CICLOMOMENTS

                                                                                            15 de juliol de 1951, Koblet arriba a Agen sinyant una èpica etapa Durant 1950 i 1951 el suís Hugo Koblet va possar en dubte el domini de Fausto Coppi. Guanyà el Giro de 1950 i al 1951 derrotà al Campionissimo al G.P. de les Nacions, però la seua major gesta va ser camí d'Agen en la onzena etapa del Tour d'ixe any. En una etapa plana bota del pelotó a 140 km de meta i ràpidament pren quasi 3' al gran grup. Els favorits fiquen a treballar als seus gregaris, però els quilòmetres passen i l'avantage no baixa. Quan comprenen la perillositat de l'escapada són els propis favorits els que tiren (Coppi, Bartali, Magni, Bobet, Robic, Geminiani, Ockers) però Koblet arriba soles a la recta de meta, trau la seua esponja banyada i la seua pinta i s'empolaina per a la foto. 2'25" després entra el pelotó. Tres dies més tard aconseguiria el liderat a l'etapa reina dels Pirin

                                                                                                                                              Koichi Nakano Al Japó, els grans especialistes en keirin es fan milionaris. Els diners que menejen les apostes és enorme, per ixa raó els millors no ixen del país. No obstant això, Koichi Nakano va prefirir acudir als mundials de pista i va aconseguir impossar-se 10 anys consecutius a la prova de velocitat (1977-1986). A partir de 1980 al programa dels mundials ja estava inclosa la prova de keirin, però Nakano va seguir competint en velocitat, segurament per no arriscar-se a no guanyar en la seua especialitat, que hauria sigut un desprestigi. Al 1987 va ser derrotat pel seu compatriota Nobuyuki Tawara i es retirà, però al 1990 els mundials es disputaven al Japó i Nakano tornà per a competir en keirin, a la fi. Malauradament per a ell soles va poder ser cinqué i es va retirar definitivament. Guanyar 10 títols mundials, sorprenentment, no l'ha

                                                                                                                                   Basso deixa a Bitossi sense el Mundial 72 Entre els huit integrants del grup que es disputava la victòria del Campionat del Món, hi havia tres italians i Franco Bitossi llança un fort atac, com era el seu estil, sempre ofensiu. A la pendent final, el grup s'apropa amb un Bitossi extenuat i l'sprint l'inicia .. Marino Basso, el seu company. Amb una potència extraordinària aconseguix mantindre's en cap i depassar a Bitossi a 10 metres de la línia, i finalment és segon, per davant de Guimard i Merckx. Basso alça els braços i Bitossi, que patia d'arritmies, cau a terra esgotat.  No va ser l'única vegada que es desplomà al creuar la meta, li deien "Cuore matto"("Cor boig") Va ser correcta l'actitud de Basso o caldria esperar a que llançara l'sprint altre corredor ? O va fer bé Basso que, a la fi, va demostrar s

                                                                                                                        De rosa durant el Giro de 1974 Encara que guanyà dues Vueltas a Espanya, si alguna cosa pot resumir la curta carrera de l'asturià José Manuel Fuente "el Tarangu", fou el Giro del 74. Venia precisament de guanyar la Vuelta i soles quatre dies després arrancava el Giro. Només començà la muntanya, va arrasar. Es va possar líder i va aguantar el lideratge inclús després de l'única contrarrellotge que havia en ixa edició. En Alps i Dolomites per davant, ni el mateix Merckx podria ser capaç de fer-li ombra però... va topetar en ell mateix. Fuente era incapaç de dosificar-se ni de mesurar les seues forces. La seua única tàctica era atacar, i així en una etapa de mitja muntanya camí de Sant Remo després de botar a tots els atacs per insignificants que foren, les forces l'abandonaren i va perdre 8' en meta. Malgrat que en les etapes de muntanya va aco

                                                                                                                       Vicente Blanco (a l'esquerra) al Tour de 1910 Després d'haver patit importants accidents laborals, Vicente Blanco tenia dos munyons per peus, era coixo, però damunt la bicicleta era ràpid i fort. Després de ser dos vegades campió d'Espanya i guanyar la Irún-Pamplona-Irún, de caràcter internacional, va voler participar al Tour. Va obtindre a dures penes el diners per a la inscripció i, cinq dies abans de començar la proba va partir de Bilbao cap a París... en bicicleta (1100 quilòmetros de res), arribant  la vespra de començar. No res va poder fer. A poc d'ixir la primera etapa es despenjà i va arribar fora de control a la meta de Roubaix. Segons les seues paraules "no es podia competir amb aquells atletes ben alimentats". Malgrat açò, a la seua tornada a Bilbao, va ser rebut com un heroi. Durant quasi un sigle se'l va considerar com el pri

                                                                           11 de maig de 1985, 20ena etapa de la Vuelta, camí de Segovia, Recio i Delgado Robert Millar anava a ser el prime ciclista de parla anglesa en guanyar una gran volta. Davant l'última etapa de muntanya, Millar tenia 10" d'avantatge en "Pacho" Rodríguez i 1'15" en Peio Ruiz-Cabestany. El líder va respondre als atacs al primer port, era el més fort en muntanya, però abans d'afrontar el descens de Navacerrada ataca Delgado i es llança per una carretera que coneix de memòria, aconseguint unir-se a Recio que anava escapat. Perico era 6é a la general a més de 6' de Millar i aquest no respon a l'atac. Però Recio i Delgado volen cap a meta, al grup de favorits ningú tira i Millar està sense companys. Tampoc el seu director li adverteix del perill i l'avantatge del duo de cap creix ràpidament. Quan entén que pot perdre la Vuelta, Millar tira, però té l'amenaça de Rodrígu

                                                                                                                               14ena etapa Tour de França 1975 A la fotografia es reflexa el moment en que un desaprensiu, segurament fart del domini de Merckx, aprofita la proximitat del Caníbal, com sempre de groc, i li solta una punyada al fetge. Merckx, que ixe dia començava a vore amenaçat el seu regnat, perdria 32" en Tvenette, el seu botxí posterior. Merckx arribà a la meta dolorit però no es va resignar a oblidar l'incident. En companyia d'un gendarme va descendre de la muntanya i identificà a l'agressor, que va ser detingut. Dies després, quan ja era evident la seua inferioritat davant Tvenette, va patir una dura caiguda i es va partir la mandíbula, que l'obligava a prendre soles líquids. Encara aixins no deixà d'atacar fins al final del Tour, inclús en l'etapa final als Camps Elísis. Malgrat d'haver tingut una bona escusa per abandonar, va decidir a

                                                                                           R oger Walkowiak donant la volta d'honor al Parc dels Prínceps La victòria de Roger Walkowiak al Tour de 1956 és, possiblement la més infravalorada de la carrera francesa. Walkowiak va ser inclós en l'equipo per a disputar el Tour a últim hora, per la convocatòria a la selecció francesa d'un component de l'equipo regional del que formava part. En una de las primeres etapes entrà en una escapada de 31 corredors entre els que no figurava cap dels favorits i que va tindre el vist i plau del pelotó. Arrivaren en més de 18' d'avantatge. En les primeres etapes selectives va se ell qui va resistir al front de la classificació, i en les etapes més dures va perdre el liderat. Jan Adriaenssens (que ja era un ciclista de prou categoria) va arribar a vestir el groc, però Roger va resistir a les etapas alpines sense perdre en cap d'elles massa temps, mentres que tots els favorits c

                                                                                                                          3 de juliol 1994 - Armentières Primer sprint del Tour i a un gendarme que guarda la tanca a pocs metres de meta li s'ocurreix fer una fotografia aprofitant la seua ubicació privilegiada. Resultat desastrós, sobre tot per a Laurent Jalabert (volant a l'esquerra), Wilfried Nelissen (ja en terra), el propio gendarme (en camisa blava) i Fabio Fontanelli, entre altres.

                                                                                                                          Giro de Italia - 10 de juny de 1949 Era l'última etapa alpina. Tenia 254 km, unia Cuneo i Pinerolo en una bona part del recorregut en territori francés. Havien d'escalr-se Madeleine, Vars, Izoard, Montgenevre i Sestrieres. Adolfo Leoni era el líder amb soles 1' amb Coppi, què, al mateix temps, treia 10' a Bartali, el seu etern rival. Tot indicava que Leoni es despenjaria abans o després i Coppi soles deuria vigilar a Bartali, però Fausto anava a fer seguramente, la seua major gesta esportiva. A poc de començar la Madeleine ataca i se'n va en solitari, a falta de 194 km ! Cap rival el tornarà a vore'l. Corona Madeleine i Vars i la RAI interrumpeix la seua programació per a contar l'epopeia. Els aficionats l'esperen en las cunetes, el veuen "flotar" a La Case Deserte i passa en 9' d'avantatge per l'Izoard. Després

                                                                                                                                                                         Mario in ciclamino Mario Cipollini posseix el récord absolut de victòries parciales al Giro d'Itàlia, en 42. Va ser un ciclista absolutament mediàtic, un "superstar" dins i fora del pelotó, un típic producte italià del màrketing que sabia vendre i vendre's. Malgrat això, ixa àurea d'estrela que l'envoltava no li va ennuvolar la vista quan va superar en 2003 a Alfredo Binda que posseïa 41 triomfs d'etapa que dataven de 70 anys abans i li preguntaren per com es sentia al superar esta marca. "Súper Mario" va contestar que s'avergonyia, perquè no mereixia ni netejar-li les sabates al gran Binda. Siga com fora, malgrat que "soles" es tractara d'un gran sprinter, va marcar una època en el ciclisme italià i mundial. El maillot "arcoíris" que posseix va ser, pe

