CICLOMOMENTS

Tour de França - 13 de juliol de 1967 Tom Simpson era l'estandard del ciclisme britànic en ruta. Què un anglés es tractara en eixa època amb els millors del món era nou. Atresorava un gran palmarés que incloïa un campionat del món. Però eixe dia Tom no es trobava bé. Estaba malalt i ja havia perdut les seues opcions en aquell Tour però  hi era el líder de l'equip nacional i va voler prendre l'eixida. El día va ser de calor sufocant i la duresa de l'ascens al "gegant de la Provença", afegit a l'alcohol i les anfetamines acabaren en el pitjor. Després de caure una primera volta tornà a la seua bicicleta i pedaletjà zigzaguejant unos centenars de metres fins caure fulminat. Va ser el toc d'atenció del perill de l'ús dels estimulants perquè va costar la vida a un dels més grans, Tom Simpson.

                                                    Tour de 1954- Col de Romeyère Bahamontes debutava al Tour i bota en el primer port de la jornada, què els portava a Grenoble. Les versions són contradictories i no hi ha foto del moment  però diu la llegenda què Fede arribà al cim en 14' d'avantatge i va esperar al pelotó prenen-se un gelat. Ell conta què se li havien trencat dos radis i esperava al cotxe, altres diuen què tenía por al descens, algún periodista el va acusar de superb. El cas va ser què al el port següent es tornà a escapar i va coronar primer altra vegada. Al "águila de Toledo" aleshores soles li interesava el premi de la muntanya. Després agafà una "pájara" y va perdre un muntó de minuts. Fede, geni i figura.

                                                    Fins els huitanta, l'aparició al pelotó internacional d'un ciclista irlandés era més bé pintoresca o anecdòtica, però la irrupció de Sean Kelly i Stephen Roche va suposar què entre els dos aconseguiren un palmarés per al seu país a l'abast de molt pocs. Kelly va ser el millor classicoman de la dècada, guanyà 9 monuments (li va faltar guanyar el Tour de Flandes on va ser tres voltes segon), innombrables proves d'una setmana (amb 7 París-Niça consecutives) i una Volta a Espanya a més a més de 8 maillots de la regularitat sumant Tour i Vuelta. Va guanyar en tots els terrenys. Un autèntic fora de sèrie. Roche també poseix un bon palmarés però al 1987 va aconseguir, ni més ni menys, què el triplet què soles Merckx havía sinyat (Giro, Tour i Mundial).

                                                         21 de juliol de 1910, 10ena etapa del Tour Per primera vegada el Tour de França travessava els Pirineus i després de l'etapa Perpignan-Luchon de 289 km en les ascensions del Portel, Port, Portet d'Aspet i Ares, es programà la Luchon-Bayonne de 326 km en el Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor, Aubisque i Osquich. S'ixia a les 3h. de la matinada i Octave Lapize va resultar guanyador després de 14 h. i 10' de patiment. Es conta què quan superà el cim de l'Aubisque llançà la seua bicicleta contra els jutges cridan-los "assassins". Va passar primer per tots els ports excepte per l'Aubisque, on ho va fer Lafourcade, encara què per guanyar va tindre que batre a l'sprint a Albini, què li havía donat caça. Arribaren a meta 46 corredors, els últims passada la una de la ma...

                                                  Tour de França 1952 Per primera vegada s'ascendia este port, ni més ni menys que L'Alpe d'Huez, que s'ha convertit en un dels  mítics del Tour de França i què millor guanyador per a ser pioner que Fausto Coppi. Ací el veiem en una de les 21 curves que ara estan numerades en ordre descendent segons s'apuja, encara acompanyat de Jean Robic. A més a més cada curva està dedicada a algún dels que han vençut.  Altre italià, Marco Pantani, posseix el rècord (*) d'ascensió més ràpida, en 1995 a més de 22,5 km/h en els 14 km amb una mitjana del 8,2 % de desnivell. Malgrat això, han sigut els holandesos els què més vegades s'han imposat al seu cim (en 8 ocasions(*)). (*) fins al 2020

                                               Sallanches, 31 d'agost de 1980 Al mundial de ruta de 1980, al circuit més dur que es recorda, Bernard Hinault va donar possiblement la major exhibició del seu poderio. Després d'haver guanyat el Giro, proclamar-se campió de França i tindre que abandonar al Tour per una tendinitis sent líder i guanyador de tres etapas, el Caimà va ixir desbocat des de la primera volta de les 20 que havia que fer al circuit fins completar 268 km., va tirar amb força en cadascuna de las ascensions a la dura cota que havia que superar i va respondre en persona als atacs perillossos de les primeres voltes. Després, ell mateix imposaria un ritme infernal què cada volta anava despenjant corredors, tot afegit a un oratge desagradable amb pluja i fred. Va ser una carrera per eliminació per a conèixer qui anava a ser segon. Baron...

                                                              Sierra Nevada  - Volta a Espanya 1995 Bert Dietz havia iniciat l'escapada a poc de començar l'etapa, a la Costa del Sol i va arribar a peu de Sierra Nevada en 8' d'avantage al grup principal, què dominava l'ONCE. Restaven 23 km. d'ascens. El cansament de Dietz i el ritme sostingut però implacable per darrere anava retallant la distància. A uns centenares de metres de la meta Laurent Jalabert bota per a traure unos segonets més d'avantatge a la general, què ja dominava clarament, als seus rivals i dona caça a Dietz a 100 m. de la línia però el mira, li fa un gest i li permiteix guanyar malgrat li coste els segons que havia aconseguit. Jalabert guanyà, això si, en popularitat i finalment el francés de Mazamet guanyà la Vuelta.