CICLOMOMENTS

                                                                                          Anquetil, a roda de Rostollan, perdent contacte en els millors El cinqué Tour d'Anquetil, fou sense dubte, el que més li va costar guanyar. Al dia de descans a Andorra, Anquetil, que soles estava precedit a la general per Georges Groussard i avançava en minut i mig a Poulidor, era el blanc dels fotògrafs tranquil, menjant borrego en el seu director Geminiani i la seua dona Janine. Però la processó anava per dins, una endevinadora li havia pronosticat que moriria al dia següent. El dia en qüestió tenia l'única dificultat muntanyosa des de la mateixa eixida, l'inèdit aleshores Col d'Envalira. En les primeres rampes, Poulidor i l'inevitable Bahamontes trencaren la carrera i Jacques començà a cedir. no havia digerit bé el xai o tenia l'anronia de la predicció de la bruixa ? Louis Rostollan li va oferir la seua roda però al cim ja perdia 4'. La boira era molt espessa i Gemin

                                                                                                    Els Pettersson ( Erik, Gösta, Sture i Tomas ) Moltes sagues de germans, cosins, pares, fills i nebots han farcit la història del ciclisme. Alguns contemporanis i altres quasi eterns, com els Planckaert, però el cas d'estos quatre germans suecs és diferent. Sense la intenció d'arribar a profesionals configuraven com amateurs l'equip nacional de contrarrellotge per equips i s'adjudicaren ni més ni menys que tres campionats mundials consecutius de 1967 a 1969. També als JJOO de Tokyo i Mèxic obtingueren medalles de bronze i argent respectivament. A la fi van donar el pas i els va contractar un equip italià professional. Gösta, que ja comptava 30 anys resultà que era molt bo i en el seu primer any entre els grans s'adjudicà el Tour de Romandía i va ser 3er en el Tour darrere de Mercks i Zoetemelk, apuntan-se també el Trofeu Baracchi amb el seu germà Tomas. A l'any seg

                                                                                                                 Txomin Perurena derrotant a Merckx a l'sprint No hi ha ningú imbatible, ni tan sols Merckx. El belga, sense dubte el millor ciclista de tots els temps, i per a molts també millor esportista, guanyà tant que aborrona vore el seu palmarés. Es diu que va obtindre 525 victòries, aproximadament un 30% de les vegades que es va posar un dorsal. És per això que posseïdor de quasi tots els rècords possibles, per a buscar curiositats el millor és centrar-se el que no va aconseguir. Com aficionat, participà als JJOO de Tokyo i fou 12é (ho arreglà el seu fill Axel en una plata olímpica). No guanyà mai la Tirreno-Adriàtic (coincidia amb la París-Niça que ell preferia, però ho va intentar en 1976 i va ser 2n). No pugué participar a l'Itzulia (Volta al País Basc) perquè es disputa en plena època de clàssiques. Sole deixà de guanyar dues clàssiques de nivell mig-alo: la E3 Harelbeke

                                                                                                                                            Passo di Gavia Era 5 de juny i s'esperava neu al Gavia però no es considerà suficient per a suspendre l'etapa, malauradament pels ciclistes i afortunadament per a la història del ciclisme. Ha segut possiblement l'últim gran episodi dantesc viscut al ciclisme, perquè després d'aquella etapa del Giro de 1988, les organitzacions de les carreres no s'atreveisen a que puga donar-se un capítul similar. La temperatura baixà i la tempesta de neu fou tremenda. Johan Van der Velde va botar en les primeres rampes del colós dolomític, que era un fangal, ja que hi havia trams sense asfaltar. Deixà darrere a un xicotet grup d'escaladors i passà el cim en mig d'una intensa tempesta de neu en 1' d'avantatge. Malgrat la durea de l'ascens, el verdader infern va ser el descens cap a Bormio. Els ciclistes, aterits, apenes si pod

                                                                                                  El Mur di Sormano descavalcava als ciclistes A Torriani, que també organitzava el Giro de Lombardia, no li agradava que el palmarés se l'omplira d'sprinters, i programà per a després del Passo Ghisallo un camí de cabres que la pròpia organització va asfaltar: el Mur di Sormano. En a penes 1,7 km. de llargària però amb una inclinació mitjana del 15% i trams al 25%. Era l'any 1960 i les multiplicacions aleshores arribaven com a molt al 42 x 25. Ercole Baldini, "la locomotora de Forli" va ser el més ràpid en ascendir (quasi nou minuts i mig)(*), però l'invent d'incloure  esta trampa al recorregut del mític Giro de Lombardia soles va durar tres anys. Els aficionats es turnaven per a espentar als seus corredors favorits, mentres altres pujaven a peu i desvirtuava la cursa. El propi Baldini va reconèixer que per a realitzar aquella ascensió comptà en el "recolz

                                                                                                                                     Leona Marie "Dottie" Farnsworth Des de 1888 fins al 1902 es va produir una febra als Estats Units per les carreres de sis dies en velòdroms de fusta. Aquesta efervescéncia va tenir el seu punt àlgid a Minessota i concretament al voltant d'una dona: Dottie. Dottie alçava passions, era una ciclista ràpida i resistent, tal com requereixen les proves en velòdrom, però en el que destacava per damunt de tot, era en la seua loquacitat i caràcter indòmit. Provocava i desafiava a les seues rivals. Per a les dones era una abanderada de les llibertats i la indepèndencia i als homes els tenia embadallits perquè a més a més, era una autèntica bellesa. Tan exagerada fou la passió per Dottie que el 6 de juliol de 1896, Dottie es va sentir indisposada i no va poder participar en la vetlada programada. Els organitzadors no ho comunicaron i el públic va segui