CICLOMOMENTS

                                                                                            Patrick Sercu formant parella en Peter Post. Poc que fer pels seus rivals ! Patrick Sercu, segurament serà el ciclista amb més victòries en l'història del ciclismo(*), més de 1200. En carretera va ser un sprinter extraordinari, guanyant 6 etapes del Tour i un maillot verd i 13 etapes al Giro, a més a més d'altres moltes curses, però on va obtenir el gros de triomfs fou en pista (mès de 1000). Aconseguí la barbaritat de 88 victòries en proves de sis dies, 15 d'aquestes en el seu compatriota i amic un tal Eddy Merckx, però també va compartir els seus èxits amb Peter Post, Van Looy, Pijnen, Thurau, Kneteman, Bracque, Ole Ritter...  De forma individual va ser campió olímpic en Tokyo'64 i tres vegades campió mundial de velocitat. (*) algunes fonts asenyalen que Rik Van Steenbergen va aconseguir fins a 1467.

                                                                     Camins de terra i pols en la Strada Bianca Amb l'ànim de renovar un esport tan antic com el ciclisme, els organitzadors de curses miren cap arrere. Sobre tot en la irrupció de la Strada Bianca, que va disputar la primera edició al 2007 als voltants de Siena, travessant els bells paisatges de la Toscana, surcant nombrosos trams de terra. Prompte va atraure als grans classicòmans i extraoficialment es parla de la prova com "el sisé monument", en Fabian Cancellara com el ciclista més llorejat fins al moment en tres triomfs. Però no soles l'Strada Bianca mira cap a altres temps. Cada vegada més carreres inclouen trams similars en els seus recorreguts, fins i tot els tres grans tours i altres com la París-Tours que condueix als ciclistes per camins entre vinyes. L'èpica deixa de ser exclusiva de la París-Roubaix i els adoquins belgues.

                                                                                                                    Gino Bartali, l'últim campió "antic" Gino Bartali i Fausto Coppi no soles proporcionaren la rivalitat més famosa del ciclisme, mostraren el canvi d'època al seu esport. Mentres Coppi fou el primer en acostar l'entrenament i l'alimentació a la ciència, Bartali va ser el campió a l'antiga, tot força i coratge. Gino, apodat "el piadós" ja es va guanyar un lloc entre els mites ciclistes per les seues victòries, però se'l va incloure com "heroi" després de la seua mort. Encara que ell mai ho va revelar, durant la II Guerra Mundial transport à, amagan-los als tubs de la bicicleta, documents falsos que salvaren la vida a centenars de jueus. Aprofitant la seua popularitat i la suposada simpatia pel règim, no era requerit o registrat mai durant els seus entrenaments. També se li atribueix, de forma exagerada segurament, que evi

                                                                                                                    Pascal Simon en el moment de la retirada El Tour de 1983 es presentava el més incert dels últims temps. El gran i únic favorit, Bernard Hinault havia renunciat per una tendinitis agreujada pels seus esforços per aconseguir guanyar la Vuelta a Espanya. Havia pronòstics per a tots els gustos: els veterans Zoetemelk i Van Impe podien aspirar de nou a la victòria, inclús alguns periodistes "entesos" veïen en un semidesconegut Jean-Marie Grezêt un outsider. Podia succedir qualsevol cosa en la primera presència en la Grand Boucle d'un equip colombià que, sense dubte, trencaria la carrera en la muntanya. Superats els Pirineus, el millor era Pascal Simon però, quan anava de groc, es va fracturar l'omoplat. No abandonà, va aguantar estoicament durant una setmana fins que no va poder més. I aleshores va sorgir el jove coequipier rubio d'ulleretes que tant havi

                                                                                    La igualtat del duel Contador-Schleck es va manifestar en el final del Tourmalet Al Tour de 2010 Andy Schleck i Alberto Contador protagonitzaren un igualadíssim duel, tant en la muntanya com en les contrarrellotges, i on a més a més no va faltar la polèmica. En l'etapa en final a Bagneres de Luchon a Schleck se li va eixir la cadena coronant l'últim port i, en eixe moment Contador atacà, arribant en 30" d'avantatge a meta. Al final del Tour, l'espanyol aventajà al luxemburgués en 39". Mai quedà clar si l'atac fou aprofitant l'averia, maniobra no obstant totalment lícita. En el mes d'octubre Contador va ser desqualificat per haver donat positiu i fou desposeït tant del Tour com del Giro, que havia guanyat eixa mateixa temporada, i Andy Schleck va ser proclamat vencedor. De no haver segut per la desqualificació, Contador sería l'únic guanyador per partida triple d

                                                                                                Al  1993, Lance Armstrong es proclamava campió del món a Oslo Era un bon corredor per a clàssiques. Amb el llegat de Lemond i Hampsten un nou heroi americà surgia a l'univers ciclista. Anava engreixant un bon palmarés però se li va detectar càncer en 1996 que va possar en perill la seua pròpia vida, per a dos anys després tornar a la competició. Desprès d'uns mesos on va anar millorant la seua forma física i les seues prestacions, asombrà al món guanyant ni més ni menys que el Tour de França de 1999 i ... els sis següents i retirar-se en el més alt. Però l'ambició i l'ego li poden i tres anys després torna per intentar guanyar de nou. Encara mostra bon nivell i en 2010 es retira definitivament. Més tard arriba l'escàndol, després de moltes sospites i acusacions es demostra el dopatge sistemàtic que va mantenir en el seu retorn a l'esport i que no té més remei que reco

                                                                                                                Última curva del Tourmalet, comença la llegenda Martin Vandenbossche ataca al Tourmalet, però el líder, el seu company d'equipo Eddy Merckx, ix tras ell, el depassa i corona el colós pirenaic. A soles quatre dies del final del Tour Merckx porta 8' d'avantatge a Pingeon que és segon però a Eddy això no l'importa. Està davant, en solitari, a 140 km de Mourenx i decideix seguir a soles. Puja el Soulor i l'Aubisque augmentant l'avantatge i continua pedalejant malbaratant forces innecessariament. Soles dòna mostras de ser humà a 20 km de meta quan patix un defalliment. Malgrat açò arriba en més de 8' de marge a meta respecte un grup de set corredors amb Dancelli, Vandenbossche, Pingeon i Poulidor entre ells. Jan Janssen encapçala el següent grup a més de 14'. Soles 25 corredors entren en meta a menys de mig hora. Una gesta segurament irrepetible. Ai

                                                                                             Luciano Armani batix a Merckx a l'sprint de Marsella El Tour de 1971 va estar marcat per l'etapa en arribada a Orcières-Merlette, on Luis Ocaña infringí una severa derrota a Merckx, deixan-l'ho a més de 9' i l'etapa de la tempesta al Col de Mente, on l'accident del conquense truncava la seua probable victòria en la Grand Boucle. Probable si, però el que podría haver-se vist en les etapes que restaven va poder ser apoteòsic. De fet en la etapa següent de la seua fallida, que enllaçava Orcières-Merlette amb Marsella, Merckx es situa en tot el seu equip al cap del pelotó ja al tram neutralitzat i ataquen en la banderola d'eixida. Per davant 251 km, que es converteixen en una contrarrellotge per equips. Por davant el Molteni i alguns convidats i per darrere Ocaña, el seu  Bic i demés damnificats, alguns d'ells en un tercer grup. Las diferèncias oscilen amunt i avall

                                                         Gaul vola cap a Aix-les-Bains Estava sent estrany el Tour de 1958. Anquetil havia guanyat l'any anterior el seu primer groc i era el favorit però va estar irregular i en la primera contrarrellotge,  l'escalador Charly Gaul el va batre per 7". Passats els Pirineus,  Favero , Geminiani, Nencini, Bauvin i Adriaensens es perfilaven com favorits, però a la cronoescalada del Mont Ventoux, Charly Gaul els apabullà, soles Bahamontes es classificà a 31" mentres que els demés varen cedir més de 3', i s'acostà en la classificació general. No obstant això en l'etapa de mitja muntanya de Gap, no va entrar en el grup capdavanter, va deixars'en  minuts i semblava haver perdut les seues opcions. Després Bahamontes guanyà l'etapa reina alpina i pareixia tot clar a la general en Geminiani de líder, Favero quasi a 4' i Anquetil tercer quasi a 8. Però es va produir la gran bolcada en l'etapa 21, que trav

                                                                                                                                 Michel Pollentier Tenia condicions per a ser recordat com un gran ciclista. També va aconseguir un gran palmarés: guanyà un Giro, un Tour de Suïssa, un Tour de Flandes, campionat belga i sonades etapes en les grans. A mès a més cridava l'atenció pel seu aspecte desgarbat, lluny dels arquetips del ciclista ideal, malgrat que destacava a qualsevol terreny. No obstant això el va fer famós una enganyifa en l'etapa del Tour que arribava a l'Alpe d'Huez al 1978, coronà primer i pujà al podium com guanyador d'etapa, maillot groc i rei de la muntanya, però tenia alguna cosa que amagar. Coneguent que la seua orina delataria un positiu, es procurà una pera de goma on emmagatzemar orina "neta" i amb un tub que li baixava pel braç, tractà d'enganyar al comisari. Fins poc abans, la "broma" li hauria suposat una multa, ser relega