Entrades

La "transició" ciclista espanyola

Imatge
  Faustino Rupérez Molts historiadors daten la transició política espanyola des de 1975 (mort de Franco) fins a 1982 (victòria electoral del PSOE). Este mateix espai de temps també s'adapta a la transició del ciclisme espanyol, que durant este període va patir una important decadència quant a resultats. En els 70, Ocaña i Fuente van encapçalar l'oposició a Merckx en Tour i Giro i fins a principis dels 80 amb Arroyo, Lejarreta o Delgado, els hispans es van deixar veure poc en les carreres internacionals. Clar que, dins de la tònica general, sempre hi ha excepcions, i va haver-hi algun guerrer que va presentar batalla. Faustino Rupérez, per exemple, va trencar una ratxa de triomfs estrangers en la Vuelta (des de Pesarrodona 1976), aconseguint la victòria en 1980. Va ser un corredor molt regular, sent habitual top-10 en les grans, bon escalador i més que acceptable rodador, fins i tot va guanyar un Giro del Piemont, assoliment molt poc valorat llavors en un país on sol interessave...

La carrera de les dos capitals

Imatge
                                                              Robbie McEwen, guanyador de cinc edicions En 1893, André Henry va ser el primer vencedor de la París-Brussel·les, una carrera que no es va tornar a disputar fins a 1906 i que a partir de 1907 ja va comptar amb ciclistes professionals. Era l'única clàssica que unia dos capitals europees i els grans ciclistes de principis del S-XX es van proposar anotar-la per als seus palmaresos. En eixes primeres edicions, sis guanyadors del Tour, també van guanyar esta carrera (Garrigou, Petit-Breton, Faber, Lapize, Pelissier i*Frantz). Els recorreguts sobrepassaven els 400 km. Es va romandre la prova amb gran prestigi fins a la dècada dels 60, quan comença a decaure dins de les clàssiques de primavera, segurament pel seu excessiu quilometratge (rondava llavor...

Taccone, fogonades de geni i de mal geni

Imatge
                                                                        Taccone, "il camoscio d'Abruzzo" Vito Taccone va debutar en professionals en 1961 i ja va guanyar una etapa del Giro, el premi de la muntanya i el Giro de Llombardia. Era un gran escalador, molt explosiu, clar exponent d'un ciclisme diferent dels millors ciclistes italians dels 60, de més classe, tècnica i regularitat, els del nord. Va haver de bregar amb Zilioli, Motta, Adorni, Balmanion, Bitossi, el gran Gimondi i un altre notable escalador com Massignan. La seua millor classificació en el Giro va ser una quarta posició final en 1962, però la seua actuació més destacada va ser en 1963, quan va guanyar 5 etapes (4 d'elles consecutives) i el premi de la muntanya, encara que va ser sext en la general, ja q...

L'ambició d'un modest i la desgana del pelotó

Imatge
                                               Janssen i Tschan, protagonistes de la París-Tours de 1970  Sent la París-Tours una de les clàssiques més antigues i prestigioses de França, no sempre trobem en la seua llarga llista de vencedors a grans campions. El fet de celebrar-se a la fi de temporada amb un elevat quilometratge i el poc selectiu del traçat, facilita que puguen produir-se sorpreses. De fet la París-Tours és coneguda per molts com "l'única clàssica que no va guanyar Merckx". Les possibilitats per als velocistes i l'orientació oest-est que sol tindre vent a favor a la regió, fa que siga una de les carreres que tradicionalment aconseguix millors mitjanes horàries.  L'edició de 1970 va ser diferent. Es va programar sobre 286 km el 27 de setembre, que va resultar ser un dia molt calorós i amb poc de vent favorable. A mitat de c...

Va ocòrrer a Moscou al 1883

Imatge
                                                    Anunci de carrera ciclista a Moscou(1883), o això deu ser El 24 de juliol de 1883 es disputà en la capital russa la primera competició ciclista d'aquell país. Es tractava d'una carrera de 1,5 versta (uns 1600 m) sobre una pista de terra aplanada i sense corbes sobre velocípedes amb una enorme roda davantera i una diminuta posterior, resultant guanyador Fedor Zhemlichka, que va emprar 3'38" a una mitjana de 26,425 km/h. Quan van arribar aquells artefactes rodants a Moscou es van considerar perillosos i la seua circulació per la capital va estar prohibida fins a 1894 per als hòmens i fins a 1895 per a les dones. No obstant això en 1893 es va disputar una prova que va unir la capital moscovita amb Sant Petersburg. És molt difícil trobar informació sobre aquell esdeveniment, més enllà qu...

La irrupció "comunista"

Imatge
                                                                                                                                                        Olaf Ludwig A diferència d'altres esports, en el ciclisme, els esportistes d'Europa de l'est no podien mesurar-se als seus col·legues occidentals excepte en comptades proves amateur. Però amb la caiguda del Mur van anar arribant als grans equips els millors elements de l'antiga URSS i Alemanya Oriental sobretot, que van posar de manifest quant ens havíem perdut fins llavors. I és que va have...

Sempre entre els favorits... si no cau

Imatge
                                                                                                 Alex Zulle Va passar al professionalisme i a la fama quasi alhora. Alex Zulle, des de les seues primera aparicions va demostrar que no era un ciclista qualsevol, especialista contra el rellotge com la seua anatomia deixava intuir, va resultar ser un solvent escalador i fondista, la qual cosa li va convertir en un magnífic vueltòman. Tenia dos hàndicaps: no era un gran arribador i, sobretot, era protagonista de nombroses caigudes. La seua miopia l'obligava a competir amb lents i a més sembla ser que no era massa hàbil amb la bicicleta el que, unit a la mala fortuna, li va privar d'aconseguir un millor palmar...