                                                                                                                    Vicente Trueba, "La pulga de Torrelavega" En la seua primera carrera, soles para neòfits, quedà segon, més tard es va descobrir que el guanyador ja havia pres part en altra carrera. Va ser una premonició. A Henri Desgranges li encantava vore-lo escalar els ports quan en 1930 va còrrer el seu primer Tour. Per això el convidava a participar, inclús si era sense equip, com independent. Coronava els ports en solitari però era atrapat després pels seus perseguidors. Desgranges inventà al 1933 el premi de la muntanya i Vicente coronà al capdavant 16 dels ports d'aquella edició (Tourmalet, Aubisque, Galibier, Vars, ...), adjudican-se el premi, però... si ens ajustem al reglament deuria d'haver guanyat el Tour. Passades les etapes alpines, en la jornada que arribava a Niça, cinq ciclistes mal classificats s'escaparen. L'avantatge anava augmentant escanda

                                                                                                                            Sergei Soukhorouchentkov Aquest ciclista soviètic de difícil pronunciació podria haver sigut el gran rival de Bernard Hinault. El caràcter "amateur" dels esportistes de l'altre costat del teló d'acer li va impedir competir amb els millors. Les seues victòries en la Carrera de la Pau, el Tour de l'Avenir o el Giro de las Regions varen ser apabullants. La seua condició d'amateur li va permetre, això sí, guanyar la medalla d'or olímpica a Moscou 1980. Alguns equips occidentals arribaren a oferir-li grans contractes mil·lionaris però les autoritats de l'URSS no li permitiren ixir. Quan va caure el mur, Shouko encara estava a la trentena i alguns dels ciclistes de l'est començaren a brillar en el món professional, però no va ser el cas de Sergei, que havia sigut sobreexplotat a la seua joventut i va arribar sense forces.

                                                                                                                                                  Gu stave Garrigou (1884-1963) Si havera que otorgar un premi a la regularitat per a l'història del Tour, segurament recauria en Gustave Garrigou. Va participar en 8 tours consecutius entre 1907 i 1914. Guanyà un (1911), va ser tres vegades segon, dues voltes tercer, una quart i un altra cinqué, què ja és molt encara que altres aconseguiren fites semblants. Potser més espectacular siga esta altra dada: va còrrer 117 etapes en total, en les què en 96 d'elles va entrar entre els deu primers, i en 65 d'estes entre els cinq primers, encara que "soles" guanyà 8 etapes (al 1908 i 1912 no aconseguint cap i al 1907 i 1911 guanyà 2). A més a més va adornar el seu palmarés amb victòries a la Milà-Sant Remo, Giro de Lombardia, París-Brussel·les, campionat de França i molts altres pòdiums en les carreres més grans de principis del S-

                                                                   12 de juliol de 1971, Col de Mente. Semblava que si, Luis Ocaña, el francés de Priego o l'espanyol de Mont de Marsan, carácter indomable, anava a doblegar al caníbal, però Merckx no es rendiria, la batalla estava servida per el que faltava de Tour.  Ocaña de groc baix una forta tempesta cau en el descens de Mente, com Merckx, Agostinho o López Carril, però s'alça i aleshores Zoetemelk l'atropella. Altra vegada la mala sort... o el destí. Luis amb quasi nou minuts d'avantatge es evacuat en helicópter. Altre nou infortuni en la seua carrera però que esta volta li va furtar una victòria quasi segura al Tour. Ocaña va obtindre el seu Tour, dos anys després, però li quedà una espina clavada perquè al 1973 Eddy Merckx no va participar. Guanyà el Tour però no a Merckx.

                                                                        Al 1955, Raphael Geminiani va ser el primer ciclista de fer top-10 en les 3 grans voltes (3er a la Vuelta, 4rt al Giro i 6é al Tour), a més a més de ser 8é al Mundial de ruta. Hui en dia pocs valents se atreveixen en les tres grans i els que ho fan són gregaris, corredors d'equip, no amb aspiracions a una bona clasificació final, potser l'últim en intentar-ho fora Manino Lejarreta. Geminiani va ser el primer però no l'únic. Soles dos anys després, Gaston Nencini va fer el mateix (9é a la Vuelta, 1er al Giro i 6é al Tour). Difícilment tornarem a vore algo aixins, de moment portem 66 anys que ningú ho aconsigueix.

                                                         El bosc d'Arenberg El verdader inici de l'Infern del Nord és el bosc d'Arenberg. A uns 80 o 90 km. de meta este terrorífic tram d'uns 2000 m. comença a seleccionar la carrera. La irregular disposició dels adoquins, la humitat y sobretot, la velocitat a la que entren els ciclistes converteix aquest fugaç pas en un dels moments més esperats de la temporada ciclista. Per a pal·liar un poc la perillositat del tram, es sol passar en el sentit que és lleugerament ascendent, per a que les caigudes, que són inevitables, siguen menys greus. El tram, a l'igual que altres molts d'empedrat que travessa la París-Roubaix, està protegit durant tot l'any, exclusivament per a la disputa de l'event.

                                                    29-30 de maig de 1965 Jacques Anquetil ja havia guanyat 5 tours, l'any anterior fent doblet amb el Giro i eixa mateixa temporada havia tornat a guanyar en Itàlia. Ningú fins aleshores havia aconseguit un palmarés semblant, però el públic francés estava enamorat de Poulidor, d'aspecte bast i noble que sempre estava a punt de guanyar el Tour, sense aconseguir-ho. Anquetil, en el seu estil elegant i impecable, calculava l'avantatge que podia obtenir en els seus rivals a les contrarrellotges i l'administrava magistralment malgrat que això no agradava als aficionats que l'acusaven de no passar per cap port en primer lloc. Aixins doncs, a Geminiani, el seu director, se li va ocòrrer alguna cosa que no passaria desapercebuda per al públic: després de guanyar una dura Dauphine de 8 etapes, va anar directe a l'aeroport que el trasladà a Burdeos, on a les dos de la matinada, quasi sense dormir, partia la monstruosa Burde

                                                                   Luigi Malabrocca aclamat pel públic Havia segut campió nacional de ciclocross y guanyà carreres en Itàlia, França i a l'antiga Iugoslàvia però al 1946 l'organització del Giro va decidir distinguir a l'últim de la clasificació amb la "maglia nera". La idea entusiasmà al públic que aixins podia distinguir fàcilment no soles a la "maglia rosa" que solía portar Coppi sinò tambié a l'antiheroi. Va resultar que a Malabrocca que va vestir la prenda per primera vegada segurament de forma involuntària, li agradà allò de ser victorejat pels tifosi i es va especialitzar en tan particular posició. No va tenir rival, va acaparar la maglia en els giros del 46 i 47 i a mès a més l'estima dels aficionats. Li va reportar nombrosos premis i contractes per a critèriums. S'aturava per menjar durant les etapes, fingia caigudes o punxades o s'amagava pels camins, tot per a perdre temps dins del

                                                                   Luis Puig, trata de reconciliar a los campeones Encara què, per motius obvis, la premsa exagerara la seua enemistat, no es pot dir què Loroño i Bahamontes sigueren amics precisament. La coincidència d'estos dos talents per a l'escalada, que a més a més compartien equip, varen fer dividir-se als aficionats en dos bàndols (a l'estil de Coppi i Bartali en Itàlia). Jesús Loroño, més major que Bahamontes, va tindre la mala sort de que la Vuelta a Espanya deixara d'organitzar-se durant els seus millors anys, però una escapada li va donar el liderat en 1957, arrabassan-li'l al "Águila de Toledo", el que aquest considerà una traició. El Tour d'esta època es disputava per seleccions nacionales i Espanya portava dos equips en un, amb gregaris que treballaven per a Jesús o per a Fede segons les seues simpaties. De fet, al 1959 quan Bahamontes aconsegueix imposar-se al Tour, es veta a Loroño per a

                                                              Ottavio Bottecchia (1894-1927) L'anomenàren Ottavio segurament per ser el huité germà d'una modestíssima família del Friuli. Ni Girardengo ni Binda, Bottecchia va ser el primer italià que va vencer en el Tour de França (1924 i 1925), on ja va ser 2n en la seua primera participació al 1923. Va trobar la mort al 1927 i existeixen al menys tres versions al seu voltant. Va ser descobert sense vida junt a la seua bicicleta en 1927 quan havia ixit a entrenar. La primera versió és què es va aturar a furtar fruïta d'un hort i el llaurador li llançà una pedra que el va matar. La segona és què va patir una caiguda fatal i, la tercera és què va ser afusellat al ser detingut por les seues idees d'esquerres. Curiosament, de totes les versions va haver tèstics què les confirmaren.

                                                    Tour 2003. 14 de juliol Camí de Gap, a Joseba Beloki, l'any què semblava més a prop d'Armstrong, l'esvara la roda de darrere, cau aparatosament i Lance aconsegueix evirtar-lo. Triple trencament d'ossos, inclòs el fèmur per a Joseba. Armstrong se'n ix de la carretera i travessa un terraplé per a enllaçar en la carretera una curva més cap a baix. Ni tan sols va punxar.  Atzar, concentració, destí ?