CICLOMOMENTS

                                                                                                                     Posició temerària de Dimitri Konyshev Les escalades dels grans ports de muntanya són soles la mitat dels ports. Si la carrera no acaba al cim, cal contar en el descens i, tan lícit es aconseguir o retallar distància en la vessant ascendent com en la descendent. El que succedeix és que un excés de risc o una xicoteta errada pot costar un triomf, una carrera esportiva o alguna cosa pitjor i no sempre val la pena desafiar al perill. Quan un ciclista arriba a professional ja se li suposa una bona tècnica i domini de la bicicleta i, ...

                                                                                                  Van Steenbergen bateix a Coppi a la París-Roubaix al 1952 Com sol succedir, quan parlem d'un esportista convertit en mite, existeixen moltes històries que tendeixen a l'exageració, tot i que estiguen basades en fets contrastats. Rik Van Steenbergen  acumula prou relats al límit de la realitat. El que és cert és que a dia de hui, és el ciclista més jove en guanyar un monument (Tour de Flandes de 1944, en 19 anys) i el primer en ser triple campió mundial de ruta (récord igualat però no superat encara) i que la seua exitosa carrera es va prolongar fins a meïtat dels anys 60 recollint un incontable nombre...

                                                    Els últims francesos Com no podria ser d'altra manera, França és el país amb més victòries a la carrera que transcorre pel seu territori, el Tour. Ni més ni menys que 36 victòries en 20 ciclistes diferents. Malgrat això, ja és cumpleixen 40 anys que es va produir l'última victòria gala. Bernard Hinault va imposar-se a l'edició de 1985 on el seu major rival va ser el seu company d'equip Greg Lemond, que l'any següent va ser el primer no europeu en adjudicar-se la prova. L'época post-Mercxs, havia tornat el domini francés amb Tvenette, Hinault i Fignon guanyant 9 dels 11 tours següents. Però ahí va quedar la cosa. Soles els propis Hinault i Fignon i uns pocs corredors més han aconseguit estar als escalons laterals del pódium fins a 2024 (Bernard, Virenque, Peraud, Pinot i Bardet). Altr...

                                                              Molt que escalar fina al Veleta En 1938 el Tour de França es ficava un nou sostre, superant al Galibier, que ja havia sigut escalat més de vint anys abans, era el Col d'Iseran amb el seu cim situat a 2770 m d'altura, Felicien Vervaecke fou qui va tindre l'honor de flanquejar-lo al capdavant per primera vegada. Al 1953 el legendari Fausto Coppi va ser el primer en superar el Passo del Stelvio, que es programà per primera volta al Giro d'aquell any. És el pas alpí italià més alt i que continua el traçat que s'acabà  de construir al 1825, tota una obra d'enginyeria amb 2757 m d'altitud. En 1962 el Tour, en el seu interés de muntar més alt va disenyar un recorregut que després de superar el Col de La Bonette, seguia pujant per una carretera qu...

                                                    Jean Alavoine coronant l'Aspin Un total de 17 etapes guanyà Jean Alavoine al Tour, entre 1909 i 1923. Ningú ho ha fet amb tanta diferència d'anys. Així mateix també fou pòdium amb dos segons i dos tercers llocs en la classificació general final entre 1909 i 1922. Però també té altre rècord que ja no podrà ser batut mai. Es tracta de ser doble vencedor de l'etapa Les Sables d'Olonne-Bayonne, la més llarga de la història de la Grand Boucle, amb 482 km i que es va disputar en sis edicions consecutives, entre 1919 i 1924. El ciclista de Roubaix se la va apuntar al 1919 i  1922, encara que va ser Louis Mottiat qui al 1921 ho va aconseguir en menys temps (18h.47'26"), a una mitjana de 25,651 km/h. Els altres vencedors en la maratoniana etapa per l'oest francés foren Firmin Lambot, Rob...

                                                                                                        Isidro "Flequi" Juárez, completà 822 km en el fèmur fracturat La cosa ja no començà bé. L'equip espanyol més fort d'aquella època, el Teka, no participà per desavinencies amb l'organització, aixins que Marino Lejarreta i Alberto Fernández, clars favorits a la victòria no eren de la partida. Soles 8 equips de 10 corredors arrancaven la ronda. Encara que no es pot dir que fora un triomf fàcil, la superioritat de Giovanni Battaglin, l'únic estranger en cartell de la prova, va ser clara. De fet, l'italià guanyà també el Giro amb soles quatre dies de descans entre les dos carreres i, f...