Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2025

Sequera històrica

Imatge
                                                    Els últims francesos Com no podria ser d'altra manera, França és el país amb més victòries a la carrera que transcorre pel seu territori, el Tour. Ni més ni menys que 36 victòries en 20 ciclistes diferents. Malgrat això, ja és cumpleixen 40 anys que es va produir l'última victòria gala. Bernard Hinault va imposar-se a l'edició de 1985 on el seu major rival va ser el seu company d'equip Greg Lemond, que l'any següent va ser el primer no europeu en adjudicar-se la prova. L'época post-Mercxs, havia tornat el domini francés amb Tvenette, Hinault i Fignon guanyant 9 dels 11 tours següents. Però ahí va quedar la cosa. Soles els propis Hinault i Fignon i uns pocs corredors més han aconseguit estar als escalons laterals del pódium fins a 2024 (Bernard, Virenque, Peraud, Pinot i Bardet). Altr...

Pujar més alt

Imatge
                                                              Molt que escalar fina al Veleta En 1938 el Tour de França es ficava un nou sostre, superant al Galibier, que ja havia sigut escalat més de vint anys abans, era el Col d'Iseran amb el seu cim situat a 2770 m d'altura, Felicien Vervaecke fou qui va tindre l'honor de flanquejar-lo al capdavant per primera vegada. Al 1953 el legendari Fausto Coppi va ser el primer en superar el Passo del Stelvio, que es programà per primera volta al Giro d'aquell any. És el pas alpí italià més alt i que continua el traçat que s'acabà  de construir al 1825, tota una obra d'enginyeria amb 2757 m d'altitud. En 1962 el Tour, en el seu interés de muntar més alt va disenyar un recorregut que després de superar el Col de La Bonette, seguia pujant per una carretera qu...

De Roubaix i dur com una llamborda

Imatge
                                                    Jean Alavoine coronant l'Aspin Un total de 17 etapes guanyà Jean Alavoine al Tour, entre 1909 i 1923. Ningú ho ha fet amb tanta diferència d'anys. Així mateix també fou pòdium amb dos segons i dos tercers llocs en la classificació general final entre 1909 i 1922. Però també té altre rècord que ja no podrà ser batut mai. Es tracta de ser doble vencedor de l'etapa Les Sables d'Olonne-Bayonne, la més llarga de la història de la Grand Boucle, amb 482 km i que es va disputar en sis edicions consecutives, entre 1919 i 1924. El ciclista de Roubaix se la va apuntar al 1919 i  1922, encara que va ser Louis Mottiat qui al 1921 ho va aconseguir en menys temps (18h.47'26"), a una mitjana de 25,651 km/h. Els altres vencedors en la maratoniana etapa per l'oest francés foren Firmin Lambot, Rob...

La Vuelta de 1981 no va ser molt normal

Imatge
                                                                                                        Isidro "Flequi" Juárez, completà 822 km en el fèmur fracturat La cosa ja no començà bé. L'equip espanyol més fort d'aquella època, el Teka, no participà per desavinencies amb l'organització, aixins que Marino Lejarreta i Alberto Fernández, clars favorits a la victòria no eren de la partida. Soles 8 equips de 10 corredors arrancaven la ronda. Encara que no es pot dir que fora un triomf fàcil, la superioritat de Giovanni Battaglin, l'únic estranger en cartell de la prova, va ser clara. De fet, l'italià guanyà també el Giro amb soles quatre dies de descans entre les dos carreres i, f...

L'últim clàssic

Imatge
                                                                                                                                         Sean Kelly, duresa y modèstia Malgrat que li va tocar viure el ciclisme modern, es mantingué fidel al ciclisme clàssic. Quan ja tots els seus companys i rivals utilitzaven pedals automàtics, ell mantenia els rastrals, la seua clàssica xixonera i l'estil a l'antiga... i seguia guanyant. S'inventà la classificació FICP i la va aconseguir sis anys consecutius. Començava la temporada sense guardar-se res per a després. Al 1986, per exemple, guanyà la Par...

La nova tecnologia va matar Paco Cepeda

Imatge
                                                    Francisco Cepeda, la primera víctima mortal en carrera del Tour Al Tour de 1935 arribaren les llantes de duralumini que substituien les tradicionals de fusta. L'avanç tecnològic era inevitable. Se proporcionaren estes llantes a tots els participants per a que ningú estiguera en desavantatge. Però no s'havien previst els inconvenients de les noves rodes. La calor del juliol francés les calfava en excés i el pegament utilitzat pels tubulars es fonia. Les punxades i reventons eren constants. A més a més als prolongats descensos dels grans ports, les sabates dels frens també contribuïen a l'increment de la temperatura de les rodes. L'etapa que arribava a Grenoble, travessant el Galibier, va ser bona mostra d'això. Va haver innombrables punxades i caigudes. Una d'elles, ocurreguda a Rioup...

Els 50: l'edat daurada

Imatge
                                                    Coppi, Rivière, Anquetil, Baldini La dècada dels 50 del segle passat va ser, sense dubte, la més prolífica en "grans monstres" del pedal. Obligatori començar el llistat a Itàlia, en la rivalitat més famosa de tots els temps: Coppi-Bartali, este últim ja veterà al 1950, però que també tingueren a Fiorenzo Magni, Ercole Baldini, Gaston Nencini, Pasquale Fornara... A França, al veterà Jean Robic, afegim ni més ni menys que a Louison Bobet, Jacques Anquetil, al malograt Roger Rivière, Raphael Geminiani o André Darrigade. Impossible oblidar-se dels suïssos Ferdi Kubler i Hugo Koblet i dels dos Riks belgues: Van Steenbergen i Van Looy, o dels talents innats per a l'escalada F.M. Bahamontes i Charly Gaul. I Poblet, Ockers, Impanis, Van Est, De Bruyne, Derycke, Loroño... tot un firmanent d'a...

Els germans Georget, corredors de fons... fons !

Imatge
                                                         Léon Georget, conegut com "El Brutal" En les primeres dècadas del S-XX les proves ciclistes més prestigioses eran les de gran fons, ja foren en carretera o velòdrom. Els germans Georget varen ser dos bons exponents dels campions de l'època. Léon Georget conquerí en 9 ocasions la Bol d'Or (entre 1903 i 1919), competició en velòdromo de 24 hores de duració, que els ciclistes disputaven darrere tàndem. Superà molts anys els 900 km recorreguts, encara que el rècord l'ostenta Honoré Barthélémy amb 1035 km al 1925. Esta carrera deixà de disputar-se al 1928, i va reapareixer fugaçmente al 1950 on es va imposar l'indòmit Fiorenzo Magni. Léon, encara que va participar varies vegades al Tour, soles acabà un, en 8a posició. Emile Georget, pel contrari, si es prodigà a la Gra...

Girmay, victòria i anècdota

Imatge
                                                                                                 Girmay superant a Van der Poel en una etapa del Giro 2022 Biniam Girmay estava predestinat a ser el primer ciclista de color en anotar-se una etapa d'una gran. I és que ja havia sigut subcampió mundial sub23 l'any anterior i, sobretot, havia aconseguit imposar-se en la prestigiosa Gante-Wevelgem. El ciclista eritreu és molt ràpid, més encara si el final es troba en pendent. Encara que Girmay és el primer en conquerir importants èxits, el ciclisme eritreu ja vé temporades donant pistes sobre noves pedreres a tindre en compte. L'anècdota vinqué pocs minuts després d'alçar els braços al Giro. En lloc del tradi...

Tres gegants que deixen pas

Imatge
                                                                                                             Gilbert, Valverde i Nibali, tres grans del S-XXI Tots els anys abandonen els pedals decenes de professionals, com és natural, pero al 2022 coincidiren tres corredors enormes que possiblement han estirat un mica més del que calia la seua retirada. D'estils molt diferents, però que han deixat una fonda emprenta al ciclisme de les dos primeres dècades de segle. Philippe Gilbert va estar a punt de ser el quart home (i el quart belga) capaç d'apuntar-se els 5 monuments. Li faltà la Milà-Sant Remo on va ser dos vegades tercer. Al més pur estil flamenc, el valò s'anot...

Petit-Breton: guanyà dos o tres ?

Imatge
                                                                                                      Mirada de concentració, qualitat que Lucien cultivava especialment Fàcil cometre alguna errada si consultem l'historial de Lucien Petit-Breton. Per a començar, ni tan sevol era ixe el seu nom, li deïen Lucien Georges Mazan. A més a més era sobrenomenat "l'argentí", ja que es va fer ciclista a Buenos Aires, on va viure fins als 19 anys, arribant a proclamar-se campió nacional en pista. Gran pistard, guanyà la prestigiosa "Bol d'Or" i va ser recordman de l'hora. Però... ¿guanyà dos o tres tours? Les dos respostes són correctes. Vencedor absolut en 1907 i 1908, al 1906 es va inscriure en la...

Poc de recolzament per a "La Grandissima"

Imatge
                                          David Blanco, pentacampió de la Volta a Portugal La Grandissima, és com se la coneix en Portugal a la seua volta ciclista nacional. I no és per a menys, la carrera va fer la seua aparició al 1927 (huit anys abans que la Vuelta a España, per exemple). Malgrat això mai ha tingut un reconeixement internacional d'acord amb la seua solera. Poc freqüentada per les figures del moment, sempre ha estat marcada per la competència entre els equips patris. No cap dubte que el vencedor amb més renom va ser el gran Joaquim Agostinho, però si l'exceptuem, a penes podem reconeixer alguns cognoms en el seu llarg palmarés.  El galleg David Blanco, en cinc guardons, i el portugués Marco Chagas amb quatre, mai tingueren repercussió ni el reconeixement que correspondria al seu gran mèrit.  Malgrat del surgimient de molt bons ciclistes portuguesos, aques...