Colombia desembarcà al Dauphine

 

                                                Ni tan sols Hinault va poder en els escarabats

Giovanni Jiménez i Cochise Rodríguez van ser avançades, però la irrupció a Europa del gegant colombià es va produir en els 80. Després de la victòria d'Alfonso Flórez en el Tour de l'Avenir de 1980, batent al gran Shoukorouchenkov, un equip amateur colombià va ser convidat al Tour “open” de 1983 amb bona actuació de Patrocinio Jiménez i Edgar Corredor, que van ser top20. Però l'autèntica revolució va vindre en la Dauphine de l'any següent. Quan va arribar la muntanya va sorgir un enorme “Pacho” Rodríguez. El triple guanyador de la prova, Bernard Hinault, es va vore aparedat en la classificació general per “Pacho”, Martín Ramírez, Pablo Wilches i Reynel Montoya. “El teixó” lluny de desistir, va llançar un furiós atac en el penúltim dia baix un temps hivernal. Rodríguez va cedir afectat d'una caiguda del dia anterior però llavors Martín Ramírez es va encarregar de neutralitzar i depassar al bretó. Restava una contrarellotge final dura i, contra pronòstic, Ramírez no sols va conservar sinó que va incrementar el seu avantatge, adjudicant-se la Dauphine, acompanyat ni més ni menys que per Hinault i Lemond al pòdium.


L'apoteosi colombiana no havia fet més que començar. Al juliol arribaria "Lucho" Herrera.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El fi de la tirania

Imatge
                                                                   15a.ª etapa del Tour de 1975 L'etapa havia ixit des de Niça i soles els faltava l'última ascensió a Pra-Loup, un port ni massa llarg, ni massa dur, però just ahí es desmoronà El Caníbal, Eddy Merckx, el dominador indiscutible que no havia deixat de guanyar cap gran volta des de 1968 (11 sobre 11 participacions), perdia roda de Bernard Tvenette y era sobrepassat després per Gimondi, Zoetemelk i Van Impe, arribant a meta a 1'56" del francés, perdent el lideratge. Era el principi de l'ocàs del més gran de tots els temps.
Més informació

La pera de Pollentier

Imatge
                                                                                                                                 Michel Pollentier Tenia condicions per a ser recordat com un gran ciclista. També va aconseguir un gran palmarés: guanyà un Giro, un Tour de Suïssa, un Tour de Flandes, campionat belga i sonades etapes en les grans. A mès a més cridava l'atenció pel seu aspecte desgarbat, lluny dels arquetips del ciclista ideal, malgrat que destacava a qualsevol terreny. No obstant això el va fer famós una enganyifa en l'etapa del Tour que arribava a l'Alpe d'Huez al 1978, coronà primer i pujà al po...
Més informació

1904, el segon Tour i que podria haver sigut l'últim

Imatge
                                                                             Henri Cornet, el més jove i qüestionat guanyador de la història del Tour Després del que va succedir al Tour de 1904, Henri Desgranges va estar apunt de cancelar definitivament l'invent. Ni més ni menys que tots els guanyadors d'etapa i els quatre primers de la classificació general foren desqualificats: Maurice Garin (guanyador de la primera edició), el seu germà César, Lucien Pothier i Hippolyte Aucouturier. Després d'una llarga investigació recolzada en nombroses aportacions de ciclistas i tèstics, es va determinar que 29 dels 44 ciclistes havien fet trampes, ajudan-se de cotxes o trens per a completar les etapes. Aixins, quatre mesos després de finalitzar la prova, s'otorgà a Henri...
Més informació