CICLOMOMENTS

                                                                                                L'estàtua al cim, representa a Octave Lapize, primer vencedor No fou el primer port que es va coronar en el Tour (va ser el Ballon d'Alsàcia), no fou l'únic de la mítica etapa Luchon-Bayona de 1910 (Peyresourde, Aspin, Aubisque), no és tan alt como el Galibier o Iseran, no té paisatges tan aterradors com l'Izoard o el Ventoux y, malgrat això, és el port emblema de la Grand Boucle. S'ha escalat en més de 80 ocasions i coronar-lo al capdavant, encara que no porte premi material, suposa passar a formar part de la història de la carrera. Els que ho han aconseguit més vegades han sigut dos castellans: el toledà Bahamontes, i el abulens Julio Jiménez, en tres ocasions cadascun. Dels quíntuples guanyadors del Tour, soles Merckx va inscriure el seu nom. Escaladors consumats como Thys, Lambot, Bottecchia, Frantz, Vietto, Trueba, Maes, Berrendero, Bartali, Coppi, Robic, Thévenet, G

                                                                                                                                            I Fignon va perdre la "maglia" Vincenzo Torriani desitjava que el gran Francesco Moser guanyara el Giro... i quasi tota Itàlia també. Era un autètic ídol i no havia guanyat la Corsa Rosa. El traçat li afavoria: poca muntanya i molta contrarrellotge, a mès a més de les bonificacions. Els dos colossos s'alternaren la maglia rosa durant tot el Giro, aprofitant cadascun el seu terreny. Fignon tingué un día roïn en l'etapa en final al Blackhaus, però aconseguí temps en les etapes més dures de muntanya, malgrat que l'organització va suspendre el pas per l'Stelvio aduint que estava impracticable per la neu (circunstància desmentida per les fotografies d'alguns periodistes). No varen servir de res les protestes de Fignon i el seu equip, inclús els tiffosi van esbroncar al seu paisà Visentini, que s'havia unit a les queixes

                                                 En Indurain, camí de Val-Louron. Claudio Chiapucci va passar a professionals al 1985 però fins a 1989 era pràcticament un desconegut. Un parell de victòries ixe any i un bon començament de 1990 amb una etapa a la París-Niça i el premi de la muntanya del Giro li feren un lloc al Tour en el seu equip Carrera, que tenia un bon bloc però no un líder en aspiracions a la general. En la segona etapa Claudio es clavà en una escapada-bidó que va aconseguir 10' de diferència i els favorits tenien por de no poder eixugar l'avantatge... en Bauer o Pensec, que s'havien introduït en la fugida. No consideraven perillós al d'Uboldo. Sorprenentment aguantà, i de quina manera ! fins a claudicar en la contrarrellotge de la penúltima etapa davant Lemond. Però el millor va vindre a partir d'aleshores. Es va convertir en el gran animador de les següents edicions. Acompanyà a Indurain en la seua cabalcada a Val-Louron que li proporcionà el

                                                                                Conterno agafa a Bahamontes o és Fede qui arrossega a Angelo ? Soles 13" separaren al guanyador de la Vuelta de 1956 Angelo Conterno de Jesús Loroño. Fou el primer italià en guanyar la Vuelta a Espanya. Poques vegades la Vuelta havia reunit a tantes estrelles com aquell any: Bahamontes, Loroño, Koblet, Bobet, Van Steenbergen, Impanis, Botella, Poblet... però en la 2a etapa, Angelo Conterno després d'una brillant fugida, arribà a Oviedo en més de 3' d'avantatge sobre tots ells. Després es mantingué en els millors, principalment en l'etapa en final a Tàrrega on quedaren sense opcions Bobet, Koblet i Poblet que optaren per abandonar. Malgrat això en l'última etapa, que acabava a Bilbao, Conterno arribà en 43" d'avantage davant Loroño però va amaneixer en febra alta, i després de l'atac de Loroño al port de Sollube, el italià tirà de contactes i, segons pareix, va ser remol

                                                              Al  1966 un jove Eddy Merckx guanyava la Milà-Sant Remo, el seu primer monument. Són cinc els considerats "monuments" del ciclisme. Cinc carreres centenàries i les més importants del calendari de clàssiques: Milà-Sant Remo, Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja i Giro de Lombardia. Però soles tres ciclistas han dominat les 5 carreres durant la seua vida esportiva, i els tres són belgues: Rik Van Looy, Eddy Merckx i Roger De Vlaeminck. Per suposat, Merckx destaca perquè és l'únic que els ha guanyat tots més d'una vegada, i acumula 19 en total. També és l'únic que ha aconseguit 3 en la mateixa temporada, repetint la gesta en 4 ocasions. Emmagatzema en total 29 pòdiums. De Vlaemink el segueix en mèrits amb 11 victòries i 21 pòdiums, tot i que va ser contemporani al Caníbal.                                                                           Els tres arribaren  a coincidir

                                                                                                                         Phil Anderson de groc al Tour En 1981, l'australià Phil Anderson va aconseguir vestir el maillot de líder del Tour de França. Fou el primer "no europeu" en fer-ho. A més a més no va ser una cosa casual, fou 10é en eixa edició i 5é l'any següent, guanyant una etapa. Anderson va ser el primer, però no un cas aïllat. La dècada dels 80 supusà la irrupció i l'èxit dels corredors de fora de l'Europa ciclista tradicional. Soles uns anys més tard, el nord-americà Lemond guanyava el Tour, Hampsten el Giro i el colombià Herrera, la Vuelta. Els equips més forts foren incloent a aquests foranis a les seues plantilles i potents equips americans també van prendre les carreteres de la vella Europa. I completaren el mapa els de l'est d'Europa, els nòrdicos... el ciclisme s'havia globalitzat. Ara que dominen eslovens i equatorians soles cap esper