Un invent de risa

                                     

                                                                "Graella" d'eixida


Si els tours de l'època de la dominació d'Sky no tenien molt de divertits, la veritat és que l'etapa 17a del Tour de 2018 almenys va suscitar espectació... en l'eixida.

Es tractava d'una minietapa de 65 km però en la qual calia superar tres colossos pirinencs: el Peyresourde-Peyragudes, Val Louron-Azet i Col de Portet (St.Laury-Soulan), amb final en este últim. L'organització va decidir que, com l'etapa començava ja al peu del Peyresourde, hi hauria una feroç lluita per la posició, i va decidir alinear als ciclistes en una graciosa (per ser benèvols) graella d'eixida, segons la seua posició en la classificació general.

L'experiment va ser un fiasco perquè els corredors es van agrupar en uns centenars de metres. El formidable escalador colombià Nairo Quintana va ser el vencedor d'aquella curiosa jornada en la qual Geraint Thomas va conservar el groc, que portaria fins a París.

                                                                            Nairo

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

Els estranys Tours de Frantz

Imatge
                                                                                                                  Nicolas Frantz a l'Aubisque al 1928 Es pot considerar a Henri Desgranges com el pare del Tour de França, però els mitjans que emprava per a "mantindre l'emoció" de la carrera resultaven en moltes ocasions, inhumans. A la dècada dels 20s del segle passat es programaven etapes maratonianes, moltes d'elles per damnt dels 400 km. Al 1926, els ciclistes havien acabat la prova a una mitja d'apenes 24 km/h i Desgranges estava furiós perquè les etapes sense dificultats muntanyoses solien resoldres a l'sprint en grups nombrosos, i aixina inventà la f...
Més informació