Qui és ixe tal Freire ?

                                     

                                                            1999: campanada a Verona

Paco Antequera, el seleccionador espanyol, portava una selecció en escàs caché. Bons rodadors però sense cap líder. Alineà a Òscar Freire, que tenia 23 anys, que havia passat a professionals l'any anterior i era ràpid a l'sprint però no tenia resultats massa cridaners. A més a més ixe 1999 soles havia competit 11 dies per culpa de lesions, encara que va entrenar el fons perquè Antequera li havia promés una plaça per l'equip mundial de ruta de Verona.

El cas és que arribats els últims quilòmetres del campionat, arribaren 9 ciclistes destacats. Soles Suïssa comptava en dos ciclistes en el grup; Camenzind, el vigent campió i Markus Zberg, que era molt ràpid i  era difícil endevinar qui treballaria per a qui. El rest de components del grup corrien sense altra ajuda que les seues propies cames i la seua estratègia. Els favorits: Ullrich, Casagrande, els suïssos, Konyshev i sobre tot Vandenbroucke es vigilaven i va arrancar a 500m de la meta un desconegut per a tots ells, Òscar Freire. Quan va prendre uns metres, tractar de botar a la seua roda condemnava a qui ho fera i el càntabre s'adjudicà el mundial.

Qui no el coneixia (quasi tot el món), pensà que havia sigut un dia d'inspiració, un colp de sort i un esdeveniment circunstancial, però Freire no va fer més que ficar la primera pedra a un palmarés excepcional: altres dos títols mundiales en 2001 a Lisboa i al 2004 repetint a Verona, a més a més de tres Milà-Sant Remo, maillot verd al Tour, etapes en les grans, clàssiques belgues. No va ser un desconegut el campió del món de 1999.