Tro-Bro-Leon: millor no col·locar el trofeu a la prestageria

 

                                                  Singulars escenaris per a la Tro-Bro-Leon


La Tro-Bro-Leon no és una clàssica com les altres. En els seus més de 200 km de recorregut, s'inclouen més de 20 trams sense asfaltar per terres bretones i amb meta en Lannilis. Esta carrera primaveral que ja data de 1984 mai ha tingut una repercussió mediàtica com la que té ara la Strade Bianche i l'UCI tampoc l'ha dotada de gran consideració o puntuació. Coneguda com "la petit París-*Roubaix" o "l'infern de l'Oest" no sol comptar amb una participació de luxe, per la qual cosa en la seua llista de guanyadors trobem ciclistes semidesconeguts barrejats amb uns altres més notables.

Philipe Dalibard és qui més vegades s'ha alçat amb la victòria (en tres ocasions a la fi dels 80), i apunten en el seu palmarés noms com Jan Kirsipuu, Jo Planckaert, Christophe Laporte, Arnaud de Lie i dos guanyadors de monuments: Frédéric Guesdon (2008 i Roubaix 1997) i Jacky Durand (2009 i Flandes 1992).

El que si distingix esta carrera de la resta és el seu trofeu: un porquet, una cosa difícil d'exposar a casa si no és amb l'ajuda d'algun taxidermista.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

Els estranys Tours de Frantz

Imatge
                                                                                                                  Nicolas Frantz a l'Aubisque al 1928 Es pot considerar a Henri Desgranges com el pare del Tour de França, però els mitjans que emprava per a "mantindre l'emoció" de la carrera resultaven en moltes ocasions, inhumans. A la dècada dels 20s del segle passat es programaven etapes maratonianes, moltes d'elles per damnt dels 400 km. Al 1926, els ciclistes havien acabat la prova a una mitja d'apenes 24 km/h i Desgranges estava furiós perquè les etapes sense dificultats muntanyoses solien resoldres a l'sprint en grups nombrosos, i aixina inventà la f...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació