De Johan a Remco

                                     

                                      
                                                        Giro 1978 - Johan De Muynck 

                                                        Vuelta 2022 - Remco Evenepoel


1978-2022, quaranta-quatre anys sense que el ciclisme belga guanyara una gran volta. Encara que la pedrera és inesgotable i continuen sorgint grans classicòmans, les grans voltes continuan travessant el desert post-Merckx. Després dels tours del Caníbal, només la victòria de Lucien Van Impe en 1976 apareix en el palmarés de la Grand Boucle. No sols això, és el propi Van Impe l'únic podi posterior, en classificar-se segon en 1981. Des de llavors, si només parlem del Tour i la seua classificació final, la collita és molt pobra. Estos són els top10, des de 1978.

1979: 8é Paul Wellens i 9é Criquielion
1980: 4t De Muynck i 8é Ludo Peeters
1981: 2n Van Impe, 7é De Muynck i 9é Criquielion
1982: 7é Daniel Willems
1983: 4t Van Impe
1984: 9é Criquielion
1986: 5é Criquielion
1990: 9é Criquielion
1993: 7é Bruyneel
1998: 10é Axel Merckx
2010: 4a Van den Broeck
2012: 4t Van den Broeck
2024: 3r Evenepoel


Però, en fi, que país no haguera volgut tindre a De Vlaeminck, Maertens, Vandenbroucke, Museeuw, Boonen, Gilbert, Van Aert... ? No es pot tindre tot                              

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La gran carrera del sud d'Itàlia

Imatge
                                                                   Stan Ockers en la Roma-Nàpols-Roma En 1902, abans que nasqueren el Tour o el Giro va començar a disputar-se la Roma-Nàpols-Roma, que va prolongar la seua vida amb alguns parèntesis fins a 1961. No obstant això quasi mai se'l va conéixer amb este nom. En principi es denominava "XX Settembre" i es disputava en línia, una clàssica amb els tremends quilometratges que en aquella època eren tan comuns. Costante Girardengo la va guanyar en 5 ocasions; Giovanni Gerbi i Dario Beni en 3 i altres il·lustres com Galetti, Binda, Belloni o Guerra també van inscriure el seu nom com a vencedors. Després de la IIGM es va adoptar la fórmula per etapes, amb la particularitat que alguns trams es cobrien darrere de moto, les famoses Lambretta. E...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació