Contrastos entre el fang i l'asfalt

 

                                           Roland Liboton va ser un dels dominadors dels 80


Mathieu Van der Poel i Wout Van Aert porten uns anys protagonitzant èpics duels en els mundials de ciclocròs i quan coincidixen en alguna prova de la Copa del Món. Dos figures en l'asfalt però que quan es prodiguen sobre el fang no tenen rival.

No obstant això si repassem la llista de campions mundials de ciclocròs, molts d'ells són desconeguts en la ruta. Hi ha excepcions: el primer mundial es va celebrar en 1950 i va ser guanyat per Jean Robic, guanyador d'un Tour. Cap guanyador més de grans voltes ha sigut campió. No obstant això el citat Van der Poel ha vestit l'arc de Sant Martí tant en ruta com en fang, i Roger De Vlaeminck, guanyador d'11 monuments, també va escriure el seu nom un any, amb permís del seu germà Eric, que ostenta el rècord de mundials, amb 7. Després d'Eric, Van der Poel porta 6 de moment (també son pare Adrie va ser campió); Albert Zweifel, Renato Longo i André Dufraisse, 5; Roland Liboton, 4, etc... que només van participar en carretera en comptades ocasions.

Sonen més altres campions com Klaus-Peter Thaler, Pascal Richard o Zdenek Stybar.

En dones, *Marianne Vós s'ha permés manar en els dos terrenys i acumula 8 entorxats mundials en ciclocròs i tres en ruta, a més dels seus títols i ors olímpics en pista.

Per països, dos dominadors clars: en hòmens Bèlgica amb 30 campionats i en dones Països Baixos, amb 13.

Marianne Vos

                            Sven Nys, soles un títul però dominador durant varies temporades

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

El fi de la tirania

Imatge
                                                                   15a.ª etapa del Tour de 1975 L'etapa havia ixit des de Niça i soles els faltava l'última ascensió a Pra-Loup, un port ni massa llarg, ni massa dur, però just ahí es desmoronà El Caníbal, Eddy Merckx, el dominador indiscutible que no havia deixat de guanyar cap gran volta des de 1968 (11 sobre 11 participacions), perdia roda de Bernard Tvenette y era sobrepassat després per Gimondi, Zoetemelk i Van Impe, arribant a meta a 1'56" del francés, perdent el lideratge. Era el principi de l'ocàs del més gran de tots els temps.
Més informació