CICLOMOMENTS

                                                 Es desborda passió pel ciclisme en Flandes Si hi ha una carrera que s'identifica amb un poble, ixa és el Tour de Flandes (De Ronde Van Vlaanderen o simplement Vlaanderen). Es la cursa que espera tot l'any l'apassionada comunitat flamenca belga i que la viu com la fiesta nacional. Disputada per primera vegada al 1913 i interrompuda per la IGM, el seu arrelament va aconseguir que ni la IIGM la tornara a interrompre, malgrat a celebrar-se varies edicions en territori ocupat. Traient l'aïllada victòria del suïs Heiri Suter al 1923, cap estranger obtindria el triomf fins l'arribada de una força bruta de la natura anomenada Fiorenzo Magni, que guanyà tres edicions consecutivas (1949, 50 i 51) i és que per a guanyar cal ser molt dur. La carrera, que supera els 250 km, va buscant les colines o murs adoqu...

                                                                                                   M ur de Thuin, l'atac de Pingeon que va resultar decisiu Encara que ara per ara ja no es programen, eren molt comuns les etapes dividides en dos i fins i tot en tres sectors en la mateixa jornada. La quinta etapa del Tour de 1967 constava d'un primer sector de 172 km entre Roubaix i Jambes en territori belga, i una contrarellotge per equips a la vesprada. La matinal va resultar molt moguda amb constants atacs i contraatacs i es va formar un grup davanter d'uns 15 corredors, sobre un perfil quebrat, típic de les clàssiques belgues. Sobre les llambordes del mur de Thuin a més de 70 km de meta, Roger Pi...

                                                  Ni tan sols Hinault va poder en els escarabats Giovanni Jiménez i Cochise Rodríguez van ser avançades, però la irrupció a Europa del gegant colombià es va produir en els 80. Després de la victòria d'Alfonso Flórez en el Tour de l'Avenir de 1980, batent al gran Shoukorouchenkov, un equip amateur colombià va ser convidat al Tour “open” de 1983 amb bona actuació de Patrocinio Jiménez i Edgar Corredor, que van ser top20. Però l'autèntica revolució va vindre en la Dauphine de l'any següent. Quan va arribar la muntanya va sorgir un enorme “Pacho” Rodríguez. El triple guanyador de la prova, Bernard Hinault, es va vore aparedat en la classificació general per “Pacho”, Martín Ramírez, Pablo Wilches i Reynel Montoya. “El teixó” lluny de desistir, va llançar un furiós atac en el penúltim dia baix un temps hivernal. Rodríguez ...

                                                    Stan Ockers en una de les seues victòries Va ser una de les grans estrelles del pedal que coincidiren a la dècada dels 50 del passat segle, segurament el millor dels que no guanyaren el Tour com Bartali, Coppi, Koblet, Kubler, Anquetil, Gaul o Bahamontes, però fou segurament l'ídol per a molts belgues i entre ells, un jovenet Eddy Merckx, que seguia amb passió les cròniques del Tour, en el que Ockers va ser dues vegades segon, guanyà 3 etapes i dos voltes el maillot de la regularitat, classifican-se set vegades entre els huit primers. Es va construir un gran palmarés a més a més en les clàssiques i la millor temporada de la seua carrera li arribà als 35 anys, quan va aconseguir ser campió del món i imposar-se a la Fletxa Valona i a la Liege-Bastogne-Liege, a més a més del maillot ver...

                                                            Giuseppe Guerini "es troba" amb un fotògraf Giuseppe Guerini va ser un bon escalador, però sobre tot un gran estratega, ja que va seber optimitzar al màxim les seues aptituds per aconseguir bones victòries i inclús fer pòdium en dues ocasions al Giro. Arribà l'etapa en final a Alpe d'Huez amb 220 km i passos anteriors per Mont Cenis i la Croix de Fer al  Tour de 1999. Per davant Heulot i Bourguignon obtènen gran avantatge, però a peu de l'últim port a penes els resten dos minuts i mig de marge. Heulot és atrapat a soles 3,5 km de meta, mentres que el seu company ja havia cedit poc abans. El grup de cap és molt reduït, amb els favorits i en bons escaladores: Armstrong, Zulle, Tonkov, Escartín... Guerini no cedeix del grup y quan els demés es vigilen, a...

  Guillermo Timoner, sis vegades campió mundial Durant molt de temps, des de finals del S-XIX s'incloïa als campionats del món de ciclisme en pista, la modalitat darrere moto. Eren proves on els ciclistes rodaven darrere d'una motocicleta (stayer), que acoplava un corró a la roda posterior. El ciclista procurava anar "pegat" per aprofitar al màxim el rebuf. Esta espectacular competició va tindre als seus dos màxims exponents en el belga Victor Linart i l'espanyol Guillermo Timoner. Linart va conquerir des de 1921 fins a 1927 quatre títols mundiales, xifra que superaria Timoner amb sis cetres entre 1955 i 1965. Malgrat d'estar limitat el nombre de participants a pista, normalment no més de sis, i de que es va anar ampliant la longitud del corró, s'aconseguien velocitats superiors als 80 km/h i el perill era manifiest. Potser este el principal motiu de la supressió d'aquesta modalitat dels mundiales de pista, des de fa varies dècades. Per a mostra de la ...

                                                                                                                             Eric Heiden amb el maillot del Seven Eleven Del 1977 al 1980 el jove nord-americà Eric Heiden, s'havia convertit en dominador indiscutible i absolut del patinatge de velocitat. En soles 21 anys acumulava rècords i títols mundials, i el colofó havia sigut la seua participació als JJOO de Lake Placid on conquerí l'or en totes les proves que va disputar, des de velocitat pura a fons (500, 1000, 1500, 5000 y 10000 metres). Segurament va comprendre que ja no podria superar estos resultats, era impossible, ...

                                                  Fischer competint contra un cavall al 1895 Per la quantitat i varietat dels seus resultats en diferents països, es podria considerar a l'alemà Josef Fischer (1865-1953) com el millor classicòman del S-XIX. Guanyador de la primera edició de la París-Roubaix al 1896, malgrat que per aquells temps no sospitaria la notoriedad que adquiriria la, segurament, reina de las clàssiques i monument ciclista. Este èxit ja l'havria fet passar a la història del ciclisme però a més a més s'anotà una Burdeos-París i altres curses internacionals d'aquella època, com la Moscú-San Petersburg, Viena-Trieste, Viena-Berlín, Milà-Munich, Trieste-Graz-Viena o Munich-Coburg. No obstant també podrien discutir-li ixe honor de millor classicòman del segle ciclistes com Lucien Lesna, Gaston Rivierre i inclús Maurice Garin. Q...

                                                                                                                               Philippe Thys va guanyar al 1920 el seu tercer Tour En 1919 s'havia représ el Tour passada la I Guerra Mundial en a penes 67 participants (i que soles acabaren 10) i unes carreteres destrossades. Al 1920 s'anava normalitzant la situació però no hi havia diners per a que els fabricants de bicicletes patrocinaren als corredors, no obstant esta vegada 113 ciclistes es presentararen en l'eixida a París, quasi tots francesos o belgues. El temps tòrrid ajudà a que es produïren nombrosos abandons...

                                                                                                                     Posició temerària de Dimitri Konyshev Les escalades dels grans ports de muntanya són soles la mitat dels ports. Si la carrera no acaba al cim, cal contar en el descens i, tan lícit es aconseguir o retallar distància en la vessant ascendent com en la descendent. El que succedeix és que un excés de risc o una xicoteta errada pot costar un triomf, una carrera esportiva o alguna cosa pitjor i no sempre val la pena desafiar al perill. Quan un ciclista arriba a professional ja se li suposa una bona tècnica i domini de la bicicleta i, ...

                                                                                                  Van Steenbergen bateix a Coppi a la París-Roubaix al 1952 Com sol succedir, quan parlem d'un esportista convertit en mite, existeixen moltes històries que tendeixen a l'exageració, tot i que estiguen basades en fets contrastats. Rik Van Steenbergen  acumula prou relats al límit de la realitat. El que és cert és que a dia de hui, és el ciclista més jove en guanyar un monument (Tour de Flandes de 1944, en 19 anys) i el primer en ser triple campió mundial de ruta (récord igualat però no superat encara) i que la seua exitosa carrera es va prolongar fins a meïtat dels anys 60 recollint un incontable nombre...