Urán es va quedar a les portes de molts triomfs

                                     

                                                         "Rigo" Urán es retirà al 2025

Es pot dir que Rigoberto Urán va sostindre en l'elit al ciclisme colombià fins a l'explosió de Quintana i Bernal. Va ser un corredor molt complet, a més de ser bon escalador també va destacar en les contrarellotge i va competir en alguns dels millors equips del pelotó internacional.

No va aconseguir no obstant això eixe gran triomf que fa passar a la posteritat a qui l'aconseguix: dos segons llocs en el Giro, un altre en el Tour, un altre a Suïssa, un altre a Catalunya, tercer a la Tirré-Adriàtic, nou vegades top10 en les grans, amb etapes en totes elles i tres dies de líder en el Giro.

Quant a les clàssiques va aconseguir triomfs a la Milà-Torí, el Piemont i el G.P. Quebec i va ser tres vegades tercer en el seu monument favorit, el Giro de Llombardia.

Tal vegada la seua millor oportunitat de glòria ho va tindre en els JJOO de Londres, on en els últims quilòmetres va saltar del grup de escollits juntament amb el veterà i astut Alexandre Vinokourov, que li va batre l'sprint. Un altre segon lloc... però medallista olímpic, això sí. 

Cal fer menció que el seu caràcter li va portar a ser un ciclista molt carismàtic entre els seus companys de professió

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La gran carrera del sud d'Itàlia

Imatge
                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació