CICLOMOMENTS

                                                                                               Dieudonné Gauthy, guanyador en 1913 en 20 anys acabats de fer. Quin país pot considerar-se com el país de les clàssiques ? Sens dubte, Bèlgica. Eixe xicotet país sent el ciclisme com cap altre, sobretot si ens referim a citades clàssiques. I té la seua lògica, un territori de les seues dimensions no pot organitzar grans voltes per etapes sense repetir recorreguts. Però en 1908 va començar a celebrar-se el Tour de Bèlgica, a semblança del recentment encetat Tour de França però a xicoteta escala, és clar. Va constar de 5 etapes que recorrien tot el territori, tant el való com el flamenc i que res va haver d'envejar ...

                                                                                                           Lucien Buysse va aconseguir la victòria al sext intent  El Tour de França és la carrera on tots volen arribar en el seu millor moment, però l'experiència i la maduresa del ciclista també és molt important. Dels 63 vencedors finals de la història de la Grand Boucle, només 12 eren debutants en la carrera, incloent-hi la primera edició on debutaven tots, clar. Després dels pioners Garin, Cornet i Trousselier va caldre esperar a 1947 per a què el debutant (que no inexpert), Robic s'imposara. Els altres huit que fins hui poden entonar el "Vini, vidi, vinci" han sigut:...

                                                                       Bahamontes escalant al capdavant Alejandro Martín Bahamontes, conegut com "el Lletuga", va passar a la posteritat com Federico Martín Bahamontes, "l'Àguila de Toledo", és a dir, un nom que no era el seu i conegut pel seu cognom matern. I és que la vida i la carrera esportiva del primer ídol de masses de l'esport espanyol (més enllà del futbol) no va tindre res de comú. Les seues extraordinàries facultats per a l'escalada i el seu estrambòtic caràcter i comportament, van contribuir al mite. Exagerat per a lo bo i per a lo roïn, mai va passar desapercebut. Tampoc el seu aspecte era el d'un ciclista a l'ús. La seua extremada primesa (a penes 62 kg per a 1,74 d'alçada), s'assemblava més a una figura treta de les pi...

                                                                                                                     Juan Curuchet en el seu germà Gabriel Juan Curuchet va ser el rei del ciclisme en pista argentí durant un llarguíssim període. Va competir al costat del seu germà Gabriel, sent una parella temible en les proves de "madison", acumulant medalles en els campionats mundials enfront dels potents pistards europeus. Juan a més també es va permetre obtindre medalles individualment en les proves de puntuació. Un total d'11 medalles mundialistes l'avalen. Quan Gabriel va decidir retirar-se, Juan va continuar competint representant al seu ...

  Faustino Rupérez Molts historiadors daten la transició política espanyola des de 1975 (mort de Franco) fins a 1982 (victòria electoral del PSOE). Este mateix espai de temps també s'adapta a la transició del ciclisme espanyol, que durant este període va patir una important decadència quant a resultats. En els 70, Ocaña i Fuente van encapçalar l'oposició a Merckx en Tour i Giro i fins a principis dels 80 amb Arroyo, Lejarreta o Delgado, els hispans es van deixar veure poc en les carreres internacionals. Clar que, dins de la tònica general, sempre hi ha excepcions, i va haver-hi algun guerrer que va presentar batalla. Faustino Rupérez, per exemple, va trencar una ratxa de triomfs estrangers en la Vuelta (des de Pesarrodona 1976), aconseguint la victòria en 1980. Va ser un corredor molt regular, sent habitual top-10 en les grans, bon escalador i més que acceptable rodador, fins i tot va guanyar un Giro del Piemont, assoliment molt poc valorat llavors en un país on sol interessave...

                                                              Robbie McEwen, guanyador de cinc edicions En 1893, André Henry va ser el primer vencedor de la París-Brussel·les, una carrera que no es va tornar a disputar fins a 1906 i que a partir de 1907 ja va comptar amb ciclistes professionals. Era l'única clàssica que unia dos capitals europees i els grans ciclistes de principis del S-XX es van proposar anotar-la per als seus palmaresos. En eixes primeres edicions, sis guanyadors del Tour, també van guanyar esta carrera (Garrigou, Petit-Breton, Faber, Lapize, Pelissier i*Frantz). Els recorreguts sobrepassaven els 400 km. Es va romandre la prova amb gran prestigi fins a la dècada dels 60, quan comença a decaure dins de les clàssiques de primavera, segurament pel seu excessiu quilometratge (rondava llavor...