Deixar passar al pelotó i guanyar l'etapa
José Pérez-Francés era un corredor molt complet en qualsevol terreny, capaç de posar en destrets pel cap a qualsevol estrela del pelotó internacional, amb un palmarés ric però molt minso per a la seua classe, en part perquè pocs estaven disposats a treballar per a ell, segurament pel seu fort caràcter.
Ja havia sigut podi en el Tour de 1963, però la seua major gesta en la Grand Boucle va ser en 1965. En l'etapa Aix-els-Thermes - Barcelona de 240 km va atacar des del principi. Volia lluir-se en l'etapa que arribava a la seua ciutat d'adopció, en la qual vivia des dels 17 anys. Primer es va distanciar al costat de De Rosso, però va ser neutralitzat i en el Col de Puymorens es va tornar a marxar amb Julio Jiménez. L'escalador d'Àvila, més interessat en el premi de la muntanya el va deixar anar-se'n.
Pérez-Francés era vinté en la general. En la frontera francoespanyola ja tenia sis minuts i mig d'avantatge i 9'20" en la Collada de Toses. La ràdio, anunciant l'escapada d'un corredor patri, va animar al públic a eixir a les cunetes a esperonar a José, que pedalava concentrat i anava calculant el temps que necessitava per a arribar al circuit final de Montjuïc, al qual calia donar tres voltes Ni tan sols va reparar en la seua mare que el va veure passar a l'entrada de Barcelona. Va entrar en el circuit amb bon avantatge i en iniciar la segona volta, el pelotó va atrpar-lo... en la seua primera volta. Portava tot un circuit d'avantatge. Així va poder "vigilar" als seus perseguidors, des de darrere.
Pérez-Francés va entrar en meta amb 4'23" sobre el segon classificat i va ascendir fins al 6é lloc de la classificació general, encara que durant la seua escapada va arribar a estar prop del mallot groc (de manera virtual) de Felice Gimondi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada