CICLOMOMENTS

                                                 En Indurain, camí de Val-Louron. Claudio Chiapucci va passar a professionals al 1985 però fins a 1989 era pràcticament un desconegut. Un parell de victòries ixe any i un bon començament de 1990 amb una etapa a la París-Niça i el premi de la muntanya del Giro li feren un lloc al Tour en el seu equip Carrera, que tenia un bon bloc però no un líder en aspiracions a la general. En la segona etapa Claudio es clavà en una escapada-bidó que va aconseguir 10' de diferència i els favorits tenien por de no poder eixugar l'avantatge... en Bauer o Pensec, que s'havien introduït en la fugida. No consideraven perillós al d'Uboldo. Sorprenentment aguantà, i de quina manera ! fins a claudicar en la contrarrellotge de la penúltima etapa davant Lemond. Però el millor va vindre a partir d'aleshores. Es va convertir en el gran animador de les següents edicions. Acompanyà a Indurain en la seua cabalcada a Val-Louron que li proporcionà el

                                                                                Conterno agafa a Bahamontes o és Fede qui arrossega a Angelo ? Soles 13" separaren al guanyador de la Vuelta de 1956 Angelo Conterno de Jesús Loroño. Fou el primer italià en guanyar la Vuelta a Espanya. Poques vegades la Vuelta havia reunit a tantes estrelles com aquell any: Bahamontes, Loroño, Koblet, Bobet, Van Steenbergen, Impanis, Botella, Poblet... però en la 2a etapa, Angelo Conterno després d'una brillant fugida, arribà a Oviedo en més de 3' d'avantatge sobre tots ells. Després es mantingué en els millors, principalment en l'etapa en final a Tàrrega on quedaren sense opcions Bobet, Koblet i Poblet que optaren per abandonar. Malgrat això en l'última etapa, que acabava a Bilbao, Conterno arribà en 43" d'avantage davant Loroño però va amaneixer en febra alta, i després de l'atac de Loroño al port de Sollube, el italià tirà de contactes i, segons pareix, va ser remol

                                                              Al  1966 un jove Eddy Merckx guanyava la Milà-Sant Remo, el seu primer monument. Són cinc els considerats "monuments" del ciclisme. Cinc carreres centenàries i les més importants del calendari de clàssiques: Milà-Sant Remo, Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja i Giro de Lombardia. Però soles tres ciclistas han dominat les 5 carreres durant la seua vida esportiva, i els tres són belgues: Rik Van Looy, Eddy Merckx i Roger De Vlaeminck. Per suposat, Merckx destaca perquè és l'únic que els ha guanyat tots més d'una vegada, i acumula 19 en total. També és l'únic que ha aconseguit 3 en la mateixa temporada, repetint la gesta en 4 ocasions. Emmagatzema en total 29 pòdiums. De Vlaemink el segueix en mèrits amb 11 victòries i 21 pòdiums, tot i que va ser contemporani al Caníbal.                                                                           Els tres arribaren  a coincidir

                                                                                                                         Phil Anderson de groc al Tour En 1981, l'australià Phil Anderson va aconseguir vestir el maillot de líder del Tour de França. Fou el primer "no europeu" en fer-ho. A més a més no va ser una cosa casual, fou 10é en eixa edició i 5é l'any següent, guanyant una etapa. Anderson va ser el primer, però no un cas aïllat. La dècada dels 80 supusà la irrupció i l'èxit dels corredors de fora de l'Europa ciclista tradicional. Soles uns anys més tard, el nord-americà Lemond guanyava el Tour, Hampsten el Giro i el colombià Herrera, la Vuelta. Els equips més forts foren incloent a aquests foranis a les seues plantilles i potents equips americans també van prendre les carreteres de la vella Europa. I completaren el mapa els de l'est d'Europa, els nòrdicos... el ciclisme s'havia globalitzat. Ara que dominen eslovens i equatorians soles cap esper

                                                                                                                  Nicolas Frantz a l'Aubisque al 1928 Es pot considerar a Henri Desgranges com el pare del Tour de França, però els mitjans que emprava per a "mantindre l'emoció" de la carrera resultaven en moltes ocasions, inhumans. A la dècada dels 20s del segle passat es programaven etapes maratonianes, moltes d'elles per damnt dels 400 km. Al 1926, els ciclistes havien acabat la prova a una mitja d'apenes 24 km/h i Desgranges estava furiós perquè les etapes sense dificultats muntanyoses solien resoldres a l'sprint en grups nombrosos, i aixina inventà la fòrmula que consistia en que les etapes planes es disputaren com contrarrellotges per equips, i d'eixa forma obligar als favorits a disputar "a tope" tots els quilòmetres. Va ser un fracàs perquè d'eixa manera era molt difícil seguir el desenrotllament de les etapes, i esta fòrmula soles es

                                                                                                       Una de les 44 edicions que es disputaren En la muntanya de Montjuïc es reunien al final de la temporada moltes de les grans figures del ciclisme del moment malgrat no haver ostentat mai categoria de prova important. De fet soles fou "oficial" una decena d'anys. Encara aixina els grans asos disputaven la carrera que es dividia en dos sectors, un en línia i altre contrarrellotge, donant voltes a un curt i dur circuit de la muntanya barcelonina. Ës prou en fer un cop d'ull al seu palmarés per a comprovar la talla dels participants. Merckx, en 6 victòrias i Marino Lejarreta amb 5 són els més llauretjats, però també podem trobar a Bahamontes, Poulidor, Motta, Zoetemelk, Thévenet, Criquelion, Pollentier, Pino, Zulle, Rominger, Chiapucci, Jalabert, Joaquim Rodríguez, Beloki i Samuel Sánchez entre els seus vencedors. L'última edició que es disputà va ser al 2007 en triom

                                                                                                                                Jean Robic en la seua xixonera característica Al 1947 es va reprendre el Tour després de la IIGM i el bretó Jean Robic va arrabassar la victòria a Pierre Brambilla en l'última etapa, encara que per a aconseguir-ho deuria aliar-se i pagar a Edouard Fachleitner i aixina convertir-se en guanyador sense haver portat cap jornada el maillot de líder.. Robic era un tio dur i d'àsper tarannà que no s'atemoria dels grans de l'època (Coppi, Bartali, Koblet, Kubler, Magni, Vietto...) als que desafiava sempre que podia. Un accident, dels que era assidu, en una París-Roubaix li provocà la fractura del crani i, des d'aleshores, portava sempre una xixonera de cuir, i per això era conegut com "Tête de cuir". Al 1950 es va convertir en el primer campió del món de ciclocross i al 1953 aconsiguí la més famosa de les seues 7 victòries d'etapa al

                                                                                                                        Cochise durant "l'hora" en Mèxic El primer colombià (*) que va competir en Europa no va ser un escalador. Prou abans de la irrupció dels escarabats en els 80, Martín Emilio Rodríguez va destacar més que res en la pista. Es va convertir en el "recordman" amateur de l'hora amb 47,566 km en 1970 (l'absolut l'ostentava Ole Ritter amb 48,653 km) i, sent encara aficionat fou campió del món de persecució al 1971. Però no era soles un "pistard". A la carretera ja acumulava 4 vueltas a Colombia, anotan-se 39 etapes, el clàssic RCN, la Vuelta al Tachira i va ser campió de Colombia de ruta, i el Bianchi italià el va fitxar, convertin-se en un dels principals coequipiers del gran Felice Gimondi en qui s'imposà al Trofeu Baracchi de 1973. De xiquet quedà impressionat quan al cine va vore "Flecha Rota" i el seu protagonist

                                                                                                                     A l Tour de 1979 es va competir fins l'últim metre L'última etapa de cada Tour, arriba plàcidament a París amb les classificacions definides. Quan entren al circuit dels Camps Elísis, els ciclistes acceleren i es disputen l'últim sprint. En un parell d'ocasions s'ha programat una contrarrellotge per a donar emoció, però al 1979 canvià el guió. Des de l'eixida Agostinho i Kuiper lluitaren pel tercer esglaó del pòdium, que finalment va conservar el portugués, però Joop Zoetemelk (injustament recordat com "lleparrodes"), atacà en cada lloma, malgrat  que portara més de 3' de desavantatge en Hinault, el maillot groc. Hinault va respondre contraatacant i anan-se'n en solitari i Zoetemelk l'atrapà. Els dos millors del Tour es presentaren a soles en els Camps Elísis en més de 2' d'avantatge i Hinault guanyà l'etapa. El p

                                                                                               A Alfonsina Strada res ni ningú li va impedir practicar el seu esport favorit Ja havia batut el récord de l'hora femení al 1911 i participat en el Giro de Lombardía de 1917 perquè apenes havia ciclistas masculins per a competir en plena Guerra Mundial, però Alfonsina va voler participar al gran Giro de Italia de 1924. De fet el reglament no ho impedia expressamente però "per si de cas" es va inscriure com Alfonsin Strada. La ciclista anava completant etapes, però al arribar la setena, de 304 km, va patir varies caigudes i magolada arribà a meta en el manillar trencat agafat pel pal d'una granera que li prestà un espectador, malauradament fora de control. Els jutges disposaven ara, reglamento en mà, de la justificació per a desqualificar-la. No obstant això, un dels organitzadors va comprendre la publicitst que els estava donant la participació d'Strada i li varen permetr

                                                                                                             Delgado "dio ventaja" a sus rivales en el Tour de 1989 Era el principal favorit. Ixia de groc com a guanyador de l'any anterior i l'etapa pròleg, que es celebrava en Luxemburg, com sempre anava a ser una simple presentació en escases diferències pero... Pedro Delgado, últim en prendre l'eixida, no apareix a la rampa. S'ha distret i arranca 2'40" més tard. No queda fora de control perquè no s'aplica als pròlegs. Però no queda ahí la cosa. El dia següent, afonat moralment i sense haver pogut descansar, té que ser arrossegat pel seu equip a la contrarrellotge per escuadres i queden en últim lloc al tindre que esperar-lo, quan tenien un potent equip amb rodadors de la talla d'Induráin i Mauri. "Perico" era fanalet roig a 7'20" del líder i la carrera encara no havia entrat en França. Quan va arribar la contrarrellotge llar