Més dura era la mina
De família polonesa, que va patir les penúries de la IIGM, va sorgir Jean Stablewski, a qui un periodista per error li va canviar l'ortografia per Stablinski, i així va quedar per a la posteritat. Treballava en la mina i tocava l'acordió en les seues estones lliures, fins que es va comprar una bicicleta i va començar a competir amb èxit.
I va passar a la història del ciclisme per diverses raons. Va ser reclutat per Jacques Anquetil, convertint-se en un dels seus millors escuders. Malgrat el seu cognom, ostenta el rècord encara no igualat, de ser quatre vegades campió de França de ruta. Va guanyar 11 etapes entre les tres grans voltes i, sorprenentment per a les seues característiques de potent velocista, es va emportar la Vuelta a Espanya de 1958, gràcies a l'estúpid marcatge que sostenien Bahamontes i Loroño, que eren els grans favorits; a la malaltia que va afligir a Rik Van Looy en aquella edició i, per descomptat, a la seua tenacitat.
Però ja retirat va fer una important aportació a la història del ciclisme. Prop de sa casa en el nord de França, hi havia un camí empedrat que travessava un bosc. Era un tram d'uns dos quilòmetres que, gràcies a la seua insistència, es va incloure en la París-Roubaix per primera vegada en 1968. El bosc d'Arenberg és, des de llavors, pas obligatori i decisiu en la reina de les clàssiques.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada