Desgranges i el joc del calamar
Henri Desgranges va confessar alguna vegada que li haguera agradat que un sol corredor arribara a completar el Tour de França, un únic supervivent a París. I la veritat és que va posar els mitjans per a intentar-ho, amb un reglament que vorejava l'inhumà.
Una de les seues regles era que cada corredor havia de reparar les seues avaries i que no podia canviar la seua màquina o les peces d'esta si no es devia a un accident en el qual la bicicleta resultara irreparable. En moltes ocasions va suposar l'abandó o pèrdua de qualsevol possibilitat de triomf de desenes de ciclistes (qui no coneix els infortunis d' Eugène Christophe?).
En 1929 Victor Fontan s'havia col·locat líder en la 9a etapa, aquella Bayonne-Luchon de 363 km que va veure la victòria de Salvador Cardona i en la qual Fontan va ser segon, però en la 10a, Luchon-Perpignan de 323 km, va trencar la seua forquilla i va penar durant 145 km a través dels Pirineus buscant una altra bicicleta per a poder implicar la seua a l'esquena per a arribar a meta amb la seua màquina original. Va arribar a meta exhaust amb hores perdudes i ja no va prendre l'eixida en la següent etapa.
Més fortuna va tindre en 1921 Leon Scieur, quan una caiguda al principi de la penúltima etapa li va deixar inservible una roda. Scieur era el líder i no es va resignar a perdre el Tour tan prop del final. Com cap jutge de carrera havia presenciat l'accident, el belga després de proveir-se d'una altra roda, va carregar l'avariada sobre la seua esquena per a demostrar que no era aprofitable, i així va cavalcar 300 km fins a meta. L'eix de la roda li va fer una ferida que li va deixar cicatriu per a tota la vida. A Leon no li importava mostrar-la quan li ho requerien... havia guanyat el Tour de França.
Scieur en les seues tres rodes
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada