CICLOMOMENTS

Tour de França - 13 de juliol de 1967 Tom Simpson era l'estandard del ciclisme britànic en ruta. Què un anglés es tractara en eixa època amb els millors del món era nou. Atresorava un gran palmarés que incloïa un campionat del món. Però eixe dia Tom no es trobava bé. Estaba malalt i ja havia perdut les seues opcions en aquell Tour però  hi era el líder de l'equip nacional i va voler prendre l'eixida. El día va ser de calor sufocant i la duresa de l'ascens al "gegant de la Provença", afegit a l'alcohol i les anfetamines acabaren en el pitjor. Després de caure una primera volta tornà a la seua bicicleta i pedaletjà zigzaguejant unos centenars de metres fins caure fulminat. Va ser el toc d'atenció del perill de l'ús dels estimulants perquè va costar la vida a un dels més grans, Tom Simpson.

                                                    Tour de 1954- Col de Romeyère Bahamontes debutava al Tour i bota en el primer port de la jornada, què els portava a Grenoble. Les versions són contradictories i no hi ha foto del moment  però diu la llegenda què Fede arribà al cim en 14' d'avantatge i va esperar al pelotó prenen-se un gelat. Ell conta què se li havien trencat dos radis i esperava al cotxe, altres diuen què tenía por al descens, algún periodista el va acusar de superb. El cas va ser què al el port següent es tornà a escapar i va coronar primer altra vegada. Al "águila de Toledo" aleshores soles li interesava el premi de la muntanya. Després agafà una "pájara" y va perdre un muntó de minuts. Fede, geni i figura.

                                                    Fins els huitanta, l'aparició al pelotó internacional d'un ciclista irlandés era més bé pintoresca o anecdòtica, però la irrupció de Sean Kelly i Stephen Roche va suposar què entre els dos aconseguiren un palmarés per al seu país a l'abast de molt pocs. Kelly va ser el millor classicoman de la dècada, guanyà 9 monuments (li va faltar guanyar el Tour de Flandes on va ser tres voltes segon), innombrables proves d'una setmana (amb 7 París-Niça consecutives) i una Volta a Espanya a més a més de 8 maillots de la regularitat sumant Tour i Vuelta. Va guanyar en tots els terrenys. Un autèntic fora de sèrie. Roche també poseix un bon palmarés però al 1987 va aconseguir, ni més ni menys, què el triplet què soles Merckx havía sinyat (Giro, Tour i Mundial).

                                                         21 de juliol de 1910, 10ena etapa del Tour Per primera vegada el Tour de França travessava els Pirineus i després de l'etapa Perpignan-Luchon de 289 km en les ascensions del Portel, Port, Portet d'Aspet i Ares, es programà la Luchon-Bayonne de 326 km en el Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor, Aubisque i Osquich. S'ixia a les 3h. de la matinada i Octave Lapize va resultar guanyador després de 14 h. i 10' de patiment. Es conta què quan superà el cim de l'Aubisque llançà la seua bicicleta contra els jutges cridan-los "assassins". Va passar primer per tots els ports excepte per l'Aubisque, on ho va fer Lafourcade, encara què per guanyar va tindre que batre a l'sprint a Albini, què li havía donat caça. Arribaren a meta 46 corredors, els últims passada la una de la matinada del dia 22, a més de set hores i mitja de Lapize.

                                                  Tour de França 1952 Per primera vegada s'ascendia este port, ni més ni menys que L'Alpe d'Huez, que s'ha convertit en un dels  mítics del Tour de França i què millor guanyador per a ser pioner que Fausto Coppi. Ací el veiem en una de les 21 curves que ara estan numerades en ordre descendent segons s'apuja, encara acompanyat de Jean Robic. A més a més cada curva està dedicada a algún dels que han vençut.  Altre italià, Marco Pantani, posseix el rècord (*) d'ascensió més ràpida, en 1995 a més de 22,5 km/h en els 14 km amb una mitjana del 8,2 % de desnivell. Malgrat això, han sigut els holandesos els què més vegades s'han imposat al seu cim (en 8 ocasions(*)). (*) fins al 2020

                                               Sallanches, 31 d'agost de 1980 Al mundial de ruta de 1980, al circuit més dur que es recorda, Bernard Hinault va donar possiblement la major exhibició del seu poderio. Després d'haver guanyat el Giro, proclamar-se campió de França i tindre que abandonar al Tour per una tendinitis sent líder i guanyador de tres etapas, el Caimà va ixir desbocat des de la primera volta de les 20 que havia que fer al circuit fins completar 268 km., va tirar amb força en cadascuna de las ascensions a la dura cota que havia que superar i va respondre en persona als atacs perillossos de les primeres voltes. Després, ell mateix imposaria un ritme infernal què cada volta anava despenjant corredors, tot afegit a un oratge desagradable amb pluja i fred. Va ser una carrera per eliminació per a conèixer qui anava a ser segon. Baronchelli va ser el millor dels mortals. Soles acabaren la carrera 15 ciclistes dels 107 que prengueren l'eixida.

                                                              Sierra Nevada  - Volta a Espanya 1995 Bert Dietz havia iniciat l'escapada a poc de començar l'etapa, a la Costa del Sol i va arribar a peu de Sierra Nevada en 8' d'avantage al grup principal, què dominava l'ONCE. Restaven 23 km. d'ascens. El cansament de Dietz i el ritme sostingut però implacable per darrere anava retallant la distància. A uns centenares de metres de la meta Laurent Jalabert bota per a traure unos segonets més d'avantatge a la general, què ja dominava clarament, als seus rivals i dona caça a Dietz a 100 m. de la línia però el mira, li fa un gest i li permiteix guanyar malgrat li coste els segons que havia aconseguit. Jalabert guanyà, això si, en popularitat i finalment el francés de Mazamet guanyà la Vuelta. 

                                   Mundial de Colombia 1995 Espanya tenia la gran oportunitat per a guanyar el seu primer mundial. Miguel Induráin era el gran favorit i el duríssim circuit afavoria els seus interessos. Al final, el propi Miguel, Marco Pantani, el suis Mauro Gianetti i Abraham Olano quedaren al cap de la cursa. Calia aprofitar la circunstància de la superioritat numèrica i aixins es va fer. Va atacar Olano per a desgastar als altres dos i que puguera rematar Induráin, però no va ser el cas. Abraham estava fortíssim i arribà en solitari a la meta, encara que per a donar-li emoció, va recòrrer els últimos quilòmetres amb la roda posterior punxada. Per darrere, Induráin va batre a l'sprint als seus acompanyants.

                                               Giro 1994 (etapa Merano-Aprica) El domini de Miguel Induráin, "el gegant de Villaba", era demolidor. Maxacava als seus rivals en les contrarrellotges i el seu ritme infernal pujant soles era suportat por uns pocs. Però en el Giro de 1994, una figura emergent, Evgeni Berzin, es va posar de líder en l'etapa pròleg i ja no abandonà la "maglia rosa". En una de les etapes més dures, després d'haver superat el colós Stelvio i el temible Mortirolo, en la curta però exigent pujada al Valico di Santa Cristina, es va confirmar a més a més la figura d'un escalador fora de sèrie, Marco Pantani. Fins al final del Giro es va vore al Miguel más lluitador i combatiu. Després d'una bonica lluita, Berzin i Pantani van precedir a "Miguelón" al pòdium final.

                                      Tour de 1913 Havia superat el Tourmalet en aquella monstruosa etapa de 326 km i era líder virtual del Tour perquè Defraye, líder fins eixe dia, portava quasi un hora perduda, però Eugène Christophe trencà la seua forquilla y va haver de caminar més de 10 km, fins St.Marie de Campan , per a trobar una ferreria i reparar ell mateix la seua màquina (aixins ho establia el reglament). Va seguir després l'etapa i finalment va ser 7é en el Tour. Però al 1919, a la penúltima etapa i lluint el maillot groc, prenda que s'estrenà eixe any, va trencar novament la forquilla a prop de Valenciennes i... va haver d'anar a reparar-la, perdent dos horas i mitja i perdent novament el Tour (acabà 3er). I com no hi ha dues sense tres, al 1922 trencà la mateixa peça al Galibier y va tardar més de 3 hores en reparar, sent 8é en la clasificació final. Durant esta edició també va ser líder, el més vell de l'història del Tour, amb 37 anys.

                                      12 d'abril de 1981 (París-Roubaix) Odiava esta carrera. Fer més de 250 quilòmetres travessant desolats paisatges plens de fanc i eixos terribles adoquins... però era Bernard Hinault i tenia que guanyar-la i aixins amb el maillot de campió del món ho va fer, malgrat de los punxades i de les quatre caigudes que va patir, l'última a 15 km. de meta, encara que en el grup que l'acompanyà fins al velòdrom de Roubaix estava De Vlaeminck, quatre vegades guanyador; Kuiper, eixe dur holandés que a més a més treballava per a De Vlaeminck; Moser que havia guanayat les tres edicions anteriors i Van Calster i Demeyer, en teoría més ràpids que ell. Però "el teixó" els portà al límit i ningú va poder depassar-lo a l'sprint. Va dir que mai més tornaria a disputar la carrera, encara què no compliria la seua promesa.

                                                                   15a.ª etapa del Tour de 1975 L'etapa havia ixit des de Niça i soles els faltava l'última ascensió a Pra-Loup, un port ni massa llarg, ni massa dur, però just ahí es desmoronà El Caníbal, Eddy Merckx, el dominador indiscutible que no havia deixat de guanyar cap gran volta des de 1968 (11 sobre 11 participacions), perdia roda de Bernard Tvenette y era sobrepassat després per Gimondi, Zoetemelk i Van Impe, arribant a meta a 1'56" del francés, perdent el lideratge. Era el principi de l'ocàs del més gran de tots els temps.

                                    8 de juny de 1956 - 19a. etapa del Giro d'Itàlia. L'oratge era pluviós i fred però no es va suspendre l'etapa. Els ciclistes havien de recòrrer 242 km per a arribar a la meta al cim del monte Bondone als Dolomites, però abans caldria superar els passos de Costalunga, Rolle i Brocon. El temps va anar empijorant i va començar una forta tormenta de neu i les temperatures caiguèren fins als los -10 graus. Els corredors anaven retiran-se gelats. Pasquale Fornara, el líder, abandonà a soles a 5 km de meta. Charly Gaul, en manega curta semblava ignorar el fred, al principi de l'etapa era 11é a la clasificación general, però després de la seua sorprenent ascensió era líder. Alessandro Fantini, segon en l'etapa arribà a 7'44" i Fiorenzo Magni, tercer, a 12'15". Soles creuaren la meta 43 dels 89 ciclistes que prengueren l'eixida.  Gaul va dir no recordar res dels últimos metres, va tindre que ser evacuat en síntomes de

                                                                                                                      Setembre de 1891 Charles Terront, a la part central baixa de la fotografia, al seu pas per Saint Brieuc camí de la victòria en la primera edició de la París-Brest-París de quasi 1300 km, en la que va invertir més de 71 hores.

                                                              12 de juliol de 1964 (20a. etapa del Tour) El final al Puy-de-Dôme era propici per a Raymond Poulidor. Semblava l'oportunitat de vestir el maillot groc i intentar allunyar a Anquetil per afrontar l'última contrarrelotge en suficient avantatge. Escalaren junts, en paral·lel, colze amb colze, estudian-se. A la fi, a poc del final "Poupou" demarrà però per davant Julio Jiménez i Bahamontes copaven les bonificacions y el limousin soles va poder obtindre 42" sobre Jacques. No fou suficient per al groc. Dos dies després Anquetil guanyà la contrarrelotge i es va anotar el seu cinqué Tour.

                                                    Mèxic, 19 de gener de 1984. Quan Eddy Merckx va batre el rècord de l'hora al 1972 amb 49,431 km. i va confesar que havia realitzat el major esforç de la seua carrera esportiva, ningú més intentà arrabassar-li'l... fins que Francesco Moser (Il Cecco) es va presentar amb esta revolucionària màquina de rodes lenticulars dismètriques i va aconseguir 50,808 km. A més a més, quatre dies després va realitzar una nova tentativa i el deixà en 51,141 km. El rècord, aconseguit amb un minuciós estudi aerodinàmic i mèdic del sospitós Dr. Ferrari, també va desanimar qualsevol intent de ser batut fins 9 anys després. Al any 2000 vingué la polèmica deshomologatzió de las marques de Moser i els seus succesors Obree, Boardman, Induráin i Rominger i es va tornar a repondre el rècord de Merckx, encara que ja amb les regles UCI i un nou canvi al reglament produït al 2014, la marca ja ha superado els 56 quilòmetres.

                                                     Al 1996 es celebra el centenari de la carrera mès anacrònica del calendari internacional, la París-Roubaix, i no es disputa sprint final perquè es presenten en el vetust velòdromo francés tres corredors del mateix equip, el Mapei. Amb clares instruccione des del cotxe del director, el guanyador deu ser Johan Museeuw, que aconsegueix aixins el seu primer "adoquí" dels tres que col·leccionaria a la seua vida esportiva. L'acompanyen dos italians: Gianluca Bortolami i Andrea Tafi, què també aconseguiría el seu al 1999.

                                                                 Després d'assistir al seu company espera al cotxe... ja ha perdut l'etapa 15a. etapa del Tour 1934 René Vietto camina escapat en la primera etapa pirenàica però al descens del Portet d'Aspet es informat què el seu cap de files, Antonin Magne necessita una roda. René no es limita a esperar-lo, sinò que torna a ascendir fins que es troba a Antonin, le cedix la seua roda i queda aguardant una llarga estona fins que apareix el cotxe que l'assisteix. En aquella edició, que finalment gunayà Magne, Vietto es va imposar en 4 etapes va ser Rei de la Muntanya i 5é a la clasificació general.

                                                              12 de juliol de 1949 - 11a. etapa del Tour (Pau-Luchon). Els dos grans campions italians dividien al país. Gino i Fausto, el "Piadoso" i el Campionissimo. Un era el major rival per a l'altre, però això no volia dir que foren enemics, simplement eren rivals, no corrien por compte de les seues idees polítiques o religioses. En esta conegudíssima instantània se'ls veu compartint un bidó. Coppi el passa a Bartali, o Bartali a Coppi ?

 Milán - San Remo 2004 A la 95ena edició de la  Classicissima,  un grup prou nombrós disputa l'sprint després de 294 km. Erik Zabel alça els braços per a celebrar la seua cinquena victòria, però per la seua dreta se li cola Oscar Freire. Repetició: a la Liège de 2020 Julien Alaphilippe amb el seu maillot amb l'arc de Sant Martí apenes encetat és, sense dubte, el més ràpid del grup que arriba a la recta final, però solta el manillar abans d'hora i Primoz Roglic el rebasa "in extremis". Liège- Bastogne-Liège 2020

                                          A la imatge superior, François Faber, "el gegant de Colombes", que va ser el primer no francés guanyador del Tour, corre en la seua bicicleta trencada l'últim quilòmetre de la l'última etapa y conserva el lideratge per a la seua victoria final (1909). Les regles no permitíen canviar de bicicleta, de fet en eixa mateixa edició Jean Alavoine guanyà una etapa completant els últims 10 km. amb la bici al muscle i malgrat això  va arribar a meta en 6 minuts i mig d'avantatge. A la inferior, Chris Froome corre unes decenes de metres al Mount Ventoux (2016). També ha trencat la bicicleta i en lloc d'esperar que li la canvien, va "fent camí". Potser caldria haver-lo sancionat per no carregar la seua màquina, encara que tampoc havera tingut gran trascendència.                                        

                                                                        28 d'agost de 1988 - RENAIX. Mundial de ruta. Steve Bauer tanca incomprensiblement a Jean-Claude Criquelion, que corre a casa, a l'sprint final. Un ferit i un desqualificat i el títol per a un jove Maurizio Fondriest. Martial Gayant que anava a ser quart, es fa amb l'argent i Juan Fernández esprinta per a ser cinqué, però resulta ser tercer, bronze per tant. Criquelion, afortunadament per a ell, ja havia aconseguit el títol mundial de ruta al 1984.                                                                               Criquielion completà a peu els últims metres per a ser 11é