CICLOMOMENTS

                                                                                               James Moore   (1849-1935)                             Mai ho sabrem però el que és històricament admés és que James Moore, un veterinari anglés afincat en París va ser el primer guanyador d'una carrera ciclista, el 31 de maig de 1868 en un parc de les afores de la capital francesa. La primera competició seriosa es disputaria al novembre de 1869 entre París i Rouen, de 123 km i entre 100 participants, novamente Moore resultà vencedor, emprant unes deu hores i mitja en completar el camí, així que d'haver existit aleshores, rànking UCI, ell hauria segut el seu primer líder. Guanyà prou carreres els anys següents però va decidir abandonar l'esport "perquè s'estava convertint en un circ".                                                                                                                    No semblen molt segurs els velocípeds

                                                                                                                                         Henri Pelissier Henri, el major dels germans Pelissier va estar enfrontat tota la seua carrera esportiva  al seu homònim Desgranges, el patró i organitzador del Tour. Pelissier l'acusava de la forma en que tractava els ciclistes amb les regles de la cursa, obligan-los a esforços inhumans, on prevalia més el patiment i l'èpica, que el propi esport. Desgranges, que havia assegurat que no li publicaria cap foto al seu diari, va tindre que claudicar quan Pelissier guanyà el Tour de 1923. Però l'enfrontament més seriós va poduir-se al 1924, quan Pelissier en el transcurs d'una etapa, es llevà una de les seues prendes i va ser penalitzat (per una de las capritxoses regles de la carrera). El dia següent un jutge va voler revisar els maillots que portava el ciclista, abans de l'eixida i això emprenyà a Pelissier, que va anar per Desgranges

                                                                                                                                   El gran "PouPou" i el seu net Las sagues familiars són habituals en un esport com el ciclisme, però que abaste tantes victòries de qualitat i durant tants any com la dels Poulidor-Van der Poel, fins ara era desconeguda. El iaio, un dels més grans de tots els temps sense dubte, al que li tocà ser "l'etern segon" en Anquetil i Merckx, aguantant en primera línia durant dos dècades. Sa filla Corine, va casar-se amb altre ciclista, Adrie Van der Poel, prolífic neerlandés que va aconseguir victòries en tots els terrenys, inclosos dos "monuments", pista i ciclocross, en total més de 100 triomfs. En aqusts gens naixeria Matthew Van der Poel, autèntic monstre del ciclocross i de l'asfalt, que al 2021 en la segona etapa del seu primer Tour va aconseguir la victòria i portar el maillot groc, circunstància esta última que va ser l&

                                                                                                              Aru ataca a Dumoulin (Vuelta a Espanya 2015) La típica penúltima etapa de la Vuelta a Espanya, a la serra del Guadarrama, arranca amb Tom Dumoulin com a líder, que no ha mostrat cap fissura en les 19 etapes anteriors. Ha dominat al seu terreny (la contrarrellotge) i inclús en la muntanya. Però el seu equip, el Giant-Alpecin és molt feble i a més a més comet una errada imperdonable: en l'escapada inicial no clava a cap dels seus corredors, malgrat que l'integren 40 ciclistes, amb components de tots els equips excepte el seu i això que no ha registrat cap abandó a les seues files. Els seus rivals li ataquen una i altra vegada a l'alt de la Morcuera, fins que aconseguixen despenjar-lo. Dumoulin els atrapa en primera instància, però després d'un fort atac de Fabio Aru, corona el port uns segons per darrere. Els companys d'Aru que anaven per davant l'esperen

                                                                                                               Un xicotet tram de l'Alt de Letras A Europa podem trovar ports durs i emblemàtics, però res és comparable a l'Alt de Letras, en Colòmbia. Des de la població de Mariquita fins  a l'erm que dóna nom al port, un total de 80,5 km, que salven un desnivell de 3200 m. Tot un repte per als cicloturistes y per als ciclistes professionals. Poden haver ports més llargs als Andes i a l'Himalaia, per descomptat, però l'Alt de Letras és el més llarg què s'apuja en competició professional, la Vuelta a Colombia el va introduir per primera vegada al 1951 i ho seguix fent. El tram més dur "soles" és de l'11% i la pendent mitjana és del 4%, inclús hi ha alguna baixadeta, però arribar fins al 3677 m en que es corona després d'unes quatre hores d'escalada i varis canvis de clima, deu ser una gran alegria.

                                                                                                    Alfredo Binda, anomenat "La Gioconda" per la seua elegància damunt la bicicleta La superioritat que demostrava Binda era tan aclaparadora que el Giro d'Itàlia li proposà pagar-li el premi com vencedor final i guanyador de cinq etapes... si no participava. I és que era intratable a qualsevol terreny. En una edició guanyà 12 de les 16 etapas i en altra es va imposar en 8 etapes consecutives. Així doncs, al 1930 va acceptar l'oferta i va anar a còrrer el Tour per primera i última volta. En les sis primeres etapas fou segon en quatre ocasions, altra vegada tercer i altra quart que el va col·locar segon a la classificació general. En la setena tingué una caiguda que el va fer perdre més d'un hora i les seues opcions en la carrera. Malgrat això va guanyar la huitena i la novena (primera pirenaica) i en la décima, després de passar primer pel Portet d'Aspet, abandonà (

                                                                                                         Rudi Altig espenta un esgotat Anquetil (1-11-1962) A partir del 1949 el Trofeu Baracchi començà a disputar-se en la modalitat de contrarrellotge per parelles. Esta prova a final de temporada a Bergamo reunia als millors especialistes contra el crono, agrupan-los dos a dos, no necessariament d'un mateix equip o nacionalitat. Tal volta el duel més èpic va tindre lloc al 1962 quan Anquetil i Altig, grans favorits, aventajaven a mitat de recorregut en 57" a Pambianco i Ercole Baldini ("la locomotora de Forli"), Però Jacques, considerat per a molts el millor "croner" de tots els temps començà a defallir i Rudi Altig va haver d'esperar-lo, animan-lo i inclús espentan-lo fins a meta, per a guanyar per uns escassos 9" (també ajudà que Pambianco fluixejara al final), després de 111 km i quasi dos horas i mitja d'esforç. Fins que deixà de disputar-se

                                                                                                               Mítica imatge de Magni al Giro de 1956 Fiorenzo Magni ho va tindre tot per a ser un autèntic mite. Al Tour de Flandes soles hi havien guanyadors belgues, a excepció del suís Suter, però Magni el conquistà en 1949, 1950 i 1951 cosa que li va donar l'apelatiu de "El lleó de Flandes". Fou també el primer ciclista en aconseguir victòries d'etapa a les tres grands voltes i, per damunt de tot, guanyà 3 Giros d'Itàlia coincidint en el temps i l'espai amb els dos deus italians del pedal: Coppi i Bartali. A la fotografia se'l pot vore tirant en les dents del manillar. Tenia la clavícula trencada i va tindre la desficaciada i segurament absurda idea d'ajudar-se d'esta manera a subjectar la bicicleta durant una cronoescalada. Va seguir no obstant això en el Giro, al que encara le restaven varies etapes i inclús va patir altre fort bac, però acabà seg

                                                                                                                   H erman Van Springel, el rei de la Burdeos-París Una clàssica des de Burdeos fins París en estos temps seria impensable pels professionals. La carrera, què va nàixer al 1891, sobrevisqué no obstant fins al 1988. Fins als anys 60 va ser disputada pels millors del pelotó, és prou en fixar-se en el seu palmarés per a trobar entre els seus guanyadors a estrelles com Garin, Georget, Christophe, Faber, Kubler, Bobet, Simpson o Anquetil però cada vegada costava més reunir una bona participació quan el calendari de proves importants anava en augment i, preparar una carrera de 600 km trencava els esquemes dels més grans. La segona part de la carrera es feia darrere derny, és a dir, el ciclista circulava a roda de la moto del seu entrenador. Era, sense dubte, una cursa diferent. Així doncs, al 1975, per exemple, soles 10 participants foren de la partida i la prova va anar especialit

                                                                                                                     Merckx completando palmarés Ja portava guanyats 4 Tours i 3 Giros i l'organització de la Vuelta el volia al seu palmarés, aixins que al 1973 disenyà un recorregut que li parava molt bé i Eddy no va desaprofitar l'ocasió. Malgrat que les contrarrellotges no eren llargues, les guanyà totes i les metes volants bonificades tampoc li vinguéren malament. Es va impossar en sis etapes y no donà opció a Ocaña (la Vuelta es va plantejar com l'esperat duel Merckx-Ocaña). Merckx va guanyar la general, la regularitat, las metes volants i la combinada però "soles" va poder ser segon a la classificació de la muntanya, el superà José Luis Abilleira. Com curiositat, conten que al entrar el pelotó a una localitat, algú havia desplegat de banda a banda del carrer una pancarta del partit comunista. Merckx va vore la pancarta i esprintà per a passar primer (per si de ca

                                                                                                                                                        Tour 2003 - Isola 2000 Miguel Induráin va ser un campió atípic. Tots els gran dominadors acapararen victòries mentres puguéren. Per a Eddy Merckx, per exemple, era impensable no intentar guanyar quan es possava un dorsal, segons ell era trair a la pròpia carrera no intentar guanyar-la. Bernard Hinault va esclafar als seus rivales mentres va poder i, quan no,  ho va aconseguir també moltes vegades intimidant en la seua presència o buscant acords. També Coppi, Anquetil, Binda no desaprofitaren ocasions para engreixar el seu palmarés. No va ser el cas de Miguel. Es marcava objetius i els aconseguia perquè era el millor però pel camí no aprofitava la seua superioritat i, si no deixava guanyar als seus rivales, al menys no els disputava les victòries que no tenia marcades. Rominger, Chiapucci, Leblanc i qui sap quants més gaudiren la generos

                                                                                                                                        Dos talents que coincidiren en el temps Francesco Moser i Giuseppe Saronni foren dos colossos que mantingueren el nivell del ciclisme italià a finals dels 70 fins a mitjans dels 80. Tots dos potentíssims ciclistes, grans rodadors y velocistes, condicionaren el Giro d'Itàlia de l'època. Els organitzadors limitaren la muntanya, punt feble dels dos i reforçaren les bonificacions per a mantenir el duel entre ells, que va provocar una devaluació de la Corsa Rosa durant esta època, i que va suposar, veient-ho en la perspectiva del temps, que la verdadera grandària d'estos dos campions la pugam valorar justament quan s'imposaren en les grans clàssiques o als campionats mundials, completant dos palmaresos impressionants. Per cert, no desaprofitaren el favor dels traçats del Giro. Il Cecco guanyà un i Beppe, dos. El Giro més tard, recuperaria el

                                                                             Henri Cornet, el més jove i qüestionat guanyador de la història del Tour Després del que va succedir al Tour de 1904, Henri Desgranges va estar apunt de cancelar definitivament l'invent. Ni més ni menys que tots els guanyadors d'etapa i els quatre primers de la classificació general foren desqualificats: Maurice Garin (guanyador de la primera edició), el seu germà César, Lucien Pothier i Hippolyte Aucouturier. Després d'una llarga investigació recolzada en nombroses aportacions de ciclistas i tèstics, es va determinar que 29 dels 44 ciclistes havien fet trampes, ajudan-se de cotxes o trens per a completar les etapes. Aixins, quatre mesos després de finalitzar la prova, s'otorgà a Henri Cornet (5é classificat en principi), l'honor de vencedor. No obstant, Cornet era soles el seu pseudònim, en el que es va inscriure per a ocultar a la família que era ciclista, pareix ser que el seu verdader c

                                                                                                                     Roger Rivière, el rei del Vigorelli Campió del món de persecució, va batre per dues vegades el rècord de l'hora d'Anquetil al velòdrom Vigorelli de Milà. Era dos anys mé jove que Jacques i al Tour del 59 va batre també al normand en les dos contrarrellotges. i a més a més era bon escalador. Al 1960 sense la participació d'Anquetil al Tour, l'equip francés afronta la carrera en dos teòrics caps de files: Anglade, segon l'any anterior i Rivière. Anglade perd temps, segons ell traicionat pel seu propi equip i vaticina que el Tour el guanyarà Nencini perquè Roger caurà en algún descens per ser molt ansiós. Malauradament encerta. Rivière que soles estava a 1'38" de Nencini a la general, i en una contrarrellotge el penúltim dia de 83 km a la vista, cau al descens del Col de Perjuret. Les seues greus lesions li afecten la mèdul·la. Tardarà anys en r