Abandonar anant de líder

 


Stephane Heulot, líder efìmer

Sempre és dur l'abandó en una carrera, sobretot per etapes, perquè a més d'en el personal, tampoc pots ajudar als teus companys, però no diguem quan a més vas vestit de líder. Esta és una relació (segurament incompleta) dels líders de Tour, Giro o Vuelta que van haver de retirar-se quan ostentaven el lideratge.

Tour 1927 - Francis PELISSIER, per malaltia i fatiga.
Tour 1929 - Victor FONTAN, trencament de bicicleta.
Tour 1937 - Sylvère MAES, retirada conjunta de l'equip belga com a protesta a l'organització.
Tour 1950 - Fiorenzo MAGNI, retirada de l'equip italià per amenaces dels espectadors.
Tour 1951 - Wim VAN EST, caiguda a un barranc (foto inferior).
Giro 1956 - Pasquale FORNARA, fred extrem (jornada del Bondone).
Giro 1969 - Eddy MERCKX, desqualificació per control positiu.
Tour 1971 - Luis OCAÑA, caiguda en el Col de Menté.
Tour 1978 - Michel POLLENTIER, desqualificació per tractar de canviar l'orina del control.
Tour 1980 - Bernard HINAULT, per tendinitis.
Tour 1983 - Pascal SIMON, per trencament d'omòplat.
Vuelta 1987 - Sean KELLY, per un forúncul.
Tour 1991 - Rolf SORENSEN, trencament de clavícula.
Tour 1996 - Stephane HEULOT, per tendinitis.
Tour 1998 - Chris BOARDMAN, per caiguda.
Giro 1999 - Marco PANTANI, desqualificat per irregularitat en el nivell d'hematòcrit.
Tour 2007 - Michael RASMUSSEN, expulsat pel seu equip per evitar control antidopatge.
Vuelta 2010 - Igor ANTÓN, per caiguda.
Tour 2015 - Tony MARTIN, per caiguda.
Giro 2023 - Remco EVENEPOEL, per malaltia (COVID).


El rescat de Van Est

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La gran carrera del sud d'Itàlia

Imatge
                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació