Un dia de març en Kemzeke

                                                     

                                                Merckx amb el seu últim mallot de competició


El 18 de març de 1978 s'havia disputat la Milà-Sant Remo. Roger De Vlaeminck, el rival més dur de Merckx s'havia imposat. El set vegades guanyador Merckx no havia participat, no estava en condicions de competir a alt nivell. L'endemà Eddy prenia l'eixida en una carrera en línia en Kemzeke (Flandes). El seu comportament en carrera va ser l'habitual durant tota la seua trajectòria ciclista, va tirar del pelotó per a neutralitzar una fugida primerenca, més tard va estar per davant en un tall que es va formar i al final va disputar un sprint uns segons per darrere del cap de carrera, lluitava per ser 11é, encara que va obtindre el 12é lloc. Exhaust, mentres rebia el massatge, va comentar en privat que eixa havia sigut la seua última carrera.

Eixe 19 de març de 1978, "el Caníbal", "el Monstre de Tervuren" va deixar de competir. Mai va haver-hi un altre com ell, mai hi haurà un altre com ell.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Guanyadors fora dels palmarés

Imatge
                                                              Vicente Iturat Les classificacions secundàries en les grans voltes es van implantar, a més de per a atraure més sponsonrs, per a dotar d'un interés extra més enllà de la classificació general i les victòries d'etapa. La classificació de la muntanya i la classificació per punts (o regularitat), han adornat els palmaresos de grans escaladors i sprinters. Deixant al marge les classificacions per equips, també existixen o han existit altres classificacions menors com la combinada, millor jove o combativitat. No obstant això, la classificació que difícilment es troba en els quadres d'honor és la dels sprints intermedis, tradicionalment coneguts com a "metes volants". En la Vuelta a Espanya, per exemple, es van implantar en 1958 i es van disputar ini...
Més informació

La reencarnació de Coppi va ser fugaç.

Imatge
                                                               Chioccioli incontestable en el Giro de 1991 La premsa italiana va embogir amb ell. Franco Chioccioli, un bon escalador ja acostumat a realitzar bons giros, va fer un enorme recital en la Corsa Rosa de 1991. Gianni Bugno era el favorit després d'haver arrasat l'any anterior, però Franco no li va donar opció. Va ser molt superior a la muntanya, va guanyar tres etapes incloent la contrarellotge del penúltim dia (66 km molt quebrats), quan ja tenia decidida al seu favor la carrera. La semblança física a l'enyorat Coppi, i la seua exhibició li va fer guanyar-se el sobrenom de Coppino. L'any següent va participar Indurain que li va clavar 3' en la primera etapa muntanyenca, però en una demostració d'orgull va recuperar 2' en una etapa plana. No...
Més informació

El fi de la tirania

Imatge
                                                                   15a.ª etapa del Tour de 1975 L'etapa havia ixit des de Niça i soles els faltava l'última ascensió a Pra-Loup, un port ni massa llarg, ni massa dur, però just ahí es desmoronà El Caníbal, Eddy Merckx, el dominador indiscutible que no havia deixat de guanyar cap gran volta des de 1968 (11 sobre 11 participacions), perdia roda de Bernard Tvenette y era sobrepassat després per Gimondi, Zoetemelk i Van Impe, arribant a meta a 1'56" del francés, perdent el lideratge. Era el principi de l'ocàs del més gran de tots els temps.
Més informació