el primer Tour de França Maurice Garin, el primer guanyador del Tour, portava el dorsal número 1, perquè va ser el primer a inscriure's en la carrera. Ja se'l considerava com a un dels favorits. De fet no va abandonar el lideratge durant les 6 etapes. Els seus principals rivals eren Leon Georget i Hippolyte Aucouturier, que finalment no van comptar per a la general per abandó, encara que Aucouturier va guanyar dos etapes. En la primera etapa de la història del Tour, fins a Lió, de 467 km, Garin va tindre la tenaç companyia de Émile Pagie, al qual només va poder despenjar a uns centenars de metres de la meta, després de 17 h 45'. Émile, no obstant això, va abandonar durant el segon parcial. A Pagie se'l coneix un triomf a la París-Valenciennes que es va celebrar unes setmanes després i tres top-10 a la París-Roubaix. El cas és que resistir les 6 maratonianes etapes ja const...

                                                                                               Dieudonné Gauthy, guanyador en 1913 en 20 anys acabats de fer. Quin país pot considerar-se com el país de les clàssiques ? Sens dubte, Bèlgica. Eixe xicotet país sent el ciclisme com cap altre, sobretot si ens referim a citades clàssiques. I té la seua lògica, un territori de les seues dimensions no pot organitzar grans voltes per etapes sense repetir recorreguts. Però en 1908 va començar a celebrar-se el Tour de Bèlgica, a semblança del recentment encetat Tour de França però a xicoteta escala, és clar. Va constar de 5 etapes que recorrien tot el territori, tant el való com el flamenc i que res va haver d'envejar ...

                                                                                                           Lucien Buysse va aconseguir la victòria al sext intent  El Tour de França és la carrera on tots volen arribar en el seu millor moment, però l'experiència i la maduresa del ciclista també és molt important. Dels 63 vencedors finals de la història de la Grand Boucle, només 12 eren debutants en la carrera, incloent-hi la primera edició on debutaven tots, clar. Després dels pioners Garin, Cornet i Trousselier va caldre esperar a 1947 per a què el debutant (que no inexpert), Robic s'imposara. Els altres huit que fins hui poden entonar el "Vini, vidi, vinci" han sigut:...

                                                                       Bahamontes escalant al capdavant Alejandro Martín Bahamontes, conegut com "el Lletuga", va passar a la posteritat com Federico Martín Bahamontes, "l'Àguila de Toledo", és a dir, un nom que no era el seu i conegut pel seu cognom matern. I és que la vida i la carrera esportiva del primer ídol de masses de l'esport espanyol (més enllà del futbol) no va tindre res de comú. Les seues extraordinàries facultats per a l'escalada i el seu estrambòtic caràcter i comportament, van contribuir al mite. Exagerat per a lo bo i per a lo roïn, mai va passar desapercebut. Tampoc el seu aspecte era el d'un ciclista a l'ús. La seua extremada primesa (a penes 62 kg per a 1,74 d'alçada), s'assemblava més a una figura treta de les pi...

                                                                                                                     Juan Curuchet en el seu germà Gabriel Juan Curuchet va ser el rei del ciclisme en pista argentí durant un llarguíssim període. Va competir al costat del seu germà Gabriel, sent una parella temible en les proves de "madison", acumulant medalles en els campionats mundials enfront dels potents pistards europeus. Juan a més també es va permetre obtindre medalles individualment en les proves de puntuació. Un total d'11 medalles mundialistes l'avalen. Quan Gabriel va decidir retirar-se, Juan va continuar competint representant al seu ...

  Faustino Rupérez Molts historiadors daten la transició política espanyola des de 1975 (mort de Franco) fins a 1982 (victòria electoral del PSOE). Este mateix espai de temps també s'adapta a la transició del ciclisme espanyol, que durant este període va patir una important decadència quant a resultats. En els 70, Ocaña i Fuente van encapçalar l'oposició a Merckx en Tour i Giro i fins a principis dels 80 amb Arroyo, Lejarreta o Delgado, els hispans es van deixar veure poc en les carreres internacionals. Clar que, dins de la tònica general, sempre hi ha excepcions, i va haver-hi algun guerrer que va presentar batalla. Faustino Rupérez, per exemple, va trencar una ratxa de triomfs estrangers en la Vuelta (des de Pesarrodona 1976), aconseguint la victòria en 1980. Va ser un corredor molt regular, sent habitual top-10 en les grans, bon escalador i més que acceptable rodador, fins i tot va guanyar un Giro del Piemont, assoliment molt poc valorat llavors en un país on sol interessave...

                                                              Robbie McEwen, guanyador de cinc edicions En 1893, André Henry va ser el primer vencedor de la París-Brussel·les, una carrera que no es va tornar a disputar fins a 1906 i que a partir de 1907 ja va comptar amb ciclistes professionals. Era l'única clàssica que unia dos capitals europees i els grans ciclistes de principis del S-XX es van proposar anotar-la per als seus palmaresos. En eixes primeres edicions, sis guanyadors del Tour, també van guanyar esta carrera (Garrigou, Petit-Breton, Faber, Lapize, Pelissier i*Frantz). Els recorreguts sobrepassaven els 400 km. Es va romandre la prova amb gran prestigi fins a la dècada dels 60, quan comença a decaure dins de les clàssiques de primavera, segurament pel seu excessiu quilometratge (rondava llavor...

                                                                        Taccone, "il camoscio d'Abruzzo" Vito Taccone va debutar en professionals en 1961 i ja va guanyar una etapa del Giro, el premi de la muntanya i el Giro de Llombardia. Era un gran escalador, molt explosiu, clar exponent d'un ciclisme diferent dels millors ciclistes italians dels 60, de més classe, tècnica i regularitat, els del nord. Va haver de bregar amb Zilioli, Motta, Adorni, Balmanion, Bitossi, el gran Gimondi i un altre notable escalador com Massignan. La seua millor classificació en el Giro va ser una quarta posició final en 1962, però la seua actuació més destacada va ser en 1963, quan va guanyar 5 etapes (4 d'elles consecutives) i el premi de la muntanya, encara que va ser sext en la general, ja q...

                                               Janssen i Tschan, protagonistes de la París-Tours de 1970  Sent la París-Tours una de les clàssiques més antigues i prestigioses de França, no sempre trobem en la seua llarga llista de vencedors a grans campions. El fet de celebrar-se a la fi de temporada amb un elevat quilometratge i el poc selectiu del traçat, facilita que puguen produir-se sorpreses. De fet la París-Tours és coneguda per molts com "l'única clàssica que no va guanyar Merckx". Les possibilitats per als velocistes i l'orientació oest-est que sol tindre vent a favor a la regió, fa que siga una de les carreres que tradicionalment aconseguix millors mitjanes horàries.  L'edició de 1970 va ser diferent. Es va programar sobre 286 km el 27 de setembre, que va resultar ser un dia molt calorós i amb poc de vent favorable. A mitat de c...

                                                    Anunci de carrera ciclista a Moscou(1883), o això deu ser El 24 de juliol de 1883 es disputà en la capital russa la primera competició ciclista d'aquell país. Es tractava d'una carrera de 1,5 versta (uns 1600 m) sobre una pista de terra aplanada i sense corbes sobre velocípedes amb una enorme roda davantera i una diminuta posterior, resultant guanyador Fedor Zhemlichka, que va emprar 3'38" a una mitjana de 26,425 km/h. Quan van arribar aquells artefactes rodants a Moscou es van considerar perillosos i la seua circulació per la capital va estar prohibida fins a 1894 per als hòmens i fins a 1895 per a les dones. No obstant això en 1893 es va disputar una prova que va unir la capital moscovita amb Sant Petersburg. És molt difícil trobar informació sobre aquell esdeveniment, més enllà qu...