Primer al cim, últim a la meta

                                     

                                                                          Passo di Gavia

Era 5 de juny i s'esperava neu al Gavia però no es considerà suficient per a suspendre l'etapa, malauradament pels ciclistes i afortunadament per a la història del ciclisme.

Ha segut possiblement l'últim gran episodi dantesc viscut al ciclisme, perquè després d'aquella etapa del Giro de 1988, les organitzacions de les carreres no s'atreveisen a que puga donar-se un capítul similar. La temperatura baixà i la tempesta de neu fou tremenda. Johan Van der Velde va botar en les primeres rampes del colós dolomític, que era un fangal, ja que hi havia trams sense asfaltar. Deixà darrere a un xicotet grup d'escaladors i passà el cim en mig d'una intensa tempesta de neu en 1' d'avantatge.

Malgrat la durea de l'ascens, el verdader infern va ser el descens cap a Bormio. Els ciclistes, aterits, apenes si podien frenar, els canvis estaven gelats. Va haver qui es va clavar als cotxes per a entrar en calor; altres donaven mitja volta i feïen uns metres d'ascens per a que reaccionara el cos; molts s'aturaven per a tractar d'abrigar-se com fora. Al arribar a meta havien de ser ajudats per a baixar de la seua màquina perquè estaven petrificats i, aixins i tot, soles haveren 10 abandons.

Per cert, Van der Velde arribà... l'últim, a més de 46' de Breukink, que guanyà l'etapa.