Sormano, el primer mur impossible

                                         

                                              El Mur di Sormano descavalcava als ciclistes


A Torriani, que també organitzava el Giro de Lombardia, no li agradava que el palmarés se l'omplira d'sprinters, i programà per a després del Passo Ghisallo un camí de cabres que la pròpia organització va asfaltar: el Mur di Sormano. En a penes 1,7 km. de llargària però amb una inclinació mitjana del 15% i trams al 25%.

Era l'any 1960 i les multiplicacions aleshores arribaven com a molt al 42 x 25. Ercole Baldini, "la locomotora de Forli" va ser el més ràpid en ascendir (quasi nou minuts i mig)(*), però l'invent d'incloure  esta trampa al recorregut del mític Giro de Lombardia soles va durar tres anys. Els aficionats es turnaven per a espentar als seus corredors favorits, mentres altres pujaven a peu i desvirtuava la cursa. El propi Baldini va reconèixer que per a realitzar aquella ascensió comptà en el "recolzament" dels tiffosi. Verdaderament semblava allò més una processó que una prova ciclista.

La idea s'abandonà fins al 2012 i a partir d'aleshores s'inclou a la Clàssica de les Fulles Mortes. "Purito" Rodríguez va ser el más ràpid en eixa edició del retorn del Mur i, malgrat d'unes multiplicacions molt més adequades a l'asfalt a penes va superar en uns segons el temps de Baldini, segurament perquè no es va veure "recolzat" pel públic, més que per aplaudiments i crits.


(*) Baldini fou el més ràpid al 1962, al 1960 va ser Massignan

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

El fi de la tirania

Imatge
                                                                   15a.ª etapa del Tour de 1975 L'etapa havia ixit des de Niça i soles els faltava l'última ascensió a Pra-Loup, un port ni massa llarg, ni massa dur, però just ahí es desmoronà El Caníbal, Eddy Merckx, el dominador indiscutible que no havia deixat de guanyar cap gran volta des de 1968 (11 sobre 11 participacions), perdia roda de Bernard Tvenette y era sobrepassat després per Gimondi, Zoetemelk i Van Impe, arribant a meta a 1'56" del francés, perdent el lideratge. Era el principi de l'ocàs del més gran de tots els temps.
Més informació