CICLOMOMENTS

                                                                                                                                Figures entre la boira Al 1967 es va disputar la 50ena edició del Giro d'Itàlia. I donà per a molt, la veritat. Merckx debutava en una gran i guanyà dues etapes, la primera al cim del Blockhaus quan encara no es coneixien les seues dots d'escalador. També debutà el mític equip Kas, que se'n portà tres etapes, la classificació per equips, la muntanya i va estar 11 jornades "de rosa". S'estrenava l'escalada amb meta inclosa als 3 cims de Lavaredo, impressionant pujada coronada per tres gran...

                                                                                                                     Ottenbros s'imposa a Stevens en Zolder Jan Janssen va emmalaltir i la selecció dels Països Baixos per al mundial cridà per a completar l'equip a Harm Ottenbros, l'àguila de Hoogerheide, com li deien burletament al pelotó per la seua poca capacitat en les pujades. A la fi, els mundials que es disputen a Zolder tampoc destaquen pel seu relleu abrupte. 1969 havia sigut el pas definitiu a la deitat de Merckx després del seu primer i aclaparador Tour, encara que ja portava temps dominant en tots els terrenys, i la carrera es va convertir ...

                                                                                  El moment de l'impacte al Parc dels Prínceps (19-07-1958) André Darrigade és possiblement un dels millors sprinters que ha donat el ciclisme francés. Al marge d'haver sigut campió mundial de ruta (on va ser quatre vegades consecutives pòdium) i haver conquistat el Giro de Lombardia, el més cridaner del seu palmarés ho trobem al Tour de França, on s'anotà només que 22 etapes, ostentant un rècord difícil de batre: haver guanyat en 11 edicions diferents. Per a la seua desgràcia, també és recordat per l'accident de l'última etapa del Tour de 1958, que finalitzava al velòdrom del Parc dels Príncips de París, precisament en l'edició en que va sumar més victòries (5). En m...

                                                                                                                                              Pòdium del Mundial 1973 a Montjuïc El Campionat del Món de fons en carretera es disputava a Barcelona, en un dur circuit a la muntanya de Montjuïc, que havia que fer-se 17 voltes. Merckx havia triat ixe any el doblet Vuelta-Giro que, per descomptat, havia guanyat, mentres que Ocaña havia arramblat al Tour, així que els aficionats aguardaven el duel entre els dos monstres. L'equip belga era, sense dubte, el més fort (De Vlaeminck, ...

                                                                                                                               Abdoujaparov, un autèntic kamikaze La dècada dels 90 ens obsequià en dos campions vinguts d'origens poc habituals. Djamolibdine Abdoujaparov, potser encerte l'ortografia, era un uzbek en dinamita a les cames. Dotat  d'una poderossísima musculatura al tren inferior, va ser un sprinter molt temut, sobrenominat "el terror de Tashkent" que feïa oscil·lar la bicicleta de forma violenta als metres finales, cosa que li va provocar moltes caigudes, tant a ell com als seus rivals.. Va aconseguir gu...

                                                             " Els campions arriben a soles a la Casse Deserte" Va haver d'esperar fins la dècada dels 50, possiblement l'època en que més grans campions coincideren, per a que un ciclista aconseguira tres victòries consecutives al Tour de França (*). I va ser Louison Bobet qui ho va fer als anys de 1953 a 1955 per a completar una "dècada prodigiosa" del ciclisme, succedint a noms como Bartali, Coppi, Koblet o Kubler i precedit a Anquetil, Gaul o Bahamontes. Bobet fou un corredor completíssim: guanyà 4 dels 5 monuments, va ser campió del món i aconseguí el G.P. de les Nacions (l'oficiós campionat mundial de contrarrellotge de l'època), malgrat que tambié va ser conegut per ser molt supersticiós: canviava una i altra vegada la cinta del manillar, li obsesionava el...