Col·leccionant etapes

                                         

                                                Delio Rodríguez s'anotà 39 etapes en la Vuelta


En la trentacinquena victòria d'etapa de Cavendish en el Tour, es va trencar un rècord que semblava impossible, però les marques estan per a ser batudes. Si considerem Tour, Giro i Vuelta, obtenim un interesant rànking de victòries d'etapa entre les tres grans.

Podem fer varies consideracions: que la Vuelta començà molt més tard que Tour i Giro; que predominen els sprinters perquè solen haver més oportunitats per a d'ells; que no tots els grans "voltòmans" són els que més victòories d'etapa acumulen, que hi ha molts italians a la llista... bó, ahí va el llistat dels que han guanyat en 25 o més ocasions en les "grans".

Merckx, 65 (34 en el Tour, 25 en el Giro i 6 en la Vuelta)

Cipollini, 57 (42 en el Giro(rècord))

Cavendish, 55 (s'inclouen les 35 del Tour)

Petacchi, 53 (arribà a guanyar etapas en las tres el mateix any (2003))

Binda, 43 (41 en el Giro, fins 12 etapes en una sola edició (8 seguides))

Hinault, 41

Guerra, 39

Delio Rodríguez, 39 (totes en la Vuelta (rècord))

Van Looy, 37

Maertens, 35 (13 en la Vuelta de 1977, 20 en una sola temporada (1977))

Coppi, 31

Girardengo, 30 (totes en el Giro)

Pogaçar, 30 (vorem fins on arriba)

Bartali, 29

Moser, 27

Marino Basso, 27

Di Paco, 27

Saronni, 26

Poblet, 26 (fou el primer en conseguir victòria en totes en la mateixa temporada (1956))

Van Steenbergen, 25

Bitossi, 25 (sense ser un gran sprinter, era un magnífic "finalitzador")

Bontempi, 25

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

El fi de la tirania

Imatge
                                                                   15a.ª etapa del Tour de 1975 L'etapa havia ixit des de Niça i soles els faltava l'última ascensió a Pra-Loup, un port ni massa llarg, ni massa dur, però just ahí es desmoronà El Caníbal, Eddy Merckx, el dominador indiscutible que no havia deixat de guanyar cap gran volta des de 1968 (11 sobre 11 participacions), perdia roda de Bernard Tvenette y era sobrepassat després per Gimondi, Zoetemelk i Van Impe, arribant a meta a 1'56" del francés, perdent el lideratge. Era el principi de l'ocàs del més gran de tots els temps.
Més informació