Sempre entre els favorits... si no cau
Va passar al professionalisme i a la fama quasi alhora. Alex Zulle, des de les seues primera aparicions va demostrar que no era un ciclista qualsevol, especialista contra el rellotge com la seua anatomia deixava intuir, va resultar ser un solvent escalador i fondista, la qual cosa li va convertir en un magnífic vueltòman.
Tenia dos hàndicaps: no era un gran arribador i, sobretot, era protagonista de nombroses caigudes. La seua miopia l'obligava a competir amb lents i a més sembla ser que no era massa hàbil amb la bicicleta el que, unit a la mala fortuna, li va privar d'aconseguir un millor palmarés que encara així, és excepcional.
Per les seues característiques, la seua carrera es va centrar en les voltes per etapes i, encara que es va topar en la seua època amb monstres com Induráin, Bugno , Armstrong o el seu compatriota Rominger va acumular dos voltes a Espanya i un segon lloc i altres dos segons en el Tour, a més d'imposar-se en moltes carreres de prestigi d'una setmana com la Volta a Catalunya, Itzulia(2), Suïssa, Setmana Catalana(2), Volta a la Comunitat Valenciana(2), Astúries o Burgos. Va acumular 13 victòries d'etapa en les grans.
Tal vegada la seua carrera més recordada per la combinació de brillantor i desgràcia va ser la del Tour de 1999. El Tour va programar en les primeres jornades el trànsit pel Passage du Gois, un estret tram de carretera que s'inundava durant la marea alta. La seua perillositat va complir les espectativas i es va produir una caiguda massiva en la qual, com no ?, es va vore implicat el nostre protagonista, que va perdre 6'. Tres setmanes després en la classificació general final era segon a poc més de 7' d' Armstrong.
A sobre, quan en 2012 es va desposseir dels seus tours a Armstrong, es va optar per no proclamar guanyadors als segons classificats. Fins ací li va arribar la sort.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada