CICLOMOMENTS

                                                    Landis durant la seua al·lucinant cavalcada El Tour de 2006 era una incògnita. Amb l'absència del llavors heptacampió Armstrong, la no participació pel cas "Operació Port" d'Ivan Basso, Jan Ullrich o Paco Mancebo i l'exclusió d'Astana amb el seu líder Vinokourov, era difícil aventurar un favorit. Óscar Pereiro havia utilitzat la seua tàctica que li havia donat resultat en altres ocasions: perdre temps en les primeres etapes per a poder gaudir de llibertat més avant i buscar triomfs d'etapa. Així doncs en la 13a etapa el gallec en el lloc 46 de la classificació entra en una escapada que aconseguix quasi mitja hora d'avantatge, sent segon en meta després de Jens Voigt i posant-se líder amb 1'30" sobre Landis, que era el més fort fins al moment. En Alpe d'Huez resistix molt bé i, encara...

                                               Verbeeck guanya l'sprint de la París-Brusel·les... per a ser segon. Merckx ja havia arribat abans. Frans Verbeeck va ser un gran ciclista flamenc amb un palmarés immens al qual li va faltar una guinda. I és que en l'època en que va competir este dur i ràpid corredor se les va vore no ja només amb els monstres Merckx i De Vlaeminck, sinó amb tal vegada la millor generació d'sprinters i classicòmans que ha existit sense ni tan sols haver d'eixir del seu país (Leman, Van Linden, Godefroot, Maertens, Planckaert…). Després d'un breu pas a professionals sense obtindre grans resultats, va tornar a treballar amb el seu pare com a lleter, apel·latiu amb el qual es va quedar en el pelotó, però li va poder el cuquet i va tornar a competir però esta vegada amb un duríssim entrenament hivernal, ascendint una i mil v...

                                                 Mizbani lluint el seu mallot de campió nacional contrarrellotge Si en les dècades de la guerra freda, ciclistes com Ryszard Szurkowski (Polònia) o Serguei Soukhorouchenkov (URSS) no van poder mesurar-se als més grans per qüestions polítiques, en altres èpoques no tan llunyanes, grans ciclistes de països amb poca tradició tampoc van poder accedir a provar les seues forces amb els occidentals. Dos exemples són l'iranià Ghader Mizbani i el hongkonés Wong Kam-Po. Mizbani va tindre una llarguíssima trajectòria amb un palmarés impressionant, encara que només a Àsia. Va guanyar a més del seu país natal, en països com Turquia, Indonèsia, Filipines, la Xina, el Japó o Azerbayán. Ja sent bastant veterà li va donar temps a guanyar dos anys la classificació anual de l'UCI Àsia Tour i va arribar a representar...

                                                         En la Vuelta a Espanya de 1987, la de la primera victòria colombià i el forúncul de Kelly, va haver-hi dos noms que apareixien tots els dies en les cròniques de les etapes. Henry Abadie entrava en totes les escapades, només o en companyia, buscant algun triomf d'etapa. No ho va aconseguir malgrat els seus incomptables intents. No obstant això, a força d'encapçalar la carrera durant tants quilòmetres (entre 700 i 800 en fugida), va conquerir el mallot dels sprints especials i va ser tercer en el premi de la muntanya, sense ser sprinter ni escalador. Més sort va tindre el seu habitual company, Roberto Pagnin. Sempre es trobava amb Abadie en els seus intents. Moltes vegades van cavalcar ells dos en solitari. En la quinta etapa van portar a bon port la seua aventura i...

                                                    El danés Ole Ritter, recordman de l'hora, guanyà dos edicions Entre 1950 i 1979 es disputava a Lugano (Suïssa) una contrarellotge d'uns 75 km que posava fi a la temporada, el mes d'octubre. A penes una desena de corredors eren convidats a participar, sobretot els grans especialistes de l'època. Ja la primera edició se la va anotar Ferdi Kubler i, si repassem el seu palmarés, quasi tots els grans han inscrit el seu nom en la prova. Com caldria esperar "monsieur chrono", Jacques Anquetil, va ser el més llorejat, amb 7 victòries. No obstant això, malgrat les victòries de Coppi, Merckx, Baldini, Poulidor, Adorni, Altig, Gimondi, Ocaña, Zoetemelk ...mai va ser reconeguda esta contrarellotge com ho va ser en el seu moment el G.P. de les Nacions, considerat un autèntic campionat mundial con...

                                                    "Obrint-se" pas De principi a fi de la seua gloriosa carrera, Bernard Hinault va ser l'autèntic patró del pelotó. Capaç de mobilitzar o desmobilitzar a la resta de companys i rivals, decidint l'actitud en carrera, encapçalant protestes o fins i tot triant als seus successors. Només la seua presència ja condicionava o intimidava i és que el seu sobrenom "Le Blaireau" (el teixó), li encaixava perfectament. Tal vegada l'únic campió que va guanyar no sols per la seua classe i les seues forces, sinó també pel seu caràcter. En 1978 va encapçalar una vaga de cames caigudes protestant pels horaris que no els deixaven descansar prou. "si no podem dormir a l'hotel, el farem en la carretera". En 1982 uns agricultors van tallar la carretera, El bretó es va interessar per l'assumpte de la protest...