La "transició" ciclista espanyola

 

Faustino Rupérez

Molts historiadors daten la transició política espanyola des de 1975 (mort de Franco) fins a 1982 (victòria electoral del PSOE). Este mateix espai de temps també s'adapta a la transició del ciclisme espanyol, que durant este període va patir una important decadència quant a resultats. En els 70, Ocaña i Fuente van encapçalar l'oposició a Merckx en Tour i Giro i fins a principis dels 80 amb Arroyo, Lejarreta o Delgado, els hispans es van deixar veure poc en les carreres internacionals.

Clar que, dins de la tònica general, sempre hi ha excepcions, i va haver-hi algun guerrer que va presentar batalla. Faustino Rupérez, per exemple, va trencar una ratxa de triomfs estrangers en la Vuelta (des de Pesarrodona 1976), aconseguint la victòria en 1980. Va ser un corredor molt regular, sent habitual top-10 en les grans, bon escalador i més que acceptable rodador, fins i tot va guanyar un Giro del Piemont, assoliment molt poc valorat llavors en un país on sol interessaven les grans voltes. Els últims exponents del gran KAS amb noms com Galdos, López Carril o els polivalents Perurena o Lasa van ajudar a mantindre un cert nivell. Cal destacar també al brau escalador Vicente Belda.

L'edició 1983 del Tour, amb el segon lloc de Arroyo i l'actuació de Delgado, van marcar el renaixement, que juntament amb Chozas, Lejarreta, Alberto Fernández o Gorospe, auguraven una nova època daurada.

Belda guanyant una etapa en el Giro de 1982