"Napoleó" i l'exèrcit francés
Marcel Bidot, seleccionador francés, va triar als millors, després del seu fracàs en el Tour de 1958. El seu "dotze" semblava imbatible amb Anquetil, Rivière, Bobet i Géminiani, però tampoc en 1959 aconseguiria la glòria. Si en el 58 havia sigut el luxemburgués Gaul, ara seria l'espanyol Bahamontes, qui li va desbaratar els plans.
Com ha ocorregut tantes vegades en equips o seleccions amb massa galls, no va haver-hi tàctica d'equip i cada figura feia la guerra pel seu compte. Així va ser com va destacar Henri Anglade, que estava en un segon escaló de la suposada jerarquia gal·la, però que eixa temporada portava el mallot tricolor de campió nacional i s'havia imposat en la Dauphiné. Sobrenomenat "Napoleó", precisament per la seua visió tàctica en carrera, va saber aprofitar les circumstàncies i lluites internes en el seu propi equip i finalment va guanyar una etapa i va ser segon a París. Després d'ell es van classificar els seus compatriotes Anquetil, Rivière i Mahé, mentres que Bobet va abandonar. Sempre assenyat i lúcid en les seues declaracions va reconéixer que encara que no rebera suports dels seus companys, Bahamontes havia sigut el millor.
Té una curiosa anècdota amb Gaston Nencini, considerat en la seua època com un gran baixador, durant un Giro, quan es va apostar un aperitiu en la baixada d'un port i l'italià va haver de pagar.
Encara que eixe 1959 va ser guanyador del Superprestige (equivalent al nº1 UCI), es va mantindre durant la seua trajectòria professional en un bon segon pla, sent dos vegades quart en els tours del 64 i 65. Quan se'n va adonar que ja no podria mantindre el nivell va rebujar una bona oferta i es va retirar en una inusual mostra d' honradesa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada