La decadència del Tour de Suïssa

 

                                                          El preciós Pas de Sant Gotard


El Tour de Suïssa, disputat per primera vegada en 1933, va ser considerat durant molt de temps com el quart gran tour europeu. Tots els grans campions ho pretenien per al seu palmarés. L'abrupta de la seua geografia i els espectaculars paisatges eren el marc ideal per a una gran carrera. Va arribar a tindre 10 etapes, situat en el calendari entre el Giro i el Tour. Suïssa va ser a més una potència quant als seus ciclistes, només per darrere de França, Bèlgica, Itàlia, Espanya i Holanda, amb estreles com Heiri Sutter, els extraordinaris Kubler i Koblet o els ja més recents Rominger, Zulle i Cancellara.

Però la bondat de les seues rutes o la qualitat dels seus ciclistes sembla que no cala en el públic helvètic, al qual a penes se li veu en les cunetes. Cada vegada és més difícil confeccionar els recorreguts per falta d'interés de les poblacions. Les etapes han anat reduint-se (en 2026 només seran 5), amb traçats cada vegada més limitats per a molestar el menys possible, perdent l'essència del que va ser adés.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La gran carrera del sud d'Itàlia

Imatge
                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació