Com no guanyares més, Julio ?

                                                          

                                                        Cap a la seua victòria al Puy-de-Dôme

Julio Jiménez ha sigut, sens dubte, un dels millors escaladors de la història del ciclisme. No obstant això diverses circumstàncies han impedit que estiga instal·lat en la memòria d'este esport entre els més grans.

Va arribar a ser líder en la Vuelta a tres dies del final, però les seues poques prestacions contrarellotge (malgrat ser conegut com "El rellotger d'Àvila"), li van portar a soles ser quint finalment. També va arribar a ser líder del Giro (va portar el rosa 11 dies), encara que va ser 4rt. I en el Tour va ser 2n, trobant a faltar que l'equip espanyol li donara suport per a tractar de desbancar a Pingeon. De fet, no va arribar a guanyar cap carrera per etapes, una cosa dífícil d'entendre amb la seua classe. Es va imposar en 5 etapes en el Tour, 4 en el Giro i 3 en la Vuelta, a més de conquistar 3 premis de la muntanya, tant en el Tour com en la Vuelta. El destí va voler que alguna de les seues gestes passaren desapercebudes, com quan es va imposar en l'etapa del Puy-de-Dôme en 1964 mentres que totes les mirades estaven posades en el braç a braç entre Anquetil i Poulidor, que rodaven darrere de Jiménez i Bahamontes. També va passar primer pel cim del Mont Ventoux el nefast dia en què en les seues rampes perdia la vida Tom Simpson.

Julio ni tan sols va arribar a destacar abans del professionalisme, al qual va arribar als 25 anys, ja que va progressar a poc a poc, sense grans victòries en les categories inferiors. El seu auge va coincidir amb el declivi de l'erràtic Bahamontes i abans del sorgiment del duo de llunàtics Ocaña-Fuente. Ni tan sols han transcendit molt les seues nombroses anècdotes pel seu caràcter extravertit, solapades per les excentricitats, èxits, fracassos i colps d'efecte que van proporcionar els tres citats.