A un Marino que li agrava la muntanya
Marino Lejarreta, "el jonc de Bérriz" era un dels millors escaladors del pelotó i se'n va anar a Itàlia a dominar els Alps, els Apenins, els Dolomies... i el Giro els va retallar. Eren els anys en què el recorregut de la Corsa Rosa se suavitzava en excés, la muntanya es reduïa a la mínima expressió i fins i tot els finals en alt, no eren al capdamunt, acabaven a mig camí.
Marino ja havia guanyat la Vuelta a Espanya, encara que no va pujar amb tots els honors a arreplegar el seu mallot (groc en aquells dies), perquè va ser per desqualificació d'Ángel Arroyo. Eixe caràcter seu tan tranquil i la seua descurada tàctica li va privar de millors triomfs, habitualment se li veia tancant els pelotons, amb el perill de veure's sorprés per inesperats talls. No obstant això tenia classe de sobres. Quan va estar a Itàlia, malgrat el hàndicap dels recorreguts, va acabar top10 en els set giros en els quals va participar i va millorar dràsticament contra el rellotge, convertint-se en un gran "croner". Gran fondista, arribava molt sencer als finals de temporada i durant tres anys consecutius es va atrevir a completar Vuelta, Giro i Tour, amb llocs notables quasi sempre. Va guanyar en total 5 etapes en la Vuelta, 2 en el Giro i una en el Tour, es va anotar dos vegades la Volta a Catalunya i 3 vegades la Clàssica Sant Sebastià. Dolorós haurà sigut per a un basc no imposar-se en la Itzulia, on va ser 3 vegades tercer, però és que la seua millor forma l'adquiria més avançada la temporada.
De bon caràcter i gran humilitat és un dels ciclistes més volguts per l'afició de les últimes dècades.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada