Entradas

Especial 100 ciclomoments: ciclisme valencià

Imagen
                                                                                                                               El primer gran campió valencià, Joan Baptiste Llorens A les acaballes del S-XIX naixeria a Vila-Real, Joan Baptiste Llorens, el primer campió valencià de les dos rodes, va ser molt cotitzat internacionalment sobretot a les proves de pista. Encara que seria impossible anomenar a tots el que es varen fer un nom al pelotó, recordem alguns que varen ser en major o menor mesura història del ciclisme valencià. Una curiositat cridanera és que els tres primers ciclistes espanyols en guanyar una etapa a cadascuna de les tres grans, foren valencians: al 1929, Salvador Cardona (Alfahuir, 1901) es va impossar a la 9ena etapa del Tour, Bayonne-Luchon de 363 km que passava per Tourmalet i Aubisque, a més a més de ser també el primer espanyol en fer top10 (va ser 4rt); altre pioner va ser l'etern Bernardo Ruiz (Oriola, 1925), primer en guanyar una etapa del Giro al 1955,

Caos surrealista al llac Payolle

Imagen
                                                                                                                   Obrin-se pas baix la lona La setena etapa del Tour de 2016 va tindre un final inesperat. Per davant Stephen Cummings aconseguia una brillant victòria a la meta del llac Payolle, després de descendir el Col d'Aspin. Darrere un grup prou nombrós on van tots els favorits s'acosta a meta a bona velocitat. Adam Yates, que està a soles uns segons del liderat del maillot blanc, que distingueix al millor jove, bota del grup disposat a aconseguir la peça. Va a passar baix l'enorme arc unflable on penja el banderí roig que anuncia l'últim quilòmetre i en ixe precís moment l'arc s'esfonsa i li cau damunt al corredor britànic. Afortunadament al pelotón li dóna temps a frenar i eviten la muntonera. Enfront la confusió, els ciclistes s'obrin pas com poden per a arribar a meta sense perdre temps.  Tres punts de sutura va tenir que rebre Yates, però a banda d&#

L'intrèpid Zaaf va mereixer millor sort

Imagen
                                                                                                            Zaaf, deshidratat, no pugué culminar la seua gesta Era un atacant pur, Abdel-Kader Zaaf sempre realitzava atacs bojos, escapades impossibles. Era l'única oportunitat de fer-se notar. Grans campions com Coppi o Kubler, en els que tenia bona amistat, l'esperonaven quan volien moure la carrera. Però el modest Zaaf finalment passà a la història del Tour per la seua "no victòria". Al 1950 en l'etapa 13 del Tour es llançà d'eixida junt al seu compatriota Marcel Molines camí de Nimes. El pelotó es va prendre el dia de relax i els argelians aconseguiren un gran avantatge. A 20 km de meta estava clar que, per primera vegada, un africà s'imposaria a una etapa de la Grand Boucle. Hauria de ser Molines qui ho faria perquè el bo de Zaaf va començar a trontollar-se i va caure a terra. S'alçà atordit i va reprendre la marxa en sentit contrari fins que tornà a e

Gerbi, un avançat a la seua època

Imagen
                                                                                                  No li va fer vergonya a Gerbi, depilar-se les cames Si ens fixem en el palmarés de Giovanni Gerbi, piamontés d'Asti, destaca sobre tot la seua victòria al Giro de Lombardia de 1905, el primer que es va disputar de la cursa que es convertiria en monument ciclista. Però si llegim a propòsit de la seua vida i miracles descobrirem a un autèntico pioner i innovador al seu esport. Prompte fou conegut com "el Dimoni Roig", perquè sempre vestia un maillot d'ixe color i es deia que tenia prou mal geni. Per exemple, després de guanyar la Milà-Torí de 1903 va participar al turbulent Tour de 1904 i havé de bregar a colps amb els incondicionals seguidors d'Antoine Faure, que atacaren al grup on circulava Garin i ell mateix. La seua pròpia bicicleta li va servir com arma. A més a més, sense abandonar el roig, utilitzaria maillots de seda, molt més llaugers i còmodes. No dubtà en de

Encara que em coste la vida !

Imagen
                                                                                          Anquetil, a roda de Rostollan, perdent contacte en els millors El cinqué Tour d'Anquetil, fou sense dubte, el que més li va costar guanyar. Al dia de descans a Andorra, Anquetil, que soles estava precedit a la general per Georges Groussard i avançava en minut i mig a Poulidor, era el blanc dels fotògrafs tranquil, menjant borrego en el seu director Geminiani i la seua dona Janine. Però la processó anava per dins, una endevinadora li havia pronosticat que moriria al dia següent. El dia en qüestió tenia l'única dificultat muntanyosa des de la mateixa eixida, l'inèdit aleshores Col d'Envalira. En les primeres rampes, Poulidor i l'inevitable Bahamontes trencaren la carrera i Jacques començà a cedir. no havia digerit bé el xai o tenia l'anronia de la predicció de la bruixa ? Louis Rostollan li va oferir la seua roda però al cim ja perdia 4'. La boira era molt espessa i Gemin

Quatre germans formen un bon equip

Imagen
                                                                                                    Els Pettersson ( Erik, Gösta, Sture i Tomas ) Moltes sagues de germans, cosins, pares, fills i nebots han farcit la història del ciclisme. Alguns contemporanis i altres quasi eterns, com els Planckaert, però el cas d'estos quatre germans suecs és diferent. Sense la intenció d'arribar a profesionals configuraven com amateurs l'equip nacional de contrarrellotge per equips i s'adjudicaren ni més ni menys que tres campionats mundials consecutius de 1967 a 1969. També als JJOO de Tokyo i Mèxic obtingueren medalles de bronze i argent respectivament. A la fi van donar el pas i els va contractar un equip italià professional. Gösta, que ja comptava 30 anys resultà que era molt bo i en el seu primer any entre els grans s'adjudicà el Tour de Romandía i va ser 3er en el Tour darrere de Mercks i Zoetemelk, apuntan-se també el Trofeu Baracchi amb el seu germà Tomas. A l'any seg

Alguna cosa (poca) què no guanyà Mercx

Imagen
                                                                                                                 Txomin Perurena derrotant a Merckx a l'sprint No hi ha ningú imbatible, ni tan sols Merckx. El belga, sense dubte el millor ciclista de tots els temps, i per a molts també millor esportista, guanyà tant que aborrona vore el seu palmarés. Es diu que va obtindre 525 victòries, aproximadament un 30% de les vegades que es va posar un dorsal. És per això que posseïdor de quasi tots els rècords possibles, per a buscar curiositats el millor és centrar-se el que no va aconseguir. Com aficionat, participà als JJOO de Tokyo i fou 12é (ho arreglà el seu fill Axel en una plata olímpica). No guanyà mai la Tirreno-Adriàtic (coincidia amb la París-Niça que ell preferia, però ho va intentar en 1976 i va ser 2n). No pugué participar a l'Itzulia (Volta al País Basc) perquè es disputa en plena època de clàssiques. Sole deixà de guanyar dues clàssiques de nivell mig-alo: la E3 Harelbeke