CICLOMOMENTS

                                                                                                                                    Predatto-Falzes, Giro 1997 No s'ha tornat a programar en el Giro d'Itàlia una altra etapa amb més desnivell positiu que la 19a etapa de l'edició de 1997 (6400 m). Si bé es recorda per la lluita que van protagonitzar Ivan Gotti, que era el líder, i Pavel Tonkov, que va resultar agònica, l'etapa no va ser guanyada per cap dels dos. Eixit d'una matinera escapada de 14 ciclistes, l'asturià i debutant en grans voltes, José Luis "Chechu" Rubiera, acompanyava al seu company d'...

                                                    Jan Janssen, inconfundible amb les seues ulleres fosques Última etapa del Tour 1968, dividida en dos sectors. Al matí 135 km en línia i a la vesprada contrarellotge de 55 km, però lluny d'estar decidida la carrera després de més de 4400 km, hi ha 9 ciclistes en menys de dos minuts i mig en la classificació general. Herman Vanspringel, líder fins a eixe moment, Ferdinand Bracke (recordman de l'hora) o Roger Pingeon (guanyador del Tour 1967) semblaven els més probables vencedors però amb tan escassos màrgens San Miguel, Janssen, Bitossi, Aimar, Gandarias i Wolfshohl podrien donar la sorpresa. Als 16 km Bracke marcava el millor temps i a mitat de recorregut Vanspringel li havia superat, No obstant això al final dels 55,2 km i després de 1h20' d'esforç, anava a ser Jan Janssen qui guanya...

                                                                                                                                           Dos ciclistes enormes Va nàixer en 1964, com Miguel. Gianni Bugno, amb un físic i una classe privilegiada, es va convertir en un gran campió. Va anar engrossint el seu palmarés amb victòries cada vegada de més qualitat. Va guanyar el Giro lluint la maglia rosa des de la primera a l'última etapa. Semblava que anava a succeir a Felice Gimondi a ser el següent italià guanyador del Tour però... es va topar amb algú més gran que ell, algú amb unes ...

                                               Soles l'equip belga Groene-Leeuw es va prendre seriosament la Vuelta  En 1959 la Vuelta a Espanya havia resultat d'allò més emocionant, a més de reunir grans estreles, alçant-se vencedor Antonio Suárez. En 1960 s'esperava una cosa similar o millor, amb el flamant guanyador del Tour, Federico Martín Bahamontes i el mateix Suárez en el Faema, l'àngel volador Charly Gaul i Jesús Loroño, l'arxienemic de l'Àguila de Toledo. No obstant això les 17 etapes de l'edició de 1960 es van convertir en un autèntic esperpent amb el protagonisme estel·lar de Bahamontes. En una de les primeres etapes, Bahamontes en un terreny que no li afavoria va protagonitzar una escapada en solitari de 243 km (rècord fins a eixe moment) per a ser atrapat finalment, com era previsible. Les etapes se succeïxen amb escapades que adq...

                                                      Anada i tornada de París a Brest (1200 km) Encara que semble mentida, la París-Brest-París va ser creada com una carrera professional. En la seua primera edició, allà pel 1891 van participar 211 ciclistes i el mític Charles Terront va ser el primer a arribar a meta després dels 1200 km de recorregut. Quasi 72 hores, va emprar una mitjana de 16,700 km/h, huit hores per davant del segon classificat i 23 hores abans que el tercer. Van acabar la prova 98 ciclistes, els últims van tardar 10 dies a completar l'excursió. Es va decidir repetir l'experiència cada 10 anys i el palmarés contempla grans noms com el propi Terront, Maurice Garin, Emile Georget, Louis Mottiat, Hubert Opperman, Albert Hendrickx i Maurice Diot. La de Diot va ser l'última edició per a professionals, en 1951. Diot va invertir 38 hores a...

  Girmay lluiny el seu maillot de campió d'Eritrea al Tour de Rwanda Des de fa diverses dècades, la setmana anterior a l'inici del Tour es dedica a la disputa dels campionats nacionals. No sempre va anar així, adés cada federació disposava les dates que estimava més oportunes, de vegades sota la fórmula contrarellotge. Des dels anys 90 també es dilucida el títol contrarellotge, independentment de la carrera en línia. Així doncs, fins a la disputa del següent any, els ciclistes campions porten un mallot adornat total o parcialment amb la bandera del seu país, amb major o menor grat del seu patrocinador. Quasi totes les grans grans estreles han sigut alguna vegada campions dels seus països d'origen. No obstant això els més prolífics campions són quasi sempre corredors que aprofiten el baix nivell o escàs nombre de llicències professionals dels seus països. Així trobem a Nicolas Frantz amb 12 títols de Luxemburg, Sagan 8 a Eslovàquia, Saramotins 7 a Letònia, Agostinho 6 a Port...

                                Poulidor, Pérez-Francés, Bahamontes i Anquetil en el Tour de 1963 En la 15a etapa amb final en Grenoble, el veterà Bahamontes havia arribat al lideratge, encara que només amb 3" d'avantatge sobre Anquetil, el gran favorit. Amb una contrarellotge encara pendent, i amb Poulidor ja lluny en la general, el normand només necessitava evitar que l'Àguila de Toledo li distanciara en la 17a amb final en Chamonix, amb els passos del Petit Saint Bernard, Grand Saint Bernard i el Forclaz. Després d'aguantar en els primers passos, el Forclaz es mostrava temible perquè a última hora s'havia hagut de canviar part de l'ascensió per la carretera antiga, que presentava trams en mal estat i pendents més pronunciades. El gran Geminiani, director esportiu d'Anquetil, va tindre una idea: el reglament no permetia canvis de bicicleta, si no era per avaria (no una simple punxada), així que al peu del ...