Il cuore matto (el cor boig) d'un guerrer de la carretera

                                             

                             No era estrany veure'l aturat en la cuneta per a baixar pulsacions

Franco Bitossi (1940, Camaioni di Carmignano) va ser un dels millors ciclistes italians de las dècades dels 60 i 70 del passat segle. Sense adquirir la notorietat de contemporanis i compatriotes seus com Gimondi, Motta, Dancelli o Adorni, el seu palmarés esta replet de triomfs. Era ràpid, explosiu i bon escalador, però si calguera definir-li per una sola característica, seria la de lluitador.

Qualsevol terreny l'aprofitava per a atacar. La seua tenacitat li va proporcionar segurament més triomfs que la seua pròpia classe. Les seues victòries són variades però destaquen les seues 21 etapes en el Giro (on va ser 7 vegades top10, tres vegades guanyador de la muntanya i altres tantes de la regularitat), 4 etapes en el Tour (també mallot verd i 8é com a millor classificació), dos Lombardies, tour de Suïssa, Volta a Catalunya, Tirré-Adriàtic...

No obstant això pel que va ser més conegut va ser per una derrota "in extremis" (quan va ser batut sobre la línia pel seu compatriota Marino Basso en el mundial de 1972) i per la seua arrítmia. I és que Franco aconseguia més de 220 pulsacions en ple esforç, la qual cosa l'obligava a detindre's per a normalitzar el seu ritme cardíac. Malgrat això va prolongar la seua carrera esportiva fins prop de la quarantena, sense deixar d'emplenar el seu sarró de victòries, superant sense problemes els exàmens mèdics. Va triar per a retirar-se la mateixa carrera en la qual va debutar com a professional, el Giro dell Emília en 1978, coincidint esta amb la del seu rival i amic, el grandíssim Felice Gimondi. 

Bitossi va portar tres temporades el mallot tricolor de campió d'Itàlia