Una volta en terra de clàssiques

                                                

                            Dieudonné Gauthy, guanyador en 1913 en 20 anys acabats de fer.

Quin país pot considerar-se com el país de les clàssiques ? Sens dubte, Bèlgica. Eixe xicotet país sent el ciclisme com cap altre, sobretot si ens referim a citades clàssiques. I té la seua lògica, un territori de les seues dimensions no pot organitzar grans voltes per etapes sense repetir recorreguts. Però en 1908 va començar a celebrar-se el Tour de Bèlgica, a semblança del recentment encetat Tour de França però a xicoteta escala, és clar. Va constar de 5 etapes que recorrien tot el territori, tant el való com el flamenc i que res va haver d'envejar al del país veí, almenys en participació. De fet 3 etapes es va adjudicar el doble guanyador del Tour, Lucien Petit-Breton, i les altres dos pel futur "mallot jaune" Gustave Garrigou. El podi final va ser Petit-Breton, Georget i Brocco (bon trio).

Al no comptar amb grans dificultats orogràfiques, més que els pujols de les Ardenes, el seu palmarés durant les seues més de 100 edicions que s'emporten disputades, està plagat de classicòmans i esprinters, quasi tots belgues. No obstant això qui ho encapçala per nombre de victòries és l'alemà Tony Martin, amb tres, gràcies a la inclusió d'una contrarellotge quan Martin era quasi intractable en esta modalitat. Quant a nombre d'etapes guanyades, la classificació està liderada per Tom Boonen, amb 11 victòries.

Les escasses diferències en temps que solen produir-se es compensen amb les bonificacions, i no sols en les arribades. El Tour de Bèlgica és pioner en el "quilòmetre d'or" (es va implantar en 2015), que han copiat des d'aleshores altres carreres, que atorga segons extra concentrant tres sprints bonificats en tot just 1000 metres.