CICLOMOMENTS

                                                                       Bahamontes escalant al capdavant Alejandro Martín Bahamontes, conegut com "el Lletuga", va passar a la posteritat com Federico Martín Bahamontes, "l'Àguila de Toledo", és a dir, un nom que no era el seu i conegut pel seu cognom matern. I és que la vida i la carrera esportiva del primer ídol de masses de l'esport espanyol (més enllà del futbol) no va tindre res de comú. Les seues extraordinàries facultats per a l'escalada i el seu estrambòtic caràcter i comportament, van contribuir al mite. Exagerat per a lo bo i per a lo roïn, mai va passar desapercebut. Tampoc el seu aspecte era el d'un ciclista a l'ús. La seua extremada primesa (a penes 62 kg per a 1,74 d'alçada), s'assemblava més a una figura treta de les pi...

                                                                                                                     Juan Curuchet en el seu germà Gabriel Juan Curuchet va ser el rei del ciclisme en pista argentí durant un llarguíssim període. Va competir al costat del seu germà Gabriel, sent una parella temible en les proves de "madison", acumulant medalles en els campionats mundials enfront dels potents pistards europeus. Juan a més també es va permetre obtindre medalles individualment en les proves de puntuació. Un total d'11 medalles mundialistes l'avalen. Quan Gabriel va decidir retirar-se, Juan va continuar competint representant al seu ...

  Faustino Rupérez Molts historiadors daten la transició política espanyola des de 1975 (mort de Franco) fins a 1982 (victòria electoral del PSOE). Este mateix espai de temps també s'adapta a la transició del ciclisme espanyol, que durant este període va patir una important decadència quant a resultats. En els 70, Ocaña i Fuente van encapçalar l'oposició a Merckx en Tour i Giro i fins a principis dels 80 amb Arroyo, Lejarreta o Delgado, els hispans es van deixar veure poc en les carreres internacionals. Clar que, dins de la tònica general, sempre hi ha excepcions, i va haver-hi algun guerrer que va presentar batalla. Faustino Rupérez, per exemple, va trencar una ratxa de triomfs estrangers en la Vuelta (des de Pesarrodona 1976), aconseguint la victòria en 1980. Va ser un corredor molt regular, sent habitual top-10 en les grans, bon escalador i més que acceptable rodador, fins i tot va guanyar un Giro del Piemont, assoliment molt poc valorat llavors en un país on sol interessave...

                                                              Robbie McEwen, guanyador de cinc edicions En 1893, André Henry va ser el primer vencedor de la París-Brussel·les, una carrera que no es va tornar a disputar fins a 1906 i que a partir de 1907 ja va comptar amb ciclistes professionals. Era l'única clàssica que unia dos capitals europees i els grans ciclistes de principis del S-XX es van proposar anotar-la per als seus palmaresos. En eixes primeres edicions, sis guanyadors del Tour, també van guanyar esta carrera (Garrigou, Petit-Breton, Faber, Lapize, Pelissier i*Frantz). Els recorreguts sobrepassaven els 400 km. Es va romandre la prova amb gran prestigi fins a la dècada dels 60, quan comença a decaure dins de les clàssiques de primavera, segurament pel seu excessiu quilometratge (rondava llavor